Als amics que m'heu llegit

Fa una mica més de cinc anys que vaig obrir aquest blog i pense que ha arribat l'hora de descansar una mica.   Altres menesters ocupen ara el meu temps i, encara que l'activitat recent ha estat frenètica, em fa l'efecte que respon més a la funció de taulell d'anuncis de recitals diversos que s'ha anat apoderant d'aquest espai, que no al meu treball bloguer. Quan vaig començar, el 4 de gener de 2008, feia una mena de crida i dedicatòria als amics que m'havien de llegir, heu estat un bon grapat i alguns els he fet precisament gràcies a aquest blog. El balanç per tant, no pot ser més que positiu. En realitat, és extraordinari. Gràcies a tothom i fins aviat. Us deixe un últim poema inèdit.

BITÀCOLA

Mon pare té un mapa mental de totes les pastisseries d’Europa.

Ma mare col·lecciona gotets de mercats llunyans.

Jo tinc cervicals inquietes cisellades en autobusos nocturns,

intestins fets a inhòspites menges d’estacions de servei

i samarretes amb noms de lloc i el dibuix d’un gat.

I ganes de tornar sempre a casa,

de mirar la mar des d’un autobús diürn ran de costa,

de desxifrar el món que s’hi amaga,

breu, com el moscatell als gotets i els pastissos a les mans,

etern, com els records dels viatges dels pares.

Er resplan la flors enversa de Raimbaut d'Aurenga

Per celebrar que ve la primavera i que a algú, que supose que no forma part de l'equip de màrqueting de cap gran magatzem, se li va ocórrer que avui fóra el Dia Mundial de la Poesia, torne als orígens. És a dir, als trobadors. És curiós que en cinc anys de blog no haja penjat mai cap poema trobadoresc, atés que entre els meus poetes de capçalera es compten uns quants d'aquells pares primordials. Me'n rescabalaré amb un poema de Raimbaut d'Aurenga, segons el text fixat per Luigi Milone, professor de la Universitat Ca' Foscari de Venècia de qui vaig aprendre a llegir amb passió i amb exactitud filològica la poesia medieval (no fou l'únic mestre en aquest menester, però sí un dels més importants). Aquest text es va publicar a Columna el 1998 a la col·lecció La flor inversa que prenia el nom precisament del començament d'una de les cansons més emblemàtiques del trobador i que és la que transcric. La col·lecció, dirigida per Eduard Vilella, Jordi Cerdà i Jordi Puntí va durar poc temps, però va arribar a publicar sis volums excel·lents de poesia romànica medieval, editats i comentats per tants especialistes en la matèria. Ara he sabut, mentre preparava aquest post, que la col·lecció s'ha traslladat a l'editorial Obrador Edendum i que ja fa temps van publicar els Sonets d'amor de Guittone d'Arezzo (he arribat amb més de dos anys de retard a aquesta notícia, però la celebre amb el mateix entusiasme). En fi, tot això venia perquè és el Dia Mundial de la Poesia i de la primavera i he trobat adequat afegir-me a la festa amb un da capo, és a dir, tornant als orígens de la poesia europea amb aquest exemple de canso trobadoresca i del trobar envers de Raimbaut d'Aurenga que, precisament, comença no amb un exordi primaveral, sinó un d'hivernal, és a dir, a l'inversa (la traducció que copie més avall, també està extreta del llibre de Milone i és dels mateixos directors de la col·lecció: Vilella, Cerdà i Puntí).

ER RESPLAN LA FLORS ENVERSA

Er resplan la flors enversa

pels trencans rancs e pels tertres:

cals flors? neus gels e conglapis

que cotz e destrenh e trenca,

don vei mortz quils critz e siscles

pels fueils pels rams e pels giscles,

mas mi en ten vert e jauzen jois

er can vei secs los dolents crois.

