Cercles que s'estenen

CERCLES

Un altre cop vols agitar les aigües

del llac.

Està bé, però pensa

que no serveix de res tirar una sola pedra,

que has d'estar aquí des de la matinada

fins a la posta, des que neix la nit

fins al llevant

-tindràs la companyia

de les estrelles, podràs veure l'ocellassa

de la nit negra covant l'ou de la llum

del dia nou-,

assajant sempre cercles,

per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla

-i mai potser no n'estaràs segur-

que has assolit el cercle convincent.

JOAN VINYOLI

Plovia a bots i barrals. Plovia i jo arribava a Sant Cugat xop i carregat amb la maleta amb la roba per a l'hivern llarg de Zadar. Assegut al bar Catalunya, mirava caure la pluja, mentre esperava el Jordi Van Campen que va trigar molt poc en arribar i organitzar l'aperitiu. Canyes i anxoves i una cosa més que no recorde, però que sé que no ens va agradar. Començàrem a organitzar la lectura de la tarda mentre féiem l'aperitiu i durant el viatge als ferrocarrils. El Jordi m'havia proposat de participar al Festival de Poesia de Sant Cugat en una lectura conjunta amb la Montserrat Abelló a la llibreria Paideia. El títol de la trobada era "Cercles que s'estenen" i, a més de l'eco vinyolià i rilkeà al·ludia a la diferència d'edat i carrera entre tots dos poetes. A mi em tocava ser el jove. El Jordi, a més, ens havia demanat que portàrem un poema d'algú altre que tinguera relació amb el títol. Per la meua banda vaig entendre els cercles que s'estenien com una referència a la traducció i a la seua difusió per Internet. La traducció i la xarxa en tant que cercles que amplien l'abast d'una literatura.

En baixar a la parada de Provença, plovia encara, aigua i més aigua. Mentre esperàvem un recès, una treva, començàrem a parlar amb una dona del tabac, dels fills, de poesia i el Jordi li va acabar regalant un llibre meu a aquella vianant que es va emportar d'aquell dia torrencial un llibre dedicat per l'autor. Havíem baixat a Barcelona per dinar i anar a casa de la Montserrat Abelló per portar-la en taxi fins a Sant Cugat. No sabria per on començar a dir-vos la impressió que em va fer aquella senyora de 91 anys que tenia més força que tots nosaltres junts. Nosaltres preocupats per la pluja i a ella tant li feia. Ens va parlar de la seua vida, de la poesia que li agradava, de la seua poesia i em va estar interrogant, sí, sí, interrogant sobre una paraula (atzucac) que no li quadrava d'un poema meu, amb una curiositat i una tenacitat que ja volgueren molts joves crítics que es volen abrandats. Les seues preguntes em feren reflexionar molt sobre uns versos publicats fa més de quatre anys i que feia temps que no em mirava amb tanta intensitat. Ens va deixar seduïts i vençuts i després anàrem cap a Sant Cugat en taxi. Taxi i pluja a Barcelona. Va costar, però, ho vam aconseguir.

A Sant Cugat, plovia, és clar. El taxi ens va deixar als Quatre Cantons, molt a prop de la llibreria Paideia, on havíem de fer la lectura, i la Montserrat i jo de bracet, com un cercle estés sota el paraigua elegant del Jordi ens hi vam acostar a poc a poc. La resta fou literatura. Vells amics i amigues i alguns valents que havien desafiat la pluja per venir a escoltar-nos. Ens hi passàrem prop d'una hora llegint poemes, ara ella, ara jo i explicant anècdotes i al final, parlàrem del títol de la trobada. La Montserrat va fer un petit homenatge a Joan Vergés, poeta d'honor del festival i després, entenent també la traducció com un cercle que s'estén, va llegir una traducció a l'anglés d'un poema de Maria Mercè Marçal. Jo vaig llegir un poema de la poeta polonesa Ursula Koziol que havia publicat pocs dies abans en Xavier Farré al seu blog del qual m'havien agradat sobretot aquests tres versos:

Romanem en silenci

i entrem en nosaltres com en una casa

recuperada després d’un llarg viatge

però abans, hipnotitzat, rendit als peus de la força d'aquella senyora que havia demostrat amb escreix que la jove era ella vaig llegir un poema seu, que ara no tinc a mà. Per compensar la mancança, en deixe ací un altre, que també parla de cercles:

Desenes de miratges,
cercles i més cercles,
aigua que gira vertiginosa,
sempre engolida.

Al mig, la força
d’una mirada que juga
amb la dolçor de la pell
i busca l’arrel
fonda de l’aigua.

El que tinc és
un llapis a la mà
un paper estès davant meu,
i el desig d’escriure
noms plens de tendresa.

El color és el blau:
blau fosc de la tarda, atzur
del mar a migdia, blau
-blau cel del cel- i el blau
cendrós de l’oblit.

Jo no ho voldria
i busco
el roig de la sang
pell endins.

MONTSERRAT ABELLÓ

El plany de les oliveres

Els dies curts i freds de novembre. La fosca de les nits eternes i del canvi horari. Si plou, a novembre, i no les han collit, les oliveres ploren, ploren les olives i cauen a terra desolades per l’absència de les mans rasposes, clivellades. El plany de les oliveres com xiquets que es perden en centres comercials, com les dones de dol constant que repassen cada dia les esqueles dels murs, com les mares soles que esperen els fills mariners que no tornen mai, com els homes borratxos quan despunta el sol i senten la buidor de l’abisme que omplin insadollables, com els veterans d’un absurd que no recorden per què van enfollir. Les oliveres ploren la solitud de les nits plujoses de novembre, diuen els vells, em diu el cambrer. Qui sap per què expliquen aquesta història de les oliveres ploroses, qui sap quin enyor de mans amoroses.

Salona i Split

Aquesta foto i la que il·lustra el post anterior les vaig fer a les ruïnes de Salona. Hi anàrem amb Josep Piera abans d'entrar a Split. A mi m'agrada entrar als llocs per les portes, fins i tot a les ciutats. També m'agradaria poder entrar per les finestres o pels fumerals, però fa molt de temps, potser massa, que no perd la meua ombra, ni duc barba blanca, disfressa color Coca-Cola i un sac ple de regals. Les ciutats, abans, tenien portes i moltes les conserven, per això, quan tinc visita ací o a València faig tot el possible per començar la passejada davant d'una de les portes. Potser si aquestes portes encara tingueren utilitat, voldria entrar per altres llocs, per dur la contrària, però ara que són bellament inútils, m'agrada fer-les servir.

A València, la meua porta, la porta dels que venim del nord de la ciutat, és la dels Serrans, que és la que queda més a prop de l'antiga estacioneta del Pont de Fusta. Quan era xicotet, aquesta era l'última parada de la línia del trenet que ix de Rafelbunyol i passa per la Pobla de Farnals. Ara ja fa uns quants anys que al Pont de Fusta només arriben tramvies i que l'estacioneta ha esdevingut una comissaria de la policia autonòmica o alguna cosa semblant. Tanmateix, m'agrada començar les passejades per València entrant per la porta dels Serrans.

A Split hi ha també algunes portes. Portes que no foren pensades per entrar a una ciutat, sinó per entrar al palau de Dioclecià. La ciutat que va créixer després dins del palau les va conservar. Ara bé, entrar a Split és entrar al palau abandonat que va servir de refugi als habitants de Salona, la ciutat romana capital de la província de Dalmatia. Salona era una ciutat fundada per la tribu il·líria dels Delmati, que amb el temps havien de donar el nom a la província romana, per la seua resistència contra l'imperi, com ens explicava fa uns dies l'arqueòloga que ens va conduir a través de la prehistòria i la història que s'ensenya al museu arqueològic de Zadar. Després que els romans s'hi varen establir, esdevindria la capital de la província i més tard, l'emperador Dioclecià decidiria erigir el seu palau no gaire lluny. Els avars i els eslaus van devastar la ciutat el 630 d.C. Aquest fou el final de la metròpoli Salona i el principi de la ciutat dins del palau.

Actualment, Salona són unes ruines mig excavades entre oliveres, al costat d'una carretera i al fons els barris més nous i grisos de l'actual Split. Aquestes ruïnes parlen vagament d'un passat esplendorós i de com devia funcionar la destrucció de la ciutat per crear-ne una de nova dins el palau de l'emperador. Encara avui, els capitells i els fragments de columnes es reutilitzen com aleshores. A sota del porxo de la foto del post anterior, hi ha unes tauletes de carreus reaprofitats. Els tamborets són capitells de qui sap quin temple dedicat a quin déu, capgirats.

Salona és la porta de Split, per on val la pena entrar, per veure que és ací on hi havia el fòrum, els temples, el teatre, l'amfiteatre, les necròpolis, el cardo i el decumanus i totes aquelles coses que a escola ens explicaven que havien de tenir les ciutats romanes. Split és una altra cosa, una ironia de la història, on el Peristil de ca l'emperador va esdevenir plaça Major i el mateix mausoleu de qui es va dedicar amb fervor a martiritzar cristians, és encara ara, la catedral dedicada a un d'aquells màrtirs. Una catedral que és un poti-poti fantàstic, un collage naïf fet amb retalls d'ací i d'allà, que vigila des de fora, ajocada entre les columnes del Peristil, una esfinx.

