UNA BICICLETA BLAVA
Mon pare tenia
una bicicleta blava.
Amb ella anava
els caps de setmana
a pescar tenques i llisses
a la séquia del port,
a la vora de l'Albufera.
També hi pescava anguiles
i, de tant en tant,
com una festa,
ens portava granotes.
Va morir jove.
El cranc maleït
va esventrar-lo.
Des d'aleshores
la cendra del cor
no ha fet sinó créixer.
Si mon pare visquera
no hi podria pescar.
Els peixos són ombres foses
en una aigua pudenta i trista.
Hom pot veure,
algunes hores funestes,
entre les canys,
una escuma negra,
com la bilis llefiscosa
d'un fetge castigat.
De vegades,
la mort és culpa dels déus.
D'altres,
és culpa dels hòmens.
TARONJA FLORIDA
El temps
és un trineu
lliscant per un llac de vidre,
transparent com una llàgrima antiga,
com cel que s'obri
en un esbart d'ones blanques,
tan pur com els murs higiènics
d'un passadís d'hospital,
tan net com un llençol fresc,
com el fred del mes de febrer.
El temps
és un falcó pelegrí
que el desig ens rapinya,
un tauró trist
sotjant les platges de l'estiu,
un punyal esmolat pel foc
que en la nit centelleja,
un solc que en la neu es desfà,
una empremta imperceptible
que lentament ens trepana,
l'ombra d'un fum que fuig,
aquesta taronja florida.
Comentaris