4 de setembre. Vicent Andrés Estellés




Si he de respectar un ritual, que siga el de recordar el poeta de Burjassot. Enguany, precisament, no l'he llegit gaire, però no fa molt que vaig comprar l'últim volum de la seua poesia completa, que han editat amb gust i paciència Jordi Oviedo i Irene Mira, sota la direcció de Vicent Salvador i Josep Murgades. En aquest volum trobem els tres llibres de Jackeley, les Elegies europees, Saló, el Coral del meu poble, Dies gastats, Epístola avortada al meu amic Josep Maria Llompart, Festes llunyanes, Manual del malalt perfecte, D'açò se'n deia "plafons" en temps de Rubén Darío i Santos Chocano, El corb i, finalment, Per terres de Castelló. Notes de butxaca. No són llibres principals d'Estellés que, com és sabut, va escriure molt (en volums anteriors han eixit els indefugibles Llibre de meravelles, Horacianes o El gran foc dels garbons), però hi ha més d'un parell de llibres excel·lents i, sobretot hi ha una més de les coses que fan d'Estellés, al meu parer, un poeta inevitable: el poema o el vers inesperat fins i tot en l'obra més marginal o secundària. La troballa, com aquella granota a la butxaca del "Goig del carrer", que, de sobte, et bota davant dels ulls i t'amolla: "No et relaxes. Encara tinc poesia a les venes." 




Això, però, no deixa de ser una impressió personal. Els editors del llibre, que treballen amb un rigor envejable, almenys envejat per aquest lector ara ja gairebé ocasional, expliquen que en aquest volum seté, que recull llibres de la segona meitat de la dècada dels setanta (quan ja hi havia una generació de joves poetes fent coses diferents, mentre es produïa l'anomenat "boom" estellés), el poeta continua amb l'experimentació formal que ja havia encetat en la primera meitat de la dècada. Ja no hi trobem només el decasíl·lab i l'alexandrí tan típicament estellesians, sinó tankes, apariats, vers lliure, versos d'art menor, etc. "Temàticament" -diuen Oviedo i Mira- "l'ús de noves formes va acompanyat d'un seguit d'imatges europees i al·lusions al moment històric de la transició que enriqueixen la intertextualitat de l'univers estellesià". 

"Oh, vella, oh trista Europa!", deia Estellés al Coral romput i encara em ressona, quan l'evoque, en la veu d'Ovidi Montllor. Sempre m'ha fascinat la vocació europea i europeista de l'Estellés. Una vocació natural en un home curiós i en un periodista. La puta postguerra i la grisor del franquisme que tan bé va retratar contrastaven enormement amb les estrelles de cine (Marylin, la Loren) i amb el món europeu que s'albirava més enllà. En aquest sentit, expressat amb molta menys circumspecció, Estellés i Espriu també coincideixen. Faríem bé de no oblidar aquest europeisme, com assenyalen els editors: “La construcció d’Europa com un lloc literari subjectiu en la poesia estellesiana es converteix també en un topos de llibertat per al context polític i, com dèiem, amb uns plantejaments semblants als del nord enllà espriuà”. 

Amb Estellés sempre he tingut la sensació que estava davant d’un poeta que s’ho havia llegit tot i que sabia moltes coses. Un lector apassionat de literatura i un periodista informat. La manera d’expressar-ho en els versos és sorprenent, de fet, perquè tot i que es passa el dia citant i jugant a la intertextualitat ho fa sense pedanteria, sense engolament (engolament és antònim de Vicent Andrés Estellés en algun diccionari). Estellés fa parlar els altres poetes i molts artistes amb la seua veu, siguen qui siguen, i els convida a seure a la tauleta amb braser, tant si són vius com morts. Als Sonets per a Jackeley, que formen part d’aquest volum, hi ha poemes que són cròniques d’un viatger desvagat, d’un flaneur, a Londres que en tornar a casa pren quatre notes, entre les que es filtra un dolor:

ran del tàmesi, caminava amb les mans a les butxaques.
veia la vella dama que donava molletes de pa als ocells.
em vaig asseure en un banc i veia davant meu el parlament,
l’abadia de westminster. vaig tornar a caminar després.

els meus records de londres són uns records vianants
d’una banda a l’altra. de nit, vaig davallar entre els parcs
a la vora del riu. em vaig abocar a la barana. veia el
big ben, el gran ull despert sobre la immensa nit de l’urbs.

al matí hi havia l’alegria dòcil dels arcs, les flors.
després me n’anava de vegades a la national gallery.
errava en silenci i molt dolorosament per les seues sales.

altres vegades me n’anava a l’albert hall. veia aquell 
retaule de sant jordi. a les vesprades solia anar
al british museum. mirava els manuscrits, evocava karl marx.

Hi ha també, en aquest volum, el llibre El corb, que evoca el poema de Poe i que posa en dansa uns quants homenots de la cultura europea contemporània. En aquest llibre hi ha alguns versos realment impressionants de l’Estellés combatiu, del poeta compromés que tornarà a sonar amb contundència al Mural del País Valencià. La gràcia dels versos, més enllà del gest ètic i polític que els puga moure, és que són realment efectius. Estellés ja hi tenia la mà trencada en això i, com el Blai Bonet de “Gaspar Hauser” o el Miguel Hernández de “Vientos del pueblo”, era capaç d’amollar una tirallonga de versos construïts amb paral·lelismes i anàfores que formaven un crescendo èpic. Els fragments que cite i amb què acabe aquestes notes estellesianes del 4 de setembre són el tercer i el quart de l’“Homenatge a Picasso”, al capdavall una ècfrasi del Gernika.

El testament de bigues de baranes de pedres
Contra el tarquim injust i contra la fam injusta
Contra la sang injusta vessada pels carrers
Testament de l’estrella i manifest irat
Contra la por precària la trista fam de viure
Oh llibertat arribes i ens obres les finestres
Oh llibertat llunyana oh llibertat perduda
Clar pujava els graons redemptor el vell himne

Tenebres estellades de gernika de sang
Banyes de braus funestos banyes de braus de l’alba
Controvertida llum miserable bombeta
Puny irat de la mar contra el brut cel nocturn
Ah cavalls d’estupor mà que branda la falç
Una sang innocent davallava els graons
El poder arbitrari apagant les ninetes
Foscor foscor dels dies els boscos amarats 

Comentaris