Tessel·la

Un amic meu de l'institut, que s'havia apuntat al curs d'àrab de l'Escola Oficial d'Idiomes, em vingué un dia amb un llibre, "Poemes de l'Orient de l'Al-Àndalus", i me'l va deixar. En aquell llibre vaig descobrir els versos dels poetes àrabigovalencians en les versions de Josep Piera. Quan algun temps després, en tornar de la meua estada a Venècia, vaig adonar-me que coneixia millor la ciutat on havia viscut un any, que la que havia tingut sempre a la vora i vaig decidir passejar-la per llibres i carrers, vaig tornar a aquells poetes que parlaven d'una València de rius dolços i vergers paradisíacs d'arbres i fruits o que es planyien de la pèrdua de la ciutat enfront de les hosts de Rodrigo Díaz de Vivar i de Jaume I. Ibn Khafaja, Ar-Russafí, Ibn Al-Abbar i els altres poetes, passarien a formar part de l'espectacle que muntàrem el grup Oh, foll Amor! sobre València.

La veu d'aquells poetes àrabs ens sonava exòtica i familiar, llunyana i propera alhora. Gràcies a aquell espectacle vaig conèixer a Josep Piera, una nit de llamps i trons, a Gandia. La mateixa nit que aquell espectacle començà a tranformar-se en l'antologia Ai, València! que compilàrem Maria Josep Escrivà i jo. Després ens hem anat trobant en altres ocasions i he llegit un darrere de l'altre els seus llibres de viatges, versos i records on he trobat una visió de la Mediterrània molt més complexa i rica en matisos que la d'altres escriptors catalans.

La Mediterrània de Piera és un mosaic complex de paisatges molt diferents, però semblants. És catalana, grega, italiana, àrab, jueva, cristiana i saborosa, perfumada, corporal, sensual, lluminosa; molt més dionisiaca que apol·línia; més romàntica que noucentista. Els seus viatges per Sicília, Nàpols, Grècia, Marràqueix i Jerusalem ens evoquen llocs amb els quals compartim moltes coses que oblidem massa sovint. Quan vaig anar a Sicília, em vaig emportar el seu llibre Ací s'acaba tot i vaig trobar-hi un poema de Joseph Brodsky escrit a l'illa de Procida que Piera havia traduït de l'italià. L'endemà de trobar aquell poema vaig anar a una llibreria de Catània i vaig comprar dos llibres del poeta rus. Un, era una antologia dels seus poemes de tema italià i un altre, Fondamenta degli incurabili, un llibre en què explicava la seua experiència veneciana. De Sicília estant, Piera m'havia fet descobrir un poeta que em retornava a Venècia i això, que un llibre et porte a un altre, i a un altre i a un altre, sempre s'agraeix.

La setmana passada, Piera vingué a Zadar. Dalmàcia era una de les tessel·les que li faltaven en el seu mosaic i ens oferírem a ensenyar-li-la en les estones que no era ell qui descobria altres mediterrànies als nostres estudiants. Què li va semblar, què li va inspirar aquest racó de l'Adriàtic, espere que ens ho diga ell per escrit, encara que n'hem parlat llargament durant deu dies. Jo només vull ara, deixar constància que la seua visita va servir efectivament, perquè a la veu de Piera, durant els dies que va estar amb nosaltres, s'afegira un nou accent, eslau, gràcies a la traducció que en feren d'alguns poemes seus els col·legues Nikola Vuletić i Ivan Boško Habuš i el poeta Tonko Maroević. Aquest poema que deixe ací, en concret, el va traduir l'amic Vuletić.

LA MAR

La mar, la mar, la mar.

La mar són emes infinites

com mamelletes de ritmes sensuals,

una a redona i planetària

que ens acull en la seua placenta maternal,

una brisa remorosa d'erres

que ara pot acabar terrible com un tro

seguit d'esclats, de crits silenciosos,

de llàgrimes de dol,

com ara esdevenir la suau carícia,

salada meravella de l'àngel somiat.

La mar, la mar, la mar!

La mar és una música en blau,

un mirall d'argent per al sol,

el llit on la lluna s'adorm,

el somni amb estels d'un infant.

La mar és l'etern moviment

d'aquest univers en un mot

que igual diu la vida joiosa

com negre silenci, com mort.

La mar, la mar, la mar.

MORE

More, more, more.

More su beskonačna m

kao grudi u čulnom ritmu,

jedno okruglo i planetsko o

što nas prima u svoju majčinsku utrobu,

povjetarac bučnih r

što se javlja čas strašan kao grom

praćen praskom, prigušenim kricima,

suzama žalosnicama,

čas kao nježno milovanje,

slano čudo anđela iz sna.

More, more, more!

More je glazba u plavom,

srebrno sunčevo zrcalo,

postelja u koju liježe mjesec,

dječji san o zvijezdama.

More je vječni pokret

ovog svemira u jednoj riječi

koja znači radost života,

kao i crni muk, kao i smrt.

More, more, more.

Korčula

Ja fa quatre estius que vaig visitar per primera vegada Korčula/Curzola i, des d'aleshores, hi he tornat diverses vegades. Com més va més, la ciutat assumeix el paper de mare pàtria del gran viatger Marco Polo. Sembla que hi ha certa polèmica sobre això, entre venecians i curzolans, que em saltaré perquè aquestes coses m'interessen ben poc. De la mateixa manera que no m'interessa gens d'on era o deixava de ser l'altre que se'n va anar a buscar les Índies en la direcció oposada. Sempre he pensat que, en aquests dos casos, el que era important és on van arribar i no d'on eixien. Marco Polo, no obstant, és un dels reclams de la ciutat. Te'l venen en milers de souvenirs diferents i la seua casa, o la casa on es pensa que havia estat la seua en el benentés que hi haguera nascut, es pot visitar. L'altre punt de connexió, sembla ser que força més fonamentat, de Polo amb aquest lloc és el captiveri. Sembla ser que el 1298 els genovesos el van capturar precisament ací, a Curzola. Durant aquest captiveri fou quan Rustichello de Pisa el va escoltar contar els seus viatges.

El cas és que, visitant Korčula, un pensa que la ciutat és prou bonica, amb pedres sòlides i ben treballades, uns carreus blancs i ocres que quan els dóna el sol de ple permeten fer fotos precioses i amb una mar de poema èpic, i pensa si és necessari tirar de fantasmes llegendaris que, en tot cas, van estar més temps voltant per la Xina i buscant ciutats invisibles, que a la mateixa illa. Potser és que la pedra sola, per ben tallada que estiga, no té la màgia vaporosa del mite i per això ens agrada més que ens ensenyen una impossible casa de Julieta o un incert "lugar de la Mancha" que tots els palaus possibles.

Amb viatger llegendari o sense, Korčula és una joieta d'arquitectura veneciana, que és un plaer de passejar les nits d'estiu. S'hi arriba amb cotxe o autobús després de travessar tota la península de Pelješac fins al poble d'Orebić, d'on ix el ferry que et du fins a l'illa en un moment. La mole de la península veïna s'imposa des de l'altra banda com una muralla natural. També s'hi pot arribar en vaixell des de Dubrovnik o Split, o des de les altres illes. Des d'Split hi vaig arribar durant la meua segona visita, ara fa tres tardors. Acabava d'arribar a Croàcia i em vaig apuntar a una excursió amb tot de filòlegs que homenatjaven un altre fill il·lustre de la ciutat (aquest sí, sens dubte), el filòleg Vojmir Vinja, autor d'una gramàtica espanyola en croat i d'un diccionari que, en la versió de butxaca, m'acompanya des de fa tres anys, entre moltes altres obres. El gramàtic, ja gran, va rebre l'homenatge de tots els seus deixebles i de la seua ciutat, mentre jo badava per la ciutat a la recerca de lleonets de Sant Marc i finestres gòtiques. Pocs mesos després la vida de Vinja s'apagava i vaig ser més conscient de la seua importànica (de la importància que tenia, fins i tot, per a la meua presència i la del català en una universitat de Croàcia, atès que deixebles seus i deixebles dels seus deixebles són els romanistes que s'han inventat aquesta història del estudis catalans a Zadar. Durant aquell viatge però, em vaig dedicar a passejar per la seua ciutat). Durant una d'aquestes passejades vaig pujar a la torre de la porta de la ciutat on s'hi exposen les vestimentes que es fan servir durant la festa de la Moreska, és a dir una batalla entre Moros i Cristians!

La Mediterrània és així. No s'està de donar-te aquestes sorpreses familiars on, potser, t'esperaries l'exotisme. La darrera vegada que he anat a l'illa, ha estat aquest estiu i, com la primera, vaig dedicar un dia per anar a la platja. Era juliol, feia calor, i la ciutat és molt més agradable a poqueta nit. Així que me'n vaig anar al poble de Lumbarda, on hi ha una platja a la qual s'arriba caminant des de l'ermita on et deixa l'autobús. El camí fins a la platja està envoltat de vinyes que arriben gairebé fins a la mar. Estirat com una sargantana a la sorra o des de dins de l'aigua veia les vinyes si mirava cap a terra i les veles si mirava cap al mar, això sí, sense el serrellet de neu que veia Sagarra des de l'Empordà.

VINYES VERDES VORA EL MAR

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner,

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l'hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina...

Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...

Dins del cep s'adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d'or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau de cap al tard...

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

Na Nevena

Na Nevena Budimir (1980) recita i fa que el món gire al seu voltant. Na Nevena feia part també de la colla de poetes serbis que vingueren a Palma. Na Nevena ha publicat els seus poemes en diverses revistes de Belgrad i enguany hi ha publicat el seu poemari Mala stopala. Na Nevena escriu coses com aquesta:

Rupa

Da boli
Da je prazna
Da nemaš
Šta u nju da staviš
Rupa da te vetar produva
Da nema dno
Rupa da te podseti
Na nedostajanje
Na postojanje
Rupa kao ožiljak
Što na promenu vremena svrbi
Rupa za kaznu
Što imaš prostor za rupu
Rupa
Što si glupa
Što je ne očekuješ malo
Umno očiglednu.

