"Que només la claror agomboli, com un xal,/ la immensitat i el valor del teu futur". Els versos són del poema Nu de Francesc Parcerisas i són els que donen títol a un llibret que acaba d'eixir a Croàcia amb aquest i altres vint-i-un poemes seus i amb vint-i-tres poemes de Laia Martinez i Lopez. Una bona antologia de tots dos autors. Un, home, veterà, reconegut i amb una poesia que il·lumina amb la claror de la poesia instants fugissers que sovint s'amaguen rere l'ombra de l'oblit. L'altra, dona, jove, enjogassada i amb una poesia que vessa d'immediatesa i ens esguita de vitalitat. Hom diria que ens trobem davant de dues maneres de fer molt diferents, tot i que els instants de la poesia de Laia no són menys fugissers que els de Francesc, i que la poesia de Francesc, per més pausada no està per això menys viva. Efectivament, des de poètiques molt distanciades, però des d'un mateix amor per una poesia i una vida de carn i ossos.
 |
| L'illa de Pašman |
Tot això va passar entre el 6 i el 8 de desembre de 2010 a l'illa de Pašman, davant de Zadar. Ens havíem ajuntat en una casa, al llogaret de Mali Pašman (Pašman Petit), a més de Laia, Francesc i servidor, els traductors Nikola Vuletić, Pau Bori, Maja Lemaić, Marija Džaja, Vedrana Lovrinović i Roser Soler i els poetes croats Tonko Maroević, Dinko Telećan, Antonija Novaković i Dorta Jagić. Durant tres dies vam traduir aquests quaranta-cinc poemes. Un any després tinc a les meues mans el llibret que han editat Dinko i Vedrana amb molta cura i bon criteri. Un llibre que introdueix dos nous poetes catalans al corpus croat i que esperem que siga el primer, però no l'últim.
A més dels poemes de Laia i Francesc i del pròleg dels curadors de l'edició, el volum es completa amb algunes traduccions que vam fer entre sessió i sessió, mentre esperàvem els àpats deliciosos que ens preparava la nostra amfitriona Irma, o fèiem el cafè. Són poemes de les dues poetes croates que ens acompanyaven, Antonija Novaković i Dorta Jagić. Finalment hi ha, com a colofó, un breu article de Tonko Maroević en què recorda el viatge que va fer J.V. Foix a Dubrovnik el 1933 a Dubrovnik com a representant del Centre Català al congrés del PEN Club d'aquell any. El colofó el completen dos poemes de J.V. Foix, traduïts per Tonko: el sonet "Oh! Si prudent i amb paraula lleugera" de Sol i de dol i un poema signat, precisament durant aquell viatge, a Ljubljana, en què parla "del vèrtig de verdors de la ribera il·líria".
Recorda Maroević a la seua nota un altre poema de Foix del mateix viatge, signat a Trieste, en què esmenta un enigmàtic "silenci dels croats". No sé quin sentit tenia per a Foix aquest silenci, el que sí que sé és que en una d'aquelles illes de la ribera il·líria, setanta-set anys després del viatge del pastisser de Sarrià, un poeta de Begues i una poeta de Berga, parlaven i parlaven amb croats molt poc silenciosos que buscaven paraules per traslladar a la seua llengua versos com aquests de Francesc Parcerisas:
NU
Però tots dos sortim del foc
MORÉAS
Bella dorment, deixa'm que, impúdic,
et desperti fregant-te el dit a la geniva.
Desig i matí enteranyinen el cervell
però la llum s'espesseix, color de sang clara,
i ens amara de realitat i de delit.
Encara que tots, i sempre, hàgim de perdre,
que només la claror agomboli, com un xal,
la immensitat i el valor del teu futur.
T'ho dic jo que veig com la tardor crema
i es consumeix entre els residus del record
d'aquesta nit, d'aquest instant feliç.
Accepta, com jo accepto, els mots
que sostenen el món per més que et roseguin
els amagatalls del cor com un corc
que desfigura el blau clar dels somnis.
I aboca-hi, sencers, la veritat i els sentits
fins despullar-te i saber que ho has donat tot
i que tant és haver guanyat o haver perdut.
Pensa que és només gràcies als mots
que algú sempre estimarà el teu nu,
la corba d'aquest nas que se m'esborra dels ulls,
el fumerol de la tetera, la teva veu,
i la idea que et faràs vella amb mi
sense oblidar que acabem de sortir del son
per estrènyer-nos com amants sortits del foc.
NAGOST
Ali oboje izlazimo iz vatre.
Moréas
Uspavana
ljepotice, pusti da te bestidno
probudim
trljajući ti prstom desni.