Car enaisi o enversa

que bel plan mi semblo·il tertre

e tenc per flor lo conglapi

e·l cautz m'es vis que·l freit trenque

e·il tron mi son chant e siscle

e paru·m fulhat li giscle:

aisi sui ferm lassatz en joi

que re no vei que·m sia croi.

Mas una gens fad'enversa

com s'eron noirit en tertres

me fan per pieigz que conglapis,

c'us quecs ab sa lenga trenca

e parla bas e ab siscles,

e no·i val bastos ni giscles

ni menassas, ans lur es jois

can fan per que hom los clam crois.

Qu'ar en baizan no·us enverse

no m'o tolon glatz ni tertre,

dona, ni gel ni conglapi,

mas non-poders par que·m trenque,

dona, per cui chant e siscle:

vostre bel uelh  mi son giscle

que·m castion si·l cor ab joi

qu'ieu non aus aver talan croi.

Anat ai cum cauz'enversa

lonc temps cercan vals e tertres,

marritz cum hom que conglapis

cocha e mazelh'e trenca,

que anc conquis chans ni siscles

plus que fols clercs conquer giscles:

mas ar, Dieu lau, m'alberga jois

malgrat dels fals lauzengiers crois.

Mos vers an, qu'aisi l'enverse

que no·l tenhon baus ni tertre,

lai on hom non sen conglapi

ni a freitz poder que·i trenque:

a midons lo chant e·l siscle,

que el cor li·n intro·il giscle,

cel que sap gen chantar ab joi

que no tanh a chantador croi.

Doussa dona, amors e jois

nos ajusten malgrat dels crois.

Joglar, granre n'ai meins de joi

car no·us vei e·n fas semblan croi.

I. Ara resplendeix la flor inversa als cingles tallants i a les muntanys, ¿quina flor? Neu, gel i rosada que cou, estreny i talla, i així veig morts els refilars, les xiuladisses i els piulars entre les fulles, les branques i les vergues; i tanmateix la joia em té ara verd i gojós quan veig secs els dolents malvats.

II. Fins a tal punt ho inverteixo tot que les muntanyes em semblen belles planures i prenc per flor la rosada i la calor em sembla que trenca el fred i els trons els tinc per cants i piuladisses i les vergues em semblen plenes de fulles: em trobo tan fermament lligat a la joia que no veig res que em sigui malvat.

III. Però la gent beneita i feta a l'inrevés, com si s'haguessin criat a les muntanyes, em fan més mal que la rosada, perquè tothom amb la seva llengua llagoteja i parla en veu baixa i amb piuladissa, i a ningú li valen bastons ni vergues ni amenaces, al contrari: per a ells és joia si fan alguna cosa per la qual els anomenin malvats.

IV. Que ara besant-vos no us capgiri no m'ho impedeixen el glaç ni les muntanyes, senyora, ni els gels ni les rosades, però el no-poder sembla que em trenqui, senyora, per la qual cosa canto i xiulo: els vostres ulls bells són per a mi vergues que m'alliçonen el cor amb tant de goig que no goso tenir cap desig malvat.

V. He anat com una criatura capgirada, des de fa temps vagarejant per valls i muntanyes, trist com a qui la rosada tortura i mata i talla, que mai han vençut cant o xiscladissa més que els clergues folls són vençuts per la verga: però ara, gràcies a Déu, s'hostatja en mi la joia malgrat els falsos malparladors malvats.

VI. Vagi el meu vers, que així el capgiro perquè no l'aturin els cingles ni les muntanyes, allà on no se sent la rosada ni el fred és tallant: que el canti i el xiuli la meva senyora, que li entrin les vergues al cor, aquell que sap cantar bé amb joia, perquè no s'adiu al qui canta malvat.