EL FORAT

Que fa mal
Que és buit
On no hi tens
Què posar-hi
El forat per on passa el vent
Que no té fons
El forat que et recorda
L’absència
L’existència
El forat com una cicatriu
Que cou quan canvia el temps
El forat que és càstig
Perquè tens lloc pel forat
El forat
Per estúpida
Perquè ets mentalment incapaç
De preveure-ho

Cant espiritual

Seguint amb el tema mallorquí, fa no gaires mesos, en una de les nostres nits poètiques al Cafè Đina de Zadar, dues de les nostres estudiants van llegir en català i en croat el "Cant Espiritual" de Carles Rebassa, que havíem traduït un parell de nits abans Nikola Vuletić i jo mateix, mentre bevíem vi i aiguardent (ja ens perdonaràs, Carles, que no tinguérem whisky a casa aquella nit). La traducció la milloràrem aquest estiu a petició de l'autor i amb el seu ajut i el resultat per a aquells que el pugueu llegir o els que tingueu curiositat és aquest:

DUHOVNI SPJEV

Viskija, ištemo te. Viskija! A ti,
gospode, daješ nam vode. A ipak,
obožavaju te teški alkoholičari
što piju bućkuriš jer puštaju vodu na sve strane.
Viskija, bogamu, ištemo te.
Ne plaši nas i ne liječi nas više
i nestani već jednom s lica zemlje.
Ne množi se više. Ne seksaj se
sa zalutalim momcima u osvit zore
ni s curama što čeznu
za toplinom i putenošću, nepoznatom.
Skloni nam se sa svjetla. I dosta te vode,
ištemo te. Viskija, ištemo te.
Učini da se zemlja oslobodi od neba
i iščupaj naživo oba oka
onima koji su izgubili i preziru zemlju.
Oni su ti koji te mole vode.
Viskija, ištemo te. Viskija! A ti,
gospode, daješ nam vode. Eto ti je pa je pij.


I ací l'original:


CANT ESPIRITUAL

Whisky, et demanam. Whisky! I tu,
senyor, ens dónes aigua. I, a més, ets
molt adorat per alcohòlics vius
que beuen brou perquè pertot fan aigua.
Whisky, vatuadell, et demanam.
Deixa’ns estar, de por i de medecina,
i, prest, desapareix d’un cop del món.
No et multipliquis més. No tinguis sexe
amb els al·lots perduts de matinada
ni amb les nenes que s’enyoren d’aires
càlids i sensuals, desconeguts.
Decanta’t de la nostra llum. I prou aigua,
et demanam. Whisky, et demanam.
Fes que la terra es desfaci del cel
i arrabassa els dos ulls de viu en viu
als qui han perdut i menyspreen la terra.
Aquests són els qui et preguen la teva aigua.
Whisky, et demanam. Whisky! I tu,
senyor, ens dónes aigua. Beu-te-la tu.

Poetes a les parets: Joan Alcover, Palma, Búger

Mai no havia anat Mallorca fins fa un mes i l'espera i les renúncies a anar-hi anteriors han valgut la pena. A Palma ens vam trobar una bona colla d'amics, ja n'he parlat d'això i n'han parlat i se'n parlarà. Hi anàvem a fer recitals, però també aprofitàrem per visitar l'illa i la ciutat. Se m'han quedat coses per veure, santuaris per visitar. Només de lluny vaig albirar el puig de Randa. Des de l'autopista, algú em va dir: "Mira, Pau, allò és Randa", "Ah, on Ramon Llull va flipar", i vam riure. Caldrà tornar-hi, però teníem el temps que teníem perquè calia fer uns quants recitals.

Un dels recitals el férem al pati de Ca n'Alcover, on havia estat, i alguna cosa queda, la casa de Joan Alcover. Al costat de la porta, hi ha penjat el poema Desolació, que no es pot llegir sencer, perquè el dissenyador o qui siga el responsable ha volgut que a la placa el poema aparega esqueixat, no ho discutirem.
La placa que jo volia, no obstant, amb el poema sencer, la vaig trobar darrere d'una figuera de pala a la Fundació ACA de Búger. En aquell recer de pau regentat per Toni Caimari, amb oliveres com a fons de finestra, on les cambres tenen nom de poeta o de músic, baixant per l'escala que du a la cuina, hi ha el sonet de Joan Alcover, terriblement amarg, integrat dins del seu paisatge, sobrevivint, malgrat tot, encara que siga per plànyer-se.


DESOLACIÓ

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí obert
i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar ha vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca; sens mi,
res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

Petar Matović

El primer que un veu de Petar Matović és Petar Matović. Petar és un home gran, de presència gegantina i la seua veu de baix es perdria dins la caixa toràcica si no fóra que la sap modular. Petar no crida mai. No li cal. La seua veu sona i arriba. També en la seua poesia hi ha una veu pròpia que malda per fer-se sentir. Una veu crítica que vol que se superen moltes coses.
Nascut a Belgrad el 1978 ha publicat dos poemaris i ha repartit els seus versos en diverses revistes i antologies. L'altre dia tornàrem a coincidir a Palma, després d'una primera trobada a Belgrad, gràcies als esforços dels col·lectius Treći Trg i Pèl Capell. Petar em va regalar un dels seus llibres i jo li vaig prometre que aprendria ciríl·lic per poder-lo llegir. Mentrestant m'haig de contentar amb els poemes que hem traduït entre molts (Pèl Capell, Ivan Boško Habuš, l'autor, jo mateix) aquests dies a Palma i a Búger.

VIRUS: SERBIA


Ovde se ništa ne pokreće. Tako naiđe vetar
i sve ostane tiho. Možeš da posadiš
petunije, ali se one nikad neće zatalasati
pod frenetičnim zujem pčela u leto. List lipe
ne damara na vazduhu. Tek kao fotografija
ostane, beživotni kip.

Slušaj: ćutnja se širi kao kancer, a ti pronađi
lepotu u tome. I to nije košmar: to je svuda.

VIRUS: SÈRBIA

Aquí res no es mou. El vent arriba
i tot roman quiet. Pots plantar
petúnies, però mai no onejaran
sota el brunzir frenètic de les abelles a l'estiu. La fulla
del til•ler no vibra al vent. Es queda com una fotografia,
estàtua inanimada.

Escolta: el silenci s'estén com un càncer, ja pots cercar-hi
bellesa. I això no és un malson: és pertot arreu.

Pianissimo

Un poema de Camillo Sbarbaro traduït per Marc Granell. En podeu trobar vuit més a Nou poemes de Pianissimo, plaquette editada per Edicions 96 a la col·lecció Razef.

TACI, ANIMA STANCA DI GODERE

Taci, anima stanca di godere
e di soffrire (all'uno e all'altro vai
rassegnata).
Nessuna voce tua odo se ascolto:
non di rimpianto per la miserabile
giovinezza, non d'ira o di speranza,
e neppure di tedio.
Giaci come
il corpo, ammutolita, tutta piena
d'una rassegnazione disperata.

Non ci stupiremmo,
non è vero, mia anima, se il cuore
si fermasse, sospeso se ci fosse
il fiato...
Invece camminiamo,
camminiamo io e te come sonnambuli.
E gli alberi son alberi, le case
sono case, le donne
che passano son donne, e tutto è quello
che è, soltanto quel che è.

La vicenda di gioia e di dolore
non ci tocca. Perduto ha la voce
la sirena del mondo, e il mondo è un grande
deserto.
Nel deserto
io guardo con asciutti occhi me stesso.


CALLA, ÀNIMA CANSADA DE GAUDIR

Calla, ànima cansada de gaudir
i de sofrir (a l'una cosa i a l'altra vas
resignada).
Cap veu teua no sent ni escolta:
ni d'enyorança per la miserable
joventut, ni d'ira o d'esperança,
ni tampoc de tedi.
Jaus com
el cos, emmudida, tota plena
d'una resignació desesperada.

No ens sorprendríem,
no és cert, ànima meua, si el cor
s'aturàs, si suspès es quedàs
l'alè...
En canvi caminem,
caminem tu i jo com a somnàmbuls.
I els arbres són arbres, les cases
són cases, les dones
que passen són dones, i tot és allò
que és, només allò que és.

La successió de joia i de dolor
no ens toca. Ha perdut la veu
la sirena del món, i el món és un gran
desert.
En el desert
amb ulls eixuts jo em contemple.

Tornar a escola

Hui he tornat a la facultat. Un altre any comença. Abans, però, tinc pendent de fa temps penjar un vídeo que van fer la gent de la productora La Taca per a Llull TV sobre les nostres jornades en què es mostra què fem ací els membres de la República Iberorromànica de Zadar.

La setmana que ve a Mallorca

Va morir tan bella

A J. L. Bauset

A l’hora del record seràs, València,
una ardent mida d’obres i raó.
Trobarem que si ens queda una cançó,
en ella et sorprendrà nostra insistència.

Potser també la més tibant ciència,
aquella d’acomplir-te amb passió,
vindrà a nosaltres, regne de saó,
per aclamar ta dolça transcendència.

O sentirem per fi que ni la mort
no aturarà les nostres mans antigues,
avesades a esforç, a presentalles.

Llavors! Quan vença l’hora del conhort!
Quina prova de pes en les espigues
i quin amor segur hi haurà a les dalles.

Joan Fuster

Roma

Recorde una nit a Roma de principis de 2007. L'avió que m'havia de portar de Manises a Fiumicino s'havia trencat. El que passà exactament fou que una de les grues aquelles que hi ha entre les pistes d'aterratge havia topat contra l'aparell i li havia fet una finestra nova. El canvi d'avió va fer que despegàrem amb més de quatre hores de retard. En arribar a Roma, és clar, ja no hi havia vols cap a Split i vaig fer-hi nit en una pensió prop del centre i com que un es poc original em vingué al cap el sonet de Quevedo:

A Roma sepultada en sus ruinas.