Želja i
jutro zastiru mozak,
ali
svjetlost se gústi bojom bistre krvi
i
preplavljuje nas zbiljom i prijestupom.
Iako svi
baš uvijek moramo izgubiti,
neka bar
vedrina ogrne, poput rupca,
beskraj i
blago tvoje budućnosti.
To kažem ti ja koji vidim jesen kako gori
i gasne među ostacima sjećanja
na ovu noć, ovaj sretni trenutak.
Prihvati, kao što ja prihvaćam, riječi
koje održavaju svijet, koliko god te izjedaju
skrivena mjesta srca poput crva
što izobličuje bistro plavetnilo snova.
Izloži u
cijelosti istinu i osjećaje
sve dok se ne
svučeš i ne shvatiš da sve si dala
i da svejedno je
gubi li se ili dobiva.
Pomisli da će
samo zahvaljujući riječima
netko uvijek
voljeti tvoju nagost,
liniju nosa
koja mi iščezava iz očiju,
pȁru iz čajnika, tvoj glas
i pomisao
da ćeš ostariti sa mnom
ne
zaboravivši da smo upravo izišli iz sna
da se
stisnemo kao ljubavnici izišli iz vatre.
O aquests de Laia Martinez i Lopez:
Com n'era
d'arriscada
la meva
perdició, ho sabia.
Sóc molt
intel·ligent
[em faig
l'estúpida per a no deixar-te
en
evidència].
Tu encara
vas posar-te en un perill
més
temible; davant seu,
mossegades,
un petó fugaç
i les
mans deslligades
amb un
llaç de seda
quan l'altre
du una bena als ulls
que
transparenta
i ens
amaga.
Puc
fer-te coses que ningú
no es
creurà que t'hagin fet
[allà, a
l'escola privada]
només a
canvi
de risc,
de perill.
Conducció
temerària.
Si em
deixes portar el volant
[no tinc
carnet]
correrem
per circuits
de pell
suau i molla
tot fent
xisclar
els
pneumàtics, gastant-los,
i
acariciant el fre,
només un
pèl, de tant en tant.
Ho veus?
Ara el
cor se t'accelera
i a mi em
batega
el
clítoris, embogit,
[a set
mil revolucions]
els teus
dits s'hi perden.
Deixa'm
que t'indiqui el camí.
Canvia de
marxa
redueix
una miqueta
[ja m'espero,
aguanta],
¿no veus
que la màquina
s'escalfa
massa?
I
accelera de cop, altra vegada,
i derrapa
entre els fluids
de la
carretera suada.
Corre
fins que s'acabi la benzina
[quin
dipòsit més petit]!
i ara
aparca al meu costat
i fes-m'ho,
amb la calefacció
apagada-el
fum és tòxic-
i la
música d'una emissora
de moda.
Les dones conduïm més bé, oi ?
S ADOLESCENTOM
Koliko je pogibeljna
moja strast, to sam znala.
Jako sam pametna
[pravim se glupa
da te ne uvrijedim].
Ti si se uvalio u još veću
opasnost; pred njim,
grickanja, letimičan poljubac
i odriješene ruke
u omči od svile
dok on ima povez preko očiju
koji je proziran,
ali nas skriva.
Mogu ti činiti stvari za koje ti nitko
neće vjerovati da si doživio
[tamo, u privatnoj školi]
samo da osjetim
rizik i opasnost.
Nepropisna vožnja.
Ako mi prepustiš volan
[nemam vozačku]
vozit ćemo krugove
nježne i vlažne kože
tako da gume
škripe, troše se,
dok milujem kočnicu,
samo malo, ponekad.
Vidiš?
Srce ti se ubrzava,
a meni pulsira
klitoris, sluđen,
[na sedam tisuća obrtaja]
prsti se tvoji unutra gube.
Pusti da ti pokažem put.
Promijeni brzinu
uspori malo
[čekam te, izdrži]
zar ne vidiš da se makina
pregrijava?
I naglo ubrzaj, ponovo,
i prokliži kroz tečnosti
znojne ceste.
Juri dok ne nestane benzina
[kako ti je malen
spremnik!]
i parkiraj se pokraj mene
i učini mi to, s ugašenim
grijanjem – ispušni plin je otrovan –
i uz muziku neke hit
radio stanice.
Žene voze bolje, zar ne?
Nota: El llibre Que només la claror agomboli/Neka bar vedrina ogrne ha estat publicat per l'editorial de Zagreb Meandar i per la Universitat de Zadar, amb el suport de l'Institut Ramon Llull, el Ministeri de Cultura de la República de Croàcia i l'Associació de Traductors Literaris Croats.
Comentaris