VII. Dolça senyora, amor i joia ens uneixen, tot i els malvats.

VIII. Joglar, obtinc menys joia perquè no us veig i alhora el rostre se'm torna de malvat. 

L'Aplec de la Cançó de la Falla la Creu

Article publicat al número 12 de Marxa Popular Fallera:

L'APLEC DE LA CANÇÓ DE LA FALLA LA CREU

L’obvietat que la terra que llauraven els nous cantautors valencians dels seixanta no era erma i que hi havia una terra assaonada per melodies i lletres populars, és el punt de partida del treball de riproposta d’Al Tall que, en 1975 iniciava una trajectòria brillantíssima que a hores d’ara està en procés de tancament amb una sèrie de concerts de comiat.

Ha passat molt de temps i el mite d’aquells anys en què es fundà Al Tall i passaren tantes altres coses ha pujat i baixat en la borsa de valors dels encants i els desencants. Al Tall, sens dubte, cau del costat del saldo positiu d’aquells anys anomenats de transició. Uns anys que, per a qui escriu, formen part de la història escoltada a casa, de les batalletes dels pares. Val a dir que, tot i que les històries sempre eren les mateixes, amb el temps el to dels narradors s’ha anat amerant d’escepticisme, de consciència que tota la feina altruista i causística que es feia, havia servit per salvar alguns mobles, mentre els líders propis i estranys els aixecaven la camisa.

Una de les històries que més m’agraden d’aquells temps en què jo no havia nascut és la de l’organització del primer Aplec de la Cançó de l’Horta a la Pobla de Farnals. L’Aplec s’havia de celebrar l’onze d’octubre en un descampat que hi havia darrere de la plaça de l’Ajuntament i al cartell figuraven sobre fons quatribarrat en lletres negres ben grosses els noms d’Ovidi Montllor, Al Tall, Els Pavesos, Lluís Miquel i els 4Z, Carraixet (amb els Minis) i Paco Muñoz. A més d’aquests participants, però, hi havia prevista l’assistència d’altres cantants i també la lectura de parlaments per part d’intel·lectuals com, per exemple, Vicent Andrés Estellés. Poca broma. El cas és que avui poca gent recorda aquell Aplec i es fa estrany de pensar-ho, perquè un concert així, en un poble com la Pobla de Farnals, que en 1976 no devia arribar als quatre mil habitants, hauria d’haver estat un esdeveniment històric i molt recordat. Caldrà afegir alguna explicació més.

L’Aplec l’organitzava la Falla la Creu, que aquell any havia plantat el seu primer cadafal. La Falla la Creu havia nascut amb la intenció de ser una plataforma per difondre la cultura del País Valencià, culta i popular, tradicional i moderna, així com per esdevenir un espai de reunió on debatre qüestions polítiques, mentre no hi haguera un espai democràtic que pogueren ocupar els partits. A més de tot això, era una falla. La directiva de la falla, formada per un gestor, un mestre i un funcionari de correus vinculats a grups d’una esquerra encara clandestina, es va embarcar ben aviat en l’organització d’un esdeveniment de gran magnitud: l’Aplec. De fet, quan a la Junta Central Fallera es van assabentar que una falla de poble organitzava un acte d’aquesta mena, els tres membres de la directiva van ser cridats a València. Allà se’ls va comminar a no celebrar l’Aplec i el president es va mostrar fins i tot comprensiu: “Sou joves i us han entabanat...”. Però quan els tres es van refermar en la idea que movia l’acte, la falla fou expulsada de la Junta i, de fet, no hi ha tornat mai més. Sense el suport de la JCF, com era de preveure, els membres de la Falla i altres veïns del poble es bolcaren en l’organització de l’acte. Calia tenir el permís de l’alcalde franquista, i el van obtenir. Aquell alcalde, a més de franquista, era un llaurador major que pensava que si els joves del poble volien fer coses, ell no era ningú per impedir-ho. Calia acotar l’espai on es feia, un descampat als afores gairebé a tocar dels primers tarongers, de manera que van construir amb canyes una gran tanca que encerclava l’espai on s’havia de celebrar el concert. També calia fer publicitat, així que una nit van recórrer tota la ciutat de València i la van omplir de cartells quatribarrats. Finalment, calia esperar que arribaren els artistes abans que la prohibició.