Buscas en Roma a Roma, ¡oh peregrino!,
y en Roma misma a Roma no la hallas:
cadáver son las que ostentó murallas
y tumba de sí propio el Aventino.
Yace, donde reinaba, el Palatino;
y limadas del tiempo las medallas
más se muestran destrozo a las batallas
de las edades que blasón latino.
Sólo el Tibre quedó, cuya corriente
si ciudad la regó, ya sepultura
la llora con funesto son doliente.
¡Oh Roma! En tu grandeza, en tu hermosura,
huyó lo que era firme y solamente
lo fugitivo permanece y dura.

Perdut, a Roma, vaig mirar de trobar uns amics que hi viuen sense èxit. Com que no tenia ganes d'estar-me tota la nit emprenyat, vaig decidir eixir a sopar i després a fer un tomb a Campo de' Fiori. Era prop de mitjanit quan vaig arribar a la plaça on cremaren Giordano Bruno. Recorde alguns bars oberts i la poca gent que hi bevia fora, pelant-se de fred perquè a dins no es podia, ni es pot, fumar. Ara, l'ambient no l'escalfen les fogueres de la inquisició, sinó unes estufes amb forma de bolets (funghi en diuen els italians). Els heretges, els lliurepensadors, els fan callar amb altres mètodes a Roma, ara.

A Campo de' Fiori, a aquelles hores, hi havia oberta la llibreria Fahrenheit 451 i content hi vaig entrar. Ja he parlat en altres posts de com m'agraden les llibreries d'Itàlia. Aquesta també em va agradar i més encara pel seu horari intempestiu. Hi havia de tot i hi havia, a més, darrere de la porta, un munt d'edicions de la novel·la de Ray Bradbury. Supose que ja ho tingueren en compte els llibreters quan li posaren aquest nom, perquè el caminant que hi arribe relacione les falles de llibres amb la crema d'heretges. Com que tot era tan llibresc en aquella nit romana que la grua de l'aeroport m'havia proporcionat, tocava recordar Alberti que descriu aquesta mateixa plaça durant el dia:

Campo de' Fiori

Sonajji, pennolini, ggiucarelli,

E ppesi, e ccontrapesi e ggenitalli

G. G. BELLI

Perchas, peroles, pícaros, patatas,

aves, lechugas, plásticos, cazuelas,

camisas, pantalones, sacamuelas,

cosas baratas que no son baratas.

Frascati, perejil, ajos, corbatas,

langostinos, zapatos, hongos, telas,

liras que corren y con ellas vuelas,

atas mil veces y mil más desatas.

Campo de' Fiori, campo de las flores,

repartidor de todos los colores,

gracia, requiebro, luz, algarabía...

Como el más triste rey de los mercados,

sobre tus vivos fuegos, ya apagados,

arde Giordano Bruno todavía.

L'endemà encara tenia unes hores i vaig anar a visitar Castel Sant'Angelo, la fortalesa del papa Alexandre VI, i em vaig dedicar a buscar els bouets dels Borja fins que va ser hora d'anar cap a l'aeroport. A Fiumicino vaig haver de patir un control d'aquells que s'estilen ara que em va desfer de colp el record amable d'aquella nit i aquell matí improvisats a Roma. Dalt de l'avió, encara indignat, vaig escriure això:

***

Fiumicino

Com pirata en port estrany
et grapegen els gregaris
d’un món atacat dels nervis;
pagaràs tots els desvaris
de ninots autoritaris.

Citacions a les parets: Castelao a Barcelona

Al Centro Galego de Barcelona que hi ha a la Rambla dels Caputxins, en un replà de l'escala, hi ha aquest bust i aquesta cita de Castelao.

"Non lle poñades chatas á obra namentras non se remata. O que pense que vai mal que traballe n'ela; hay sitio para todos."

La divisa pertany a l'Álbum Nos de Castelao i va lligada a aquesta imatge. He fet una passejada per Google i he comprovat que els gallecs la citen sovint i que cadascú mira d'apropar-se-la, quan no d'apropiar-se-la. Són coses que passen amb aquesta mena d'aforismes. I si no, que li ho pregunten a Fuster.

Casa

Les vacances del viatger són estar-se a casa sense moure's i mirar per la finestra com els altres se'n van. Total, el viatge és, segons Claudio Magris, "la fedeltà del sedentario, che ribadisce dovunque le sue abitudini e le sue radici e cerca di ingannare, con mobilità nello spazio, l'erosione del tempo, per ripetere sempre le cose e i gesti familiari".

A casa, per la finestra oberta, veig aquest paisatge de la foto i revise poemes que ja vaig escriure a això que mire. Un d'aquests poemes va ser inclòs al catàleg de l'exposició Jocs florals a Cavanilles. Art, natura i poesia que es féu al Jardí Botànic de València amb motiu dels dos-cents anys de la mort del botànic l'any 2005. En aquella exposició comissariada per Martí Domínguez i María José Carrau, amb la coordinació literària d'Isidre Martínez Marzo i Maria Josep Escrivà, hi havia poetes, pintors i fotògrafs que donaven la seua visió sobre un racó de la geografia valenciana que Cavanilles va recórrer a consciència.

De les hortes i els pobles que hi ha entre El Puig i el Carraixet escrigué Cavanilles que "se cuentan muchas aldeas y 12 pueblos considerables: cinco de ellos caen al poniente del citado camino de Barcelona, y son Bilanesa, Muséros, Bonrepós, Mirambell y Foyos; tres en el camino mismo, es á saber, La Creu [la Pobla de Farnals], Masamagréll y Albalát; los quatro restantes, Masalfasár, Meliana, Albuixéc y Almásera al oriente. Los términos de estos siete pueblos componen una superficie estrecha de norte á sur, la que podrá tener una hora con corta diferencia de poniente á oriente hasta el mismo mar. Todo el suelo se aprovecha en este recinto delicioso: las huertas se suceden sin interrupcion, y las cosechas sin pérdida de tiempo. Son allí los hombres tan aplicados al trabajo, que el campo parece ser su habitación y sus delicias: verdad es que la tierra les corresponde con ricas y abundantes cosechas".


Aquestes mateixes hortes, en gran mesura canviades en tarongers durant el segle XIX i en altres coses durant el segle passat, són el paisatge que mire ara, a casa, mentre els altres se'n van i el poble es queda buit.


ELEGIA D'UN PAISATGE


Xarxa de fil d’aram amb buguenvíl·lees
entremaliades de flors vermelles,
a través teu veig un dibuix cubista
de motos i cotxes; dones que fan
la ruta del colesterol i parlen
dels morts locals; i veig la primavera
dels tarongers. S’endevina l’A-7
i més enllà la via d’ample ibèric.

Xarxa de flors vermelles i morades,
com un sedàs em destrieu fragments
entrellucats d’aquest paisatge amic,
ja contrafet, condemnat a morir.
Vindran nous trens, i passaran de llarg,
s’enduran els tarongers i les dones.
Sols quedaran els cotxes, l’autopista,
l’ample europeu i l’ample dels autàrquics.

Xarxa de flors, donzell de nit, gesmil,
xarxa de fils d’aram amb coloraines,
si passen trens on naix la tarongina,
qui avisarà que ve la primavera?

Toponímia i crepuscles (encara)

L'obra de Vicent Andrés Estellés és extensa i encara que em pense que com a mínim he vist alguna vegada tots i cadascun dels seus poemes no gose afirmar que l'única vegada que nomena el meu poble siga el poema "Cultura" del seu Llibre de meravelles. Si no és l'única, el nomena poques vegades més. Seran pocs els pobles valencians que el poeta de Burjassot no haurà nomenat, encara que siga només una vegada, en algun vers. La passió per la toponímia d'Estellés, l'obsessió per dir els noms dels llocs, de salvar-los, tal i com deia Espriu, és abassegadora. Noms de rius, de muntanyes, de platges, de pobles, de barris, de fonts, de carrers, sobretot de carrers, fins arribar al poema "Cos Mortal" construït només amb noms de carrers de la ciutat de València, i que darrerament ha inspirat una pel·lícula que m'agradaria molt veure.

A "Cultura", el poema en què Estellés nomena el meu poble (encavalcat entre dos versos), el poeta mira des del riu i explica el que veu que és, com passa en molts altres poemes d'aquest llibre, una tensió entre la bellesa de les coses viscudes i vistes i la sordidesa de la vida en plena posguerra, entre la cultura llibresca i la cultura del poble, entre les prostitutes de nit i les dones que raonen de dia, etc. M'agrada d'aquest poema com parla de la posta de sol: "l'espectacle gratuït del crepuscle".

En parlava d'això amb una amiga, a Zadar, quan miràvem un d'aquells crepuscles dels quals comence a parlar massa, i ens feia gràcia que la posta de sol convocara tantíssima gent a l'orgue marí, que durant més d'una hora la contemplava sense que a ningú se li hagués acudit de posar-hi un bar o fins i tot, pensàvem, que algú a la ciutat havia tingut el trellat de no donar la llicència i que el crepuscle continuara siguent, estellesianament, un espectacle gratuït.

CULTURA

"Los jocs honests tu usaràs"

ANSELM TURMEDA

T'agradaven els ponts, els vells ponts sobre el riu,

els ponts vells i solemnes, t'agradava assistir

des d'ells a l'espectacle gratuït del crepuscle,

l'Eneida traduïda en versos de deu síl·labes,

uns versos cereals, pel canonge Riber,

afamats de domassos, de tàctils vermellors;

t'agradava tocar les asproses baranes.

