M'agraden els poemes amb personatge. Ahir, a la presentació a Fan Set de Tota flor sense cossiol, de Ximo Cano, i de La breu història dels Estats Units vaig llegir un poema de cada un. El de Ximo era aquest, que no té personatge, però és una meravella:
Sediment de vidre
que escorcolla dins del foc,
el sílex atàvic.
Trobar, al centre terrestre,
que esmicolar és aprendre.
El de Raquel Pena, en canvi, en tenia dos: els grans Bonnie & Clyde, amb cara de Warren Beatty i Faye Dunaway:
If all roads were blind,
They wouldn't give up till they died.
Bonnie Parker
BONNIE AND CLYDE
No estaven casats i fumaven
-d'això se'n diu estil-.
Cop sec,
pum!
Cos a terra.
Revistes de West Dallas exhibint
la parella de moda,
i ja de pas,
propaganda del fusell automàtic Browning.
Les presons a punt d'esclatar
de futur sense joves,
a l'estat de l'estrella solitària,
on la Gran Depressió
no cabia dintre els cupcakes.
L'emboscada de tot un país
rere els matolls,
mil dòlars per cap
crivellat d'enveja.
Sort del botó de l'americana,
qui va esquivar la bala a temps,
només una vegada.
Després, a Ca Revolta vaig llegir aquest enorme invent de Manel Marí, el primer narcocorrido de la literatura catalana. Un gran poema, amb personatge i amb moltíssima personalitat.
PACO EL DE ‘SA PENYA’
(Narcocorrido amb la memòria d’en Xicu Lluy)
Tres veus i una de més forta
servien de contrasenya
perquè Paco el de ‘sa Penya’
volgués obrir-te la porta.
Amb un grenya morena
que li tapava mig rostre,
tocava amb el cap sostre
i les parets amb l’esquena.
Lluïa un Crist tatuat
i anava a missa a diari,
i al rerefons d’un armari,
guardava en gran el pecat.
Paco el de ‘sa Penya’, el noble
o el lladre, segons t’ho miris,
carregava el cost als guiris
del que descomptava al poble.
Fet al frau i a l’enganyifa
flirtejava amb el conflicte
cada cop que un drogoaddicte
feia sang d’una tarifa.
Assidu al puny i al coltell
i amb un punt de mala bava,
jurava que el resguardava
el Crist gravat a la pell.
Tres crits i un de prou més fort
badant la calma ferrenya,
alertaren tot ‘sa Penya’
que a en Paco l’havien mort.
Una punxada a un costat,
una altra va entrar en l’aixella,
la tercera, a la costella,
la quarta, al Crist tatuat.
La policia local
va dir que, entre ràbia i pànic,
va ser un turista britànic
qui a en Paco va obrir en canal.
Com un riu de lava densa
la sang tenyia la grenya
morena de de ‘sa Penya’
mort en legítima ofensa.
És el crim que el crim depreda
en les nits d’un Crist absent
i tatua el paviment
amb sang vessada a sang freda.
Comentaris