Sobre Vicent Penya



La Trobada d’escoles en valencià de l’Horta Nord se celebra aquest any en Rafelbunyol. Tocava que fora en 2020, però ja se sap com han anat les coses des de març d’aquell any. Amb molt bon criteri, al meu parer, la Coordinadora pel valencià de l’Horta Nord i Escola Valenciana i, per extensió, la comunitat educativa de la comarca, han decidit homenatjar l’escriptor rafelbunyoler Vicent Penya. L’homenatge es farà aquesta nit, 25 de de març, en un sopar al bar dels jubilats del poble. Com que, per motius d’agenda, no hi podré anar i amb Vicent hem compartit converses i lectures des que ens vam conèixer en 1997, diria que al bar Colors; faig la meua aportació a la festa des d’aquest espai virtual. I ho faig recuperant (i reelaborant) unes notes que he trobat manuscrites entre les pàgines del llibre Triadisses, la tria personal que Vicent va publicar a Edicions de la Guerra-Denes, l’any 2013. Les notes corresponen a la presentació que vam fer a la Casa de la Cultura de Rafelbunyol, el 13 de juny de 2014. Les fotos són de l’estimat i enyorat amic Federic Aznar. A més de l'autor i de mi mateix, hi ha l'editor de Denes, Francesc Ferrer, i el cantautor Garri Campanillo. 



Tots coneixem Vicent Penya, però potser cal recordar una vegada més que du una maleta carregada de llibres i iniciatives culturals que el converteixen en un actiu important de la literatura valenciana actual.

Aquesta trajectòria, que inclou set llibres de poemes, i novel·les i llibres de contes, així com narrativa infantil i juvenil, ha rebut sovint el reconeixement dels companys d’ofici en forma de premis, així com el beneplàcit de la crítica.

I això és perquè Vicent ha construït una obra rigorosa i compromesa, treballada i valenta que, sense escarafalls, diu el que vol dir i ho fa amb la contundència que dona el vers ben treballat, un treball que arrela al territori, que és Desig de terra i compromís cívic.

Aquesta contundència, sovint és dubte o conversa amb un mateix, com un Machado de l’Horta que manté amb sí mateix un soliloqui De la casa estant. A partir de l’observació de la realitat, com al Llibre de les enrònies, Vicent sap que l'entorn, sovint, és hostil amb nosaltres, els valencians, i també els homes i les dones de cultura, i també amb l’home i la dona senzills que aspiren a formar part d’un món més just. Vicent sap que cal perseverar.  La perseverança és el títol d’una novel·la seua i també d’aquest poema:


LA PERSEVERANÇA


Per més que vaig i vinc, sempre em quede i no fuig.

Plantar cara a la vida és un noble objectiu,

i una estúpida audàcia gastar l’últim cartutx;

però hi ha un déu fatxenda que em mira i em somriu

perdut en el planeta. Jo li done les gràcies

perquè en els temps que corren són tantes les fal·làcies

que suportem pertot, que no pots, en conjunt,

confiar en ningú. No obstant, ací em teniu:

cansat i brut i, en canvi, en eterna insistència,

sense guillar d’enlloc, fent acte de presència

en tot moment i arreu, com el millor actiu.

Vicent sap, doncs, que cal perseverar, que les coses volen treball i que, si el camí no és fàcil, el que és segur és que val la pena fer-lo, i que cal plantar cara a la vida, omplir El buit, i recuperar la memòria, perquè no ens siga semada Sense un punt de record.

La poesia de Vicent es conforma a partir d’un paisatge quotidià, mirat amb ulls que saben estimar, però també, o precisament per això, posar el dit a la nafra. M’agrada, en aquest sentit, recordar la dedicatòria que em va escriure per al llibre Homèrides:

“Per a l’amic Pau Sif, perquè en la nostra Odissea quotidiana ens retrobem en l’Ìtaca de la poesia”.

He parlat adés de l’ofici. I aquest és un aspecte que voldria destacar, perquè només amb ofici, el poeta pot entendre que la poesia també és un joc i que El joc és


El plaer d’omplir el temps,

inexorable, amb les mans, amb tot el cos.

La passió de vèncer l’ombra del xiprer.


El camí que ha recorregut Vicent els últims vint anys, aquesta insistència en el treball de les paraules, que l'emparenten amb Espriu i amb Estellés, per exemple, han donat molts fruits. En aquestes Triadisses trobareu els que l’autor ha considerat més representatius de la seua trajectòria. Ausades que el resultat és notable. 

Ací hi ha poemes dels seus set llibres de poemes publicats i alguns d’inèdits. El recorregut ens permet conèixer una veu pròxima i reflexiva que ha anat evolucionant amb els anys, amb més repertori formal i temàtic i amb una mirada més conscient a cada pas. 

Com diu Jaume Pérez Montaner al pròleg, aquesta antologia és una invitació magnífica per a conèixer l’obra de Penya: “una insinuació i un estímul per a començar a endinsar-nos en l’obra lírica densa i coherent d’un poeta que contempla el món amb tendresa i gratitud”.

Vosaltres és possible que ja conegueu l’obra de Vicent, però jo també us dic que aquesta antologia és una bona manera de fer balanç i de retrobar aquesta veu serena, constant, amable, juganera i rigorosa, que habita els poemes de Vicent. 

M’acomiade amb un poema molt especial, perquè en soc, junt amb l’amic Ismael Carretero, el dedicatari:


CADA NIT


A Pau Sif i Ismael Carretero


I la nit?

La nit també és un aspecte.

Terriblement uniforme o potser

amb matisos lleus tan irreal com intangible.

L’he feta meua, la nit, moltes vegades.

Cada raconet escurat en la memòria.

Un procés de negació, també de mancança.

Clou una llum, declina la terra,

i cada nit és un funest auspici

de la mort que sempre truca a la porta.

La sort malauradament sobtada o, més aviat,

un anunci a la claror de la lluna.

Una estrella de nit

que plou en el cor 

de cada sina.


Rafelbunyol, 13 de juny de 2014


Comentaris