La recatada gràcia dels Jardins de Serrans,

quan el vespre era com un llençol eixugant-se

-de nit, hi havia allí la clandestinitat,

els homosexuals més pobres de València,

les prostitutes sense carnet, les "amateurs".

Pel dia, infants i vells, les dones que raonen,

l'obrer desembolica un paper de diari

i es menja feroçment, ple de dents, el dinar.

Prop, els tramvies grocs de Burjassot, la Pobla

de Farnals, els polsosos autobusos que anaven

a Sagunt i Sogorb. Tu miraves el riu,

les baranes, els ponts; i entre uns arbres, terrós,

l'Hospital Militar, els Jardins del Real.

El paretó del Temple t'impressionava sempre

(recordes el balcó de la casa on visqué

i va morir Llorente, enyorós de Museros,

d'aquell hort on es cullen les flors dels Jocs Florals.

Recordes els darrers anys que visqué Llorente,

aquelles nits, el colze damunt de la tauleta.

Sanchis Sivera ho va contar puntualment).

Split i Dubrovnik

Del primer viatge que vaig fer a la costa de Dalmàcia, quan ni per somnis m'imaginava que hi acabaria vivint, em vaig endur a la motxilla aquests dos poemes breus amb el paisatge de les ciutats d'Split i Dubrovnik. Totes les altres vegades que hi he tornat, les he conegut millor, crec, les he caminat, les he llegit, les he fotografiat, però no m'ha vingut d'escriure cap més vers. No que em pense que aquests siguen res de l'altre món, ni de definitiu, però són el record d'una primera impressió, d'una costa i d'unes ciutats que llavors eren un descobriment i no la vida quotidiana.




Split

Al palau desgovernat
d’un antic emperador
mariners d’un temps llunyà,
han penjat els fils d’estendre
per eixugar els records.

Dubrovnik

La mar de totes les parles
ha tapat forats de bombes
com les teules noves tapen
el que no obliden les tombes.

Talismans

El tenia molt de temps guardat en el calaix aquest poema d'Enric Sòria, d'aquell llibre magnífic titulat Compàs d'espera, i la traducció que en férem Nikola Vuletić i jo, ara fa més de dos anys. Ara que comença juliol m'ha semblat un bon moment per traure-lo i penjar-lo i celebrar les coses belles, les que Sòria considera belles i aquelles que hi vullguem afegir cadascú a aquesta lletania de belleses. Jo n'afegisc una:

Bell com les vesprades d'estiu davant la mar de Zadar on Hitchcock contemplà les postes de sol més espectaculars.

TALISMANS

The World that I regard is my self.
T. Browne

Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i quan tremola.

Bell com l’aurora en certs matins d’hivern.

Bell com un foc en la neu, en la nit.

Bell com la geometria, eixa paraula grega.

Bell com l’àlgebra, eixa paraula àrab.

Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.

Bell com l’Anunciació de Fra Angelico i com les verges ciutadanes de Ghirlandaio, el pintor florentí.

Bell com les piràmides.

Bell com l’única frase que hi ha en la major d’elles i que resumeix tota teoria possible de l’orgull. Bell com la mar de nen.

Bell com la mirada i el riure dels amants.

Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.

Bell com la tendresa dels homes.

Bell com la ira dels homes.

Bell com l’amor, tendre i rabiós, humà.

Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos d’Aldana i els de Shakespeare.

Bell com una noia entrevista a un autobús l’hivern de gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
No sé oblidar-los.

Bell com els cicles i els epicicles de l’art de Ptolomeu, eixa meravella oblidada.

Bell com el cant mesurat dels últims monjos.

Bell com la desolació de la jungla d’asfalt de Huston i com l’amistat en el curs del temps de Wenders.

Bell com jo no ho vaig ser, ni ho sóc, ni ho seré mai.

Bell com l’amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica parla de la jardineria i dels nois agraciats.

Bell com el bosc de les faules.

Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em permet entreveure una altra vastedat. Bell com tornar a casa després d’un llarg viatge.

Bell com les vides dels sants i dels heretges.

Bell com els obscurs fragments d’Heràclit.

Bell com la primera cançó que compongué la humanitat, que potser es conserva en alguna memòria que ho ignora.

Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.

Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.

Bell com els poemes al vi que van beure Kayyam i Li Bo.

Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.

Bell com els cavalls d’Espriu i de Durer. Salvatges.

Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què no podem prescindir quan hem sentit que és.

Bell com els deserts de gel que s’estenen molt lluny, deshabitats.

Bell com ho és l’Orient de Borges.

Bell com la festa d’Osiris en el Nil.

Bell com un instant perfecte. Tots n’hem tingut, i el seu enyor no acaba.

Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.

Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald.

Hi ha un dolor més enllà de paraules. La pintura i la música l’han dit.

Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.

Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels sentits.

Bell com la rosa: només és una rosa.

Bell com l’amor, la conversa i la nit.

Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir feliços, o almenys reconciliats.

Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del reconeixement.

Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc berlinès. Record amabilíssim.

Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava la mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que en dóna testimoni).

Bell com la meditació de Donne on se’ns recorda que un home no és cap illa.

Bell com la lleialtat.

Bell com el goig d’haver provat de fer allò que potser ens justificarà.

Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.

Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.

Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!

Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.

Bell com la suma de totes les belleses.

Bell com ho és que tot això m’ignore.

Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell poguera dir-se.

TALISMANI

The World that I regard is my self.
T. Browne

Lijepo kao želja, kad ne počiva ni u čemu, kad traži i kad drhti.

Lijepo kao zora u nekim zimskim jutrima.

Lijepo kao oganj u snijegu, noću.

Lijepo kao geometrija, ta grčka riječ.

Lijepo kao algebra, ta arapska riječ.

Lijepo kao mladost, kad su bogovi blagonakloni.

Lijepo kao Navještenje fra Angelica i kao gradske gospe firentinskog slikara Ghirlandaija.

Lijepo kao piramide.

Lijepo kao jedina rečenica na piramidama, zapisana u najvećoj od njih, koja sažima sve teorije ponosa.

Lijepo kao more kada si dijete.

Lijepo kao pogled i smijeh ljubavnikâ.

Lijepo kao noć i strava koje je sanjao Michelangelo.

Lijepo kao ljudska nježnost.

Lijepo kao ljudski gnjev.

Lijepo kao ljubav, nježna i ljuta, ljudska.

Lijepo kao Kanconjer i Ilijada. Kao Aldanini i Shakespeareovi stihovi.

Lijepo kao djevojka koju sam spazio u jednom autobusu zime Gospodnje 1977. i kao jedne oči na tržnici u Maóu.
Nikad ih neću zaboraviti.

Lijepo kao Ptolomejevi ciklovi i epiciklovi, ta zaboravljena divota.

Lijepo kao odmjeren pjev posljednjih redovnika.

Lijepo kao pustoš Hustonove džungle na asvaltu i prijateljstvo u Wendersovu protoku vremena.

Lijepo kao što nisam bio, niti sam, niti ću biti.

Lijepo kao ljupka filozofija Kanta koji u svojo estetici govori o vrtlarstvu i dražesnim mladićima.

Lijepo kao šuma iz bajki.

Lijepo kao svaki orgazam žene koju volim i koji mi otvara vrata u drugi jedan beskraj.

Lijepo kao povratak kući nakon dugog putovanja.

Lijepo kao žića svetaca i heretika.

Lijepo kao zakučasti fragmenti Heraklitovi.

Lijepo kao prva pjesma što ju je skladalo čovječanstvo i koje se možda sjećamo a da toga nismo ni svjesni.

Lijepo kao preciznost kojom dijamant reže staklo.

Lijepo kao igre lavića i vučića.

Lijepo kao pjesme vinu koje su ispijali Hajjam i Li Bo.

Lijepo kao vino u bilo kojem trenutku, jer svaki je trenutak za vino.

Lijepo kao Espriuovi i Dürerovi konji. Divlji.

Lijepo kao što lijepo može biti samo ono što volimo i bez čega ne možemo jednom kad osjetimo da postoji.

Lijepo kao ledene pustinje koje se protežu daleko, nenastanjene.

Lijepo kao Borgesov Istok.

Lijepo kao Ozirisova svetkovina na Nilu.

Lijepo kao savršeni trenutak. Svatko od nas ga je doživio i žal za njim ne prestaje.

Lijepo kao Muka Johanna S. Bacha. Ta nezaboravna arija.

Lijepo kao Bruegelova neba i kao Grünewaldov Krist. Postoji bol koji nadilazi riječi. Slikarstvo i glazba izrazili su ga.

Lijepo kao prve iskusne ruke koje su me milovale. Sjećati se tog milovanja je proživljavati ga ponovno. Ponovno biti zaljubljen u čula.

Lijepo kao ruža; to je samo ruža.

Lijepo kao ljubav, razgovor i noć.

Lijepo kao sve ono što ne znamo jer nas čini sretnima, ili bar pomirenima.

Lijepo kao Granada i Ravenna. Kao iznenađenje prepoznavanja.

Lijepo kao jedna kišna večer ispunjena glazbom u jednom berlinskom parku. Predivne li uspomene.

Lijepo kao Raj koji bijaše grčki vrt, a prije toga perzijski, a prije toga također vrt u kojem je Asurbanipal slavio smrt poraženih neprijatelja (jedan asirski reljef svjedoči o tome).

Lijepo kao Donneova meditacija u kojoj nas podsjeća da nijedan čovjek nije otok.

Lijepo kao odanost.

Lijepo kao užitak koji osjećamo pokušavši učiniti ono što će nasopravdati.

Lijepo kao let sokola, kao mačje oči.

Lijepo kao bog koji je stvorio kako tigra, tako i janje.

