Bonnie, Clyde i Paco el de 'Sa Penya'



M'agraden els poemes amb personatge. Ahir, a la presentació a Fan Set de Tota flor sense cossiol, de Ximo Cano, i de La breu història dels Estats Units vaig llegir un poema de cada un. El de Ximo era aquest, que no té personatge, però és una meravella:

Sediment de vidre

que escorcolla dins del foc,

el sílex atàvic.

Trobar, al centre terrestre,

que esmicolar és aprendre.


El de Raquel Pena, en canvi, en tenia dos: els grans Bonnie & Clyde, amb cara de Warren Beatty i Faye Dunaway:


If all roads were blind,

They wouldn't give up till they died.

Bonnie Parker


BONNIE AND CLYDE


No estaven casats i fumaven

-d'això se'n diu estil-.

Cop sec,

pum!

Cos a terra.


Revistes de West Dallas exhibint

la parella de moda,

i ja de pas,

propaganda del fusell automàtic Browning.


Les presons a punt d'esclatar

de futur sense joves,

a l'estat de l'estrella solitària,

on la Gran Depressió

no cabia dintre els cupcakes.


L'emboscada de tot un país

rere els matolls,

mil dòlars per cap

crivellat d'enveja.


Sort del botó de l'americana,

qui va esquivar la bala a temps,

                                                només una vegada.


Després, a Ca Revolta vaig llegir aquest enorme invent de Manel Marí, el primer narcocorrido de la literatura catalana. Un gran poema, amb personatge i amb moltíssima personalitat.



PACO EL DE ‘SA PENYA’

(Narcocorrido amb la memòria d’en Xicu Lluy)


Tres veus i una de més forta

servien de contrasenya

perquè Paco el de ‘sa Penya’

volgués obrir-te la porta.


Amb un grenya morena

que li tapava mig rostre,

tocava amb el cap sostre

i les parets amb l’esquena.


Lluïa un Crist tatuat

i anava a missa a diari,

i al rerefons d’un armari,

guardava en gran el pecat.


Paco el de ‘sa Penya’, el noble

o el lladre, segons t’ho miris,

carregava el cost als guiris

del que descomptava al poble.


Fet al frau i a l’enganyifa

flirtejava amb el conflicte

cada cop que un drogoaddicte

feia sang d’una tarifa.


Assidu al puny i al coltell

i amb un punt de mala bava,

jurava que el resguardava

el Crist gravat a la pell.


Tres crits i un de prou més fort

badant la calma ferrenya,

alertaren tot ‘sa Penya’

que a en Paco l’havien mort.


Una punxada a un costat,

una altra va entrar en l’aixella,

la tercera, a la costella,

la quarta, al Crist tatuat.


La policia local

va dir que, entre ràbia i pànic,

va ser un turista britànic

qui a en Paco va obrir en canal.


Com un riu de lava densa

la sang tenyia la grenya

morena de de ‘sa Penya’

mort en legítima ofensa.


És el crim que el crim depreda

en les nits d’un Crist absent

i tatua el paviment

amb sang vessada a sang freda.


Comentaris