L’olla junta és un plat pantagruèlic a principis del segle XXI. Sobre la base d’un arròs amb fesols i naps, s’ha bastit un monument a la cansalada, l’embotit i la carn de bou que procura digestions al·lucinògenes. Vosaltres no sabeu què és fer la migdiada després de tres plats de caldera de l’horta. És el signe dels temps. La petita abundància que ens fa sentir el pap botit amb un poc més d’arròs i vi barat.
Hi va haver un temps que era un plat de pobres, però de pobres de solemnitat. Quan encara feia fred, el dia de Sant Antoni d’hivern, la parròquia o algun altre poder estrictament municipal, repartia arròs caldós a la misèria. Els annals no recorden la quantitat de xoricets i botifarrons que s’hi incorporaven al brou.
Ara, si tens sort, en tens un per cap i la riquesa momentània és comparable a l’alegria de compartir taula amb vint amics. Ens ajuntem al voltant del perol parat a la plaça en companyia de tot el poble i celebrem cada tros de cansalada, la consistència dels fesols, la rojor del piberroig que taca el caldo groc. Durant uns instants, les agendes i els astres s’alineen i ens recorden que estar viu és compartir i que la resta és pur esclavatge.
Comentaris