Lijepo kao radost: ie Paian, ie!

Lijepo kao onaj rijetki smaragd: mudrost.

Lijepo kao zbir svih ljepota.

Lijepo kao sve ono što ne zna za mene.

Lijepo kao bog koji je sve stvorio da bi se riječ lijepo moglaizgovoriti.

viatger sense casa

viatger sense casa ànima en pena exiliat de sí mateix
quan li parlen no és a ell, sinó a qui fou
“encara allí?” on allí, fora?
qui pregunta no ho sap, ni el viatger que
vol trobar-se on no hi és,
arxiu adjunt entre el missatge, l’emissor i el receptor
enlloc

Llegint Juan Gelman

ARTE POÉTICA

Entre tantos oficios ejerzo éste que no es mío,

como un amo implacable
me obliga a trabajar de día, de noche,
con dolor, con amor,
bajo la lluvia, en la catástrofe,
cuando se abren los brazos de la ternura o del alma,
cuando la enfermedad hunde las manos.

A este oficio me obligan los dolores ajenos,
las lágrimas, los pañuelos saludadores,
las promesas en medio del otoño o del fuego,
los besos del encuentro, los besos del adiós,
todo me obliga a trabajar con las palabras, con la sangre.

Nunca fui el dueño de mis cenizas, mis versos,
rostros oscuros los escriben como tirar contra la muerte.


El poema com una obligació o com una necessitat, com un testimoni. El poema com una pregunta. La poesia com un ofici. Aquesta "Arte poética" està al llibre Velorio del solo. Un altre poema del llibre Cólera buey insisteix en aquesta idea, en aquesta forma d'allò que abans en deien inspiració, si és que es tracta d'això:

"GOTÁN"

yo no escribí ese libro en todo caso
me golpeaban me sufrían
me sacaban palabras
yo no escribí ese libro entiéndanlo

así, estará mejor o muy peor
visto nomás que la poesía
gira en sus propios brazos nada
teniendo al fin que ver con ella

a ver testículos los míos vuelen
pero a ver si se dejan de doler
hay que dejarme solo furia
bajo mis capas de tabaco

hay que dormirme el corazón
el dulce no da más
bestias de amor que me lo comen
yo nunca escribí libros

I qui els escriu els llibres? Qui ens els escriu? Ens els dicta? O què?

Miracles

Un dia, a Venècia, vaig assistir al rodatge d'una escena d'una pel·lícula. Una altra. Quantes pel·lícules tenen com a mínim una escena rodada entre els ponts i canals? No ho sé, però el cert és que amb els meus amics de l'erasmus ens divertia trobar els llocs que coneixíem gràcies al cinema. Buscàvem la claveguera per on eixia Indiana Jones a Campo San Barnaba, just davant del canal on molts anys abans havia caigut Katherine Hepburn en aquella ensucrada història d'amor dirigida per David Lean, Vacances a Venècia. Diuen que d'aquella caiguda a la Hepburn li va quedar una conjuntivitis crònica. També buscàvem els racons on Woody Allen perseguia Julia Roberts a Tothom diu I Love you i perseguíem els exteriors viscontians de Senso o de La mort a Venècia i molts altres. Ara bé, una cosa era reconèixer els indrets on ja s'havien fet pel·lícules i una altra assistir al rodatge d'una escena. Hi havia fins i tot la possibilitat de fer d'extres, tot i que la cosa es va allargar tant que al final ens en vam anar a sopar i vam ajornar el nostre salt a la fama indefinidament. Sí que vam veure però, tota la parafernàlia de l'equip de rodatge que es va muntar a la plaça que hi ha davant de la chiesa dei Miracoli. El que no sabíem, però, era de quina pel·lícula es tractava. Ho vaig saber molt temps després, en un cine de Barcelona. Havia anat a veure una pel·lícula italiana que m'havien dit que passava a la ciutat aquella que em tenia obsessionat des que hi havia viscut. Una comèdia romàntica italiana dirigida per Silvio Soldini i protagonitzada per Bruno Ganz i Licia Maglietta titulada Pane e Tulipani.

Fins que no va arribar l'escena final no em vaig adonar que aquella era la pel·lícula que havíem vist rodar aquells dies de principis d'estiu i de finals de l'erasmus. A l'escena els dos protagonistes feien un play back d'un tango mentre la gent ballava al Campo dei Miracoli, entre aquella gent podríem haver estat nosaltres si no ens haguera apretat la gana. Vist a la pantalla, tot era diferent, com un miracle. Més endavant vaig fer aquest poema:

chiesa dei Miracoli

Entaforats a la butaca,
hem descobert falsos enquadraments
i perspectives possibles només
al pont immens
de la llum projectada.
A l’escena final de la pel·lícula
Bruno Ganz canta
davant l’església
dels marbres de colors.
Del pont petit
del temple dels miracles
un tango arriba
a la foscor del cine,
com un miracle
de l’ull sargit per la llum projectada.

***

P.S. El Campo dei Miracoli, per cert, és un racó venecià que convida a passar-hi l'estona. No us penseu que hi ha gaires racons d'aquesta mena. La ciutat va tan plena de turistes que pugen i baixen suats, que s'amunteguen davant de les botigues de vidre i de màscares i totes aquestes coses que tothom ja sap, que els raconets de pau escassegen (la crítica al turisme no ens salva de ser turistes, però què hi farem). Em tem que si aquest blog el llegira moltíssima gent i jo tinguera un poder de convicció extraordinari, ara mateix estaria extirpant-li tot d'una la màgia a aquest indret. En tot cas, el lloc és a totes les guies i tanmateix encara s'aguanta. Al Campo dei Miracoli hi ha, a l'altra banda del canal, l'església de Santa Maria dei Miracoli, una petita perla del Renaixement venecià, obra de Pietro Lombardo, construïda durant la segona meitat del segle XV i, a més, a la placeta hi ha uns banquets i uns arbres que fan ombra i una llibreria. La llibreria està en un local minúscul i hi ha volums per tot arreu, pràcticament no hi ha espai a dins per passejar-hi i per això els llibreters trauen la parada a fora cada dia i hi col·loquen tot de llibres principalment de tema venecià. Ací hi he trobat llibres sobre les cortesanes del renaixement venecià, poemes d'aquestes mateixes cortesanes, com ara Veronica Franco, les obres venecianes de Thomas Mann, Ernest Hemingway, Simone Weil, Alfred de Musset, còmics d'Hugo Pratt, obres gastrònomiques, reculls de refranys, de dites, de contes tradicionals en venecià, guies de la ciutat antigues i modernes, postals de principis de segle, històries de fantasmes, les novel·les de lladres i serenos de Donna Leon, i un llarguíssim etcètera que val la pena de tafanejar.

L'aeroport de Zemunik

Zemunik és el poble on hi ha l'aeroport de Zadar. L'aeroport de Zemunik és una capsa de mistos. Els vols són escassos, excepte quan és temporada, que són pocs. Aquest és el motiu pel qual ahir, després de tres cursos, en acabar la darrera classe d'aquest any, em vaig enlairar per primera vegada des de Zadar. No des de Venècia, ni des de Zagreb, ni des d'Split (cal apostofrar les s líquides?). Vaig veure les illes des del cel, la serralada de Velebit, la costa treballadíssima pels vents i la mar Adriàtica. No vaig veure el que es veu quan s'arriba a Zemunik. A l'aeroport de Zadar, quan aterren els avions, la policia talla la carretera, perquè la pista d'aterratge hi passa pel mig. Hi ha un pas a nivell: baixen la barrera, tallen el trànsit, l'avió passa, alcen la barrera i deixen passar els cotxes. Els que aterren a Zadar sempre ho expliquen com una experiència sorprenent: passar amb l'avió i veure aquells cotxes que s'esperen, com qui espera que passe el trenet al pas a nivell del carrer de les Escoles i el camí Fondo del meu poble. Jo encara no ho sé, perquè m'he enlairat des de Zadar, però encara no hi he aterrat. Ara bé, en el paper de conductor sí que hi he estat i quan passa l'avió per davant impressiona. A mi, personalment, com més m'agrada arribar i anar-me'n és en vaixell. Bé, qui diu vaixell, diu ferry.

El cotxe llibreria

Aquesta foto té molt de temps. La vaig fer al cap de pocs dies d'haver arribat a Zadar. Durant molts mesos em pensava que l'havia perdut i em sabia greu, perquè tot i no ser una bona foto, era el record o el testimoni d'una de les primeres anècdotes que tinc d'aquesta ciutat on aviat farà tres anys que visc. De fet, era el segon o el tercer dia que m'hi estava i caminava encara una mica perdut, buscant l'estació d'autobusos, quan em vaig trobar davant d'aquest cotxe ple de llibres per tot arreu. No es veu gaire bé a la foto, però tot el que hi ha per damunt del cotxe són llibres i revistes i a dins també n'era ple. He passat moltes altres vegades per aquest racó camí de l'estació, però mai més he vist el cotxe llibreria. Al dia següent ja no hi era, potser viatja contínuament sense aturar-se mai, de ciutat en ciutat, venent llibres. Llibres que, d'altra banda, no puc recordar si eren bons o dolents. En tot cas, eren en croat, llengua que en aquell moment desconeixia completament i que encara ara no domine ni de lluny. Llibres al cap i a la fi que podem imaginar viatjant, literalment viatjant de poble en poble a la recerca de qui sap quins lectors.