Malauradament, fou exactament al contrari. Arran de la denúncia d’un regidor més franquista que l’alcalde, el mateix dia que s’havia de celebrar l’Aplec va arribar la Guàrdia Civil per prohibir-lo. En aquell moment, pel que expliquen, el poble ja bullia de gent i el caos que es va organitzar fou notable. Els organitzadors, aconsellats per un vicari esquerranós que voltava per allí, varen acabar sopant en un bar del barri de les Coves de Massamagrell. En una altra taula sopaven quatre guàrdies civils. Els artistes convidats foren avisats a temps i no arribaren a vindre al poble, o potser algun sí, però se’n va anar ràpid. A més, la nit de l’11 d’octubre de 1976 va ploure a l’Horta de València. El cas és que aquella gran nit de cultura catalana organitzada per la Falla la Creu no es va arribar a fer mai i va passar a formar part de la història de les coses no celebrades que sempre és molt menys notòria.
Tots els artistes i intel·lectuals que havien de participar en l’Aplec, però, foren convidats d’un en un a diversos actes de la Falla durant els anys següents i gairebé tots acceptaren la invitació. Encara tinc a casa un llibret de principi dels vuitanta amb uns versets que Estellés li va escriure a la Fallera Major i encara avui vincule les cançons d’Al Tall, sobretot les més festives, a les primaveres que passàvem als casals i que feien nova saó.

Després de soterrada la tendresa. Homenatge a Maria Beneyto

El 15 de març de 2011 ens va deixar Maria Beneyto, una personalitat literària fonamental per entendre la cultura valenciana de la segona meitat del segle XX. Una personalitat, a més, rica, complexa, profunda i, amb tota certesa, que necessita arribar a més públic i més lectors, perquè encara pot estendre més les ales de la seua veu tendra i punyent. Per això, ara que fa dos anys que ens va deixar, des de Poesia per la Revolta s'ha organitzat un homenatge que pretén, sobretot, fer reviure l'obra de Maria de la millor manera possible: llegint-la en públic, reflexionant-hi i reivindicant-la. Ací baix us deixe la informació sobre l'homenatge i un poema de Maria.

Després de soterrada la tendresa 
vàrem llençar els pètals de la neu, que afegia 
més gel, al que amagava la glaçada disfressa 
on l'au del vidre congelat vivia. 

Turmells de ballarina, amb les venes dolentes. 
El caliu quiet i ocult. Les mans creuades. 
Cent buits per avançar a les palpentes. 
A cor nu de la flama, les donzelles cremades. 

Al soterrar anàrem. Eixam de nines tortes 
-un ull al frigorífic- estenia 
veus de paper, paraules plastificades, mortes. 
En secret el sepeli. Com calia. 

DIMARTS 12-MARÇ 20.00

Dos anys després que ens deixara la poeta valenciana Maria Beneyto (15 de març de 2011), des de Poesia per la Revolta volem reivindicar la seua figura com una de les veus fonamentals de la literatura feta a València tant en castellà com en català.

Per això comptarem amb la presència de Eduard J. Verger, Teresa Pascual, Maria Lacueva i el grup Argila l’Aire que ens acostaran l’obra de Maria Beneyto des de diversos punts de vista i de lectura. A més, al final de l’acte qui vullga es podrà afegir a l’homenatge llegint els versos que més s’estime de la poeta

Marxa Popular Fallera

Dissabte es presenta el número 12 de la revista Marxa Popular Fallera en què he tornat a col·laborar, com cada any des de fa quatre. La revista, coordinada per Vicent Penya,  torna abordar l'actualitat fallera des d'enfocaments ben diversos, aportant una visió crítica i alhora constructiva del món faller. La presentació serà a la Societat Coral el Micalet de València (Carrer Guillem de Castro, 73) a les 19 hores.