De Cel de fang a Arran de gel. Última poesia de Marc Granell

Diumenge 5 de març tindré l'immens plaer de presentar l'últim llibre de Marc Granell, Arran de gel, en companyia de l'autor i d'Immaculada Cerdà. Serà al Centre de Cultura Contemporània del Carme, en el marc del festival Vociferio. 


Aquest és el segon llibre de poesia per a adults que publica Marc Granell des que va reunir la poesia completa. Cal, però, comptar-hi un tercer llibre, Poemes romancers i altres versos xafarders, en aquest cas de poesia per a infants, perquè com més va, més es fa evident que el que diferencia una de l'altra és el to (més juganer, més senzill, si voleu, en la infantil, més greu, més estoic, en l'adulta), però que els temes, les inquietuds i, sobretot, el compromís de l'autor amb la pròpia obra són els mateixos. I això es nota.

Siga com siga, diumenge parlarem sobre Arran de gel, però serà inevitable posar-lo en relació amb la poesia anterior, perquè es tracta d'una peça més d'un tot orgànic, d'un cos que troba la força en les paraules. Per anar fent boca transcric un poema sobre València, resposta al mític "Madinat at-Turab" o represa del tema. Un poema molt escaient al mes que tot just comença. Més avall deixe la lectura que vaig fer del llibre anterior Cel de fang, per al número 77 de la revista L'Illa.

VALÈNCIA, ENCARA

En tu habite com s'habiten
el dolor i l'esperança,
la memòria i l'anhel
desfent-se en somnis com núvols,
en pluja estèril que ofega
horitzons a punt de nàixer.

Ciutat de foc i de fang,
tomba infinita, jardí
d'oblits en flor, de renúncies,
de guspires que aviat moren
d'odi encés i d'indiferència,
ciutat de la passió 
feta fum, feta nostàlgia,
en tu soc tot viu d'horror,
de desig tot mort, encara.

 

Calma i ferida

 

Calla, ànima cansada de gaudir

i de sofrir.

Camillo Sbarbaro traduït per Marc Granell.

 

Marc Granell (València, 1952) ha publicat una vintena de llibres de poesia per a adults i per a infants que l’han convertit en una peça clau de la literatura valenciana contemporània. Tots aquests llibres es poden llegir a la Poesia completa (1976-2016) que va publicar el 2018 la Institució Alfons el Magnànim. A més, cal dir que sense la vessant incitadora i provocadora de Granell no s’entendria molt del que ha passat, literàriament, al nostre país en les darreres dècades. En revistes, tertúlies i jurats, o com a director de col·leccions de poesia, Marc Granell ha obert espais per a la poesia, que sovint han acollit amb tendresa i exigència inquietuds i veus noves. Una tasca ingent.

I tanmateix, més enllà dels inèdits i els poemes esparsos recollits a la Poesia completa, feia temps que no en teníem a les mans un llibre nou. Cel de fang comença amb un pòrtic que assaja una definició de què és "La poesia", o més aviat una constatació després d’anys de convivència. Tristesa, memòria, desig: tres mots que apareixen al final del primer vers de cada estrofa i que ens guien per l’obra que tot just encetem.

Després del pòrtic, ve la casa, que és el cos, definit en diversos poemes amb aquella vella idea estoica que diu que sempre portem la mort amb nosaltres. El diàleg amb la mort i el cos propis és d’una franquesa estremidora i darrere de la veu poètica es dibuixa el dolor d’un home que no sap com “posar-se l’ànima”.  La plàtica machadiana amb un mateix, el pes de la memòria, el buit de l’existència, són temes que recorren el llibre i que ens mostren els plecs d’una vida viscuda com qui creua un camp de mines.

Al costat d’aquests poemes més introspectius, si així ho voleu dir, als versos de Marc Granell sempre hi ha lloc per al dolor dels altres, dels que pateixen, dels que moren injustament o per defensar un món millor. Poemes escrits des de la indignació i la ràbia, quan sembla que l’esperança ja s’ha perdut, quan la confiança en allò que ens fa humans defalleix: “Açò que som no té remei”. El poeta, una vegada més, sap que està del costat dels "expulsats de la societat", aquells que són "carn de tristesa i privilegi".

 A Cel de fang, la poesia de Marc Granell és més esmolada i clara que mai. Ja no queden subterfugis, ni calen draps calents. Cada poema tracta un tema i l’encara amb totes les conseqüències i amb una veu profundament humana i propera. La consciència de la pròpia fragilitat s’ha fet més ampla i també és consciència que el món que ens envolta és perible ("Se’ns ha anat de les mans aquest deliri"). El consol, si el trobem, serà més aviat autocomplaença, semblen advertir-nos alguns versos d’aquest llibre. Potser el que ens cal, més que consol, és trobar en la poesia allò que troba el poeta en llegir la polonesa Anna Swir, uns versos que siguen calma i ferida. I la confiança que la poesia pot, malgrat tot i encara d’acord amb Hölderlin fundar "uns altres mons que es fan possibles".


Revista L'Illa, núm. 77

Comentaris