Treći Trg

Ja ha eixit, a Belgrad, el número de Treći Trg dedicat a la literatura catalana, amb aquesta fantàstica portada i contraportada dissenyada per Dragana Nikolić. Treći Trg és el nom de la revista i del col·lectiu de poetes serbis que ens van convidar a mi i a altres cinc poetes al mes de març a Belgrad. Aquella trobada feia part d'aquest projecte que ara veu la llum en forma de revista literària. Tot el número està dedicat a la literatura catalana i hi inclou una crestomatia de la literatura catalana força interessant. Hi ha poesia (Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Joan Alcover, Vicent Andrés Estellés, Raimon, Enric Cassasses, Pau Sif, Àngel Igelmo, Joan Fullana, Pau Vadell, Joan Tomàs Martínez i Jaume C. Pons Alorda), prosa (Ramon Llull, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Jesús Moncada Barbal), prosa breu (Pere Calders, Quim Monzó, Empar Moliner, Francesc Serés), teatre (Sergi Belbel i Jordi Galceran) i aforismes (Joan Fuster). El número també inclou una sèrie d'entrevistes amb alguns dels autors, entre els quals nosaltres sis i una introducció de Pau Bori, lector de català de Belgrad i veritable alma mater de tota aquesta moguda, juntament amb Dejan Matić i els altres poetes serbis del col·lectiu.

La meua participació a la revista, a més del poema que m'han publicat traduït per les estudiants d'en Bori i pel poeta Branislav Prelević, es completa amb la traducció a quatre mans amb l'amic Nikola Vuletić, d'Els Amants de Vicent Andrés Estellés i de 59 Judicis finals del savi de Sueca.

Ací us deixe un tast.

2. Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec "Joan Fuster és la mesura de totes les coses".

2. Već poznajete slavni grčki aforizam: «Žuan Fuster je mera svih stvari».

62. És perillós de guanyar-se l'enemistat d'un estúpid, perquè els estúpids solen ser més nocius que no pas els malvats. Però, de més a més, resulta moralment molt incòmode: amb un estúpid per enemic sempre tenim la sensació d'estar fent el ridícul.

62. Opasno je kada steknemo glupana za neprijatelja jer su glupani obično štetniji od zlih ljudi. Štaviše, to je nezgodno u moralnom smislu: kada imamo glupana za neprijatelja, uvek imamo osećaj da ispadamo smešni.

134. Viure és trair.

134. Živeti znači izdati.

187. No esperis ni temis, i seràs perfecte.

187. Ne nadaj se i ne boj se, i bićeš savršen

441. I després de tot què? Ens hem de morir. No hi ha més remei

441. I posle svega, šta? Moraćemo da umremo. Nema leka.

Gràcies Pau, gràcies Dejan, gràcies Dragana, gràcies Branko, Mina, Maja, Anja i Tatijana.

Xandru Fernández

L'escriptor asturià convidat a les Jornades era Xandru Fernández. L'havíem trobat a través de Berta Piñán que l'any passat ens havia presentat la poesia asturiana. Un n'aprén molt d'organitzar tinglados d'aquesta mena. Jo, per exemple, que coneixia molt poca cosa de la literatura en asturià, ara tinc un bon llistat de noms i uns quants llibres a la tauleta de nit. Xandru és sobretot novel·lista, però també escriu contes, poesia, lletres de cançons per al grup Dixebra, articles i un blog, que és una meravella. Els nostres estudiants han traduït un parell de contes al croat i jo m'he dedicat aquests dies a traure l'entrellat a aquest poema del seu últim llibre de poesia Les vides incompletes. Aquest poema és el que obre el llibre i el títol, m'explica Xandru, fa referència a la nit del castell de focs de les festes de Xixón. De fet, mentre el traduïa em vaig trobar als primers versos amb uns voladores, que no sabia exactament què eren. Ho he traduït per eixides, que és com anomenem nosaltres els coets que volen, però si algú té una idea millor s'accepten propostes.

LA NUECHE DE LOS FUEOS

Benditos los llamaos a la fiesta del asnu.
A mi nun m’invitaron: la ciudá
guarda n’álbumes de fieltru los rexistros, los nomes,
les imáxenes d’aquellos tiempos de circu y sortilexos,
de cais empedraes turriándose al calor de les castañes
y méndigos pintaos de sepia y oru nel estudiu d’un fotógrafu.

Por dalguna razón desconocida (yo nun soi
parte del xuegu) toi oyendo voladores y un bramíu de voces asombraes
celebrando un prodixu, el que seya.
La ciudá tien motivos secretos,
ocultes razones p’asombrar y asombrase
y dexar al estranxeru cola inorancia intacta
rascándose la frente.

Por dalguna razón desconocida toi sintiendo esa música
que s’asemeya bien d’ello al tornu d’un dentista
y que chisca a vafaraes la mio ventana, namás qu’otra ventana
entre la calorosa fartura de ventanes d’una ciudá cualquiera
nuna esquina d’Europa
llena de ropa tendío y xente fumando y glayíos d’asombru.
Esa música que nun sé qué conmemora,
dalgún ritual paganu, una victoria, la xornada de fiesta
d’un centru comercial: ye música con traces d’epopeya.

A lo menos, de xemes en cuando,
consigue quitame de la mente idees confuses
(un home sabiu nunca nun piensa na muerte,
un home sabiu en nada piensa menos que na muerte,
míreslo como lo mires son dos frases que nun dicen lo mesmo),
consigue yá de pasu disuadime d’intentar integrame,
confundime,
faceme pasar por ún más nesta ciudá que nun m’atraxo
pol so clima (inestable) nin pola so guapura (discutible)
nin por nenguna d’eses razones qu’asomen peles guíes pa viaxeros
prometiéndo-y al llector que sólo él va ser sensible al espectáculu.
Lo que nun consigue ye quitame de sentime un poco al marxe,
al baudite, poco menos qu’invisible
na confusa mariscada de sentimientos qu’equí nesta esquina d’Europa s’apiguña
como en cualquier otru llugar habitáu d’esti planeta
y s’arrama y se busca ruidosa y dibuxa
con escapismu de quirófanu
un güecu onde la mio sola figura encaxa guapamente
y onde voi tar por siempre, anque a esta ciudá
nun-y paeza necesariamente bona idea.



LA NIT DELS FOCS

Beneïts els cridats a la festa de l’ase.
A mi no m’han convidat: la ciutat
guarda en àlbums de feltre els registres, els noms,
les imatges d’aquells temps de circ i sortilegis,
de carrers empedrats torrant-se al caliu de les castanyes
i captaires pintats de sépia i or a l’estudi d’un fotògraf.

Per alguna raó desconeguda (jo no faig
part del joc) estic sentint eixides i un bramul de veus sorpreses
que celebren un prodigi, el que siga.
La ciutat té motius secrets,
raons ocultes per sorprendre i sorprendre’s
i deixar l’estranger amb la ignorància intacta
gratant-se el front.

Per alguna raó desconeguda estic escoltant aquella música
que s’assembla força al torn d’un dentista
i que esguita a bafarades la meua finestra, que no és més que una altra finestra
entre el tip calorós de finestres d’una ciutat qualsevol
en un racó d’Europa
plena de roba estesa i gent que fuma i crits de sorpresa.
Aquella música que no sé què commemora,
algun ritual pagà, una victòria, el dia de festa
d’un centre comercial: és música amb traces d’epopeia.

Si més no, de tant en tant,
reïx a treure’m de la ment idees confuses
(un home savi mai no pensa en la mort,
un home savi en no res pensa menys que en la mort,
t’ho mires com t’ho mires són dues frases que no diuen el mateix),
reïx de passada a dissuadir-me de mirar d’integrar-me,
confondre’m,
fer-me passar per un més en aquesta ciutat que no em va atraure
pel seu clima (inestable) ni per la seua bellesa (discutible)
ni per cap d’aquelles raons que ixen a les guies de viatges
i prometen al lector que només ell serà sensible a l’espectacle.
El que no aconsegueix és fer que no em senta una mica al marge,
sense rumb, gairebé invisible
dins la confosa mariscada de sentiments que ací, en aquest racó d’Europa s’amuntega
com en qualsevol altre indret habitat d’aquest planeta
i es vessa i es busca sorollosa i dibuixa
amb escapisme de quiròfan
un buit on només la meua figura hi encaixe perfectament
i on hi seré sempre, encara que a aquesta ciutat
no li semble necessàriament una bona idea.

Séchu Sende

S'han acabat les Jornades. Tots els convidats se n'han anat i nosaltres ja comencem a preparar les de l'any que ve. El nostre recorregut per les cultures i llengües iberoromàniques continuarà l'any vinent i l'altre i l'altre fins que la República Iberoromànica de Zadar arribe a parlar totes les llengües que allà on es parlen semblen les llengües més difícils del món. Que el gallec és la llengua més difícil del món ho explica Séchu Sende al seu llibre Made in Galiza, un llibre de contes molt breus que fa de la sociolingüística tema literari.

Séchu és poeta i novel·lista, també havia tingut un circ de puces i és un promotor incansable de l'ús del gallec. A Zadar va trobar un gal·lès i una bòsnia que entre ells parlaven gallec i els va entrevistar (podeu veure el vídeo al seu blog) i també va trobar un altre xic de Bòsnia que escrivia poesia en gallec a la manera dels Seis poemas gallegos de Federico García Lorca. Ell que va fer mans i mànigues per ensenyar-nos diversos mètodes per aprendre gallec, passant per la hipnosi, les drogues, l'espiritisme va poder comprovar que a Zadar el gallec no és la llengua més difícil del món. Llegiu vosaltres mateixos el conte, que no traduïré i jutgeu:

A LINGUA MÁIS DIFÍCIL

Naquel país, pequeno e practicamente descoñecido, había xente que tardaba anos e anos en se botar a falar na súa lingua.

Ninguén puido explicar nunca -nin os científicos da National Geographic, que foron os últimos en estudar a lingua de cabo a rabo- por que, mentres nas máis de 5.000 linguas do planeta a xente comeza a falar as primeiras palabras arredor dos 13 meses -de media, aproximadamente-, nesta lingua moita xente tardaba anos e anos e nalgúns casos máis anos en comezar a pronunciar as primeiras sílabas.

Descubriuse mesmo xente que nunca chegou a falar na súa lingua, na súa precisamente, e que, por outra parte, non tivo problemas para se iniciar e chegar a falar con fluidez outros idiomas, o que demostraba a fantástica dificultade da lingua daquel país único no mundo.

A xente que nunca chegaba a falala explicaba, na madurez ou na senectude das súas vidas e por tanto cando xa chegaran a reflexionar profundamente sobre o problema, que non se atrevían a falar a lingua porque aínda non estaban preparados; ou levando a man á cocorota e rascando co dedo índice dicían que lles parecía imposíbel ou que xa era demasiado tarde; ou, cunha vaga esperanza e confiando nas xeracións vindeiras, dicían A ver se os meus fillos o conseguen.

Dábanse algúns casos extraordinarios, si, de nenos e nenas precoces na aprendizaxe e uso do seu idioma, que chegaban á escola falando na súa lingua, se ben eran excepcións que confirmaban a regra: unha porcentaxe mínima entre a inmensa maioría dos que, acabados os estudos obrigatorios e mesmo os universitarios, non conseguían botarse a falar no idioma daquel inaudito país.

A xente que conseguía, por fin, algún día, e a pesar de todo, falar a lingua, animaba o resto a esforzarse un pouco máis, explicaban que si, que era posíbel, que supoñía un traballo considerábel, sobrehumano nalgúns casos, mais que o esforzo ao final pagaba a pena pois non todo o mundo podía dicir que era quen de falar a lingua máis difícil do mundo.

Era tan difícil que nas escolas mesmo había profesores e profesoras que non conseguían falala.

Era tan, tan difícil que case ninguén lle chamaba polo seu nome, por poñer o caso dunha palabra de uso común e corrente, ao cuberto cóncavo co que se come a sopa.

Era tan, tan, tan difícil que algunha xente nin sequera conseguía dicir Bo día, Ola, Boa noite ou Adeus.

Era unha lingua tan extremadamente difícil que mesmo había xente que, dada a dificultade e a frustración, acababa emigrando para outros países onde aprender a língua non fose un problema.

Aragonesament valencià

El professor José Enrique Gargallo de la UB era el primer convidat de les nostres Jornades que va arribar i ha estat el primer que se n'ha anat deixant un buit d'aquells que fa goig de tenir quan se'n va algú amb qui has aprés i t'ho has passat bé, perquè saps que el buit és ple de bons records. José Enrique Gargallo és professor de Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona, coordinador amb Maria Reina Bastardas d'un magnífic Manual de lingüística románica, i d'altres obres relacionades amb aquesta disciplina; però Gargallo és, sobretot, un amant de les paraules i de la seua història, un valencià de l'Alt Millars, aragonesament valencià, com li agrada dir. Parlar amb ell, escoltar-lo, és descobrir els sentits profunds dels mots i les seues peripècies.

L'haguéreu vist emocionar-se en trobar mots d'origen romànic en el croat de Zadar! Caminàvem per la ciutat amb els ulls esbatanats buscant els noms de les coses que ací van deixar el dalmàtic i el venecià, com qui busca en la fesomia d'un xiquet que s'assembla a sa mare els trets que l'acosten als oncles i les ties.

Gargallo vingué per parlar-nos de les nostres llengües, les que es parlen als territoris de l'antiga Corona d'Aragó. El títol de la conferència era aquest: Català, aragonès, castellà... Recorregut per la diversitat romànica a la riba occidental de la Mediterrània. A partir d'aquest títol, el professor ens va situar en aquells indrets on aquestes llengües tenen contorns difusos: l'Alguer, Benasc, la Puebla de Arenoso... el seu poble. Els parlars d'aquests llocs i d'altres que també van aparèixer viuen entre dues aigües, en terres de frontera. El català de l'Alguer en contacte amb el sard i l'italià i també el castellà, d'on agafa paraules, girs que ens el fan alhora proper i exòtic, com l'amic que se'n va anar i quan retrobem no ha deixat de ser el mateix, però ja és diferent. El benasquès, tan fronterer que és inclassificable, un pont entre el català i l'aragonès. I el castellanoaragonès de la comarca de l'Alt Millars, el xurro dels altres valencians, que és la parla de casa de Gargallo. En arribar a aquest punt, el professor parla més que mai des de l'emoció, sense oblidar el rigor filològic, i recorda que al seu poble, com al meu, hi ha una manera d'anomenar el crepuscle vespertí preciosa: "a poqueta/boqueta nit", al meu, "a poquica/boquica noche", al seu. Una manera d'anomenar el capvespre tan bonica, com les horabaixes que hem compartit aquests dies a l'Orgue del mar de Zadar. I com aquest, molts altres mots que fan del castellanoaragonés d'uns valencians i del català d'uns altres, dues llengües diferents, però que es toquen, que es fan regals, que comparteixen girs, metàfores i refranys que els van venir un dia de més amunt, des de punts diversos dels Pirineus, seguint el curs dels rius, que es van quedar a viure a la riba del Millars o que van seguir el seu camí fins a la mar de la Plana i de l'Horta.

Noves Jornades

La setmana que ve se celebren les III Jornades de les Llengües i Cultures Iberoromàniques. Si l'any passat els convidats van ser els poetes Gonzalo Navaza, José Daniel Espejo, Maria Josep Escrivà i Berta Piñán, enguany la cosa va de narradors. A partir de dilluns tindrem entre nosaltres Màrius Serra, Séchu Sende, Xandru Fernández, Inma Luna i José Luis Peixoto. Cinc narradors, que també són enigmistes, poetes, traductors i moltes altres coses, en cinc llengües diferents: asturià, castellà, català, gallec i portugués. De cadascun d'ells, els nostres estudiants han traduït dos o tres contes al croat. Les traduccions les presentarem dimarts 12 a l'Arsenal de Zadar, en una lectura en què participaran tots cinc. De com anirà aquella nit, n'informaré en aquest blog, tal com vaig fer l'any passat i, amb el permís dels autors, penjaré alguns fragmens. De moment, us deixe enllaçats als seus noms els seus blogs, per anar fent boca i us convide a tots els que estigueu més o menys prop d'aquest racó de la costa adriàtica o als que sigueu capaços d'improvisar un viatge així com qui no vol la cosa.

Post Scriptum:

aquests són els cartells que hem fet enguany per a les jornades.

Illa

La setmana passada ens vam ajuntar amics, estudiants i professors de la Universitat de Zadar per llegir poesia al nostre bar de capçalera, a Varoška Ulica. La nit estava dedicada a la poesia illenca. Alguns dels nostres estudiants es van encarregar de fer la lectura en català i en croat dels poemes que havíem triat. Un dels poemes era aquest de Marià Villangómez que deixe ara ací, a l'ampit d'aquesta finestra, com a regal de Sant Jordi pels lectors d'aquest blog. Després de la lectura vam beure i menjar pomada, herbes eivissenques, sobrassada i altres coses delicioses que uns amics ens havien portat de Menorca i Eivissa.

La traducció, com sempre, l'he d'agrair al company Nikola Vuletić i als altres amics que ens acompanyaven la nit que el traduírem, mentre el Barça rematava al Bayern de Munic amb la poesia de les cames d'Iniesta.

1

De llevant a ponent, de tramuntana

a migjorn, dolç o irat el vent la creua.

Clares ones o empentes fredes, dures,

vénen d'arreu contra penyals i sorra.

Camps cenyits per la mar. Un escampall

de cases, i camins que sota el càstig

en la pau les assoleixen. Tot de llum,

el cel, potser, i la nit, potser amb estrelles,

abracen, ample pont, la terra breu

i una mar que s'allunya i es perd. Illa.

El teu fang, cos d'amor, per bé que absent,

és fang d'aquesta terra i aquesta aigua.

Vaig ser el mateix per al meu doble afecte.

El vostre gest igual, la vostra veu.

Aquest vent que amb els teus cabells jugava

ara travessa, amor que arrabassaren

uns altres vents més forts, la musical,

ungida copa que els pins alcen; vola

amb l'olor coneguda de les herbes.

Una elegia tàcita tremola

per vessants i per planes, i l'enyor

va amarant tots els buits que tu deixares.

Enyor del teu cos viu a l'aire nu;

d'una tomba, després, dins de la terra.

1

Od levanta do zmorca, od tramuntane

do juga, vjetar ga prelazi tih ili ljut.

Bistri vali i rekeše hladne, tvrde,

sa svih strana pristižu na stijene i žal.

Polja pritrujena morem. Razasute

kuće, i staze što pod refulima k’o

i za utihe dopiru do njih. Sjajno

nebo, možda, i noć, možda zvjezdana,

grle, poput mosta široka, šaku zemlje

i more što izmiče i gubi se. Otok.

Blato ti, tijelo ljubavi, premda odsutno,

blato je ove zemlje i ove vode.

Takav sam ja, zbog dvostruke mi ljubavi.

Isto vam je držanje, isti vam je glas.

Ovaj vjetar, što ti se igrao s kosom,

sad prodire kroz zvučni kalež borova,

što je poput ljubavi opustošene

nekim drugim, jačim vjetrovima; leti

poput dobro znanoga mirisa trava.

Prigušena tužaljka lagano drhti

preko padina i dolina, a čežnja

potapa sve praznine što ti òstavi.

Čežnja za živim ti tijelom na golom zraku;

a potom za grobom, dolje u zemlji.