De tornada a Zadar, després dels quatre dies que he passat a Farrera, torne a llegir el que hem traduït. Hem fet força feina. Dos equips de cinc persones hem treballat amb cadascun dels dos poetes convidats. Al meu grup, Xavier Montoliu, Maja Stibilj, Àngels Gregori i Albert Balasch; a l'altre, Oriol Izquierdo, Jelena Vrangelosvki, Àngel Igelmo, Montserrat Rodés i Andreu Gomila. Ara, després d'aquests quatre dies tenim a punt un bon grapat de poemes de Dinko i Marko dels quals us deixe només un tast amb l'esperança tot plegat es publicarà aviat.
Dinko Telećan (Zagreb, 1974) és poeta i traductor. Ha publicat tres llibres de poemes i ha traduït autors com J.L. Borges, Murakami, Sábato, Cortázar, etc. Traduir Dinko ha estat una feina exigent. Ell mateix ens demanava que arriscàrem a l'hora de traduir les seues imatges. Potser el repte més gran fou traduir un poema en què tot eren paraules inventades a partir de dos adjectius ja existents. El resultat era tot un poema d'amor escrit en jitanjáfores. El que us deixe també té una miqueta aquest aire argentí, de conte màgic de Borges o de joc circular de Cortázar. Un tipus interessant aquest Dinko i un gran coneixedor de la música flamenca. Va por ti, maestro!
BJEGUNAC
pleme hijena njuši njegov umor
na tragu bjegunca oštre im se zubi
njihov smijeh skoro dječji kao sablasni humor
ječi i srce mu se u trku glasno gubi
"o da sam duh da mi krv ne mirìše
da sam bez mesa i sluha da sam sjena
da me se ne čuje izdaleka gdje zatravljen dišem
ne bih kleo sudbu hijenina plijena"
istom kad je pomislit stigo i zausti
da je izlaz u preobraženju
stignut je bio od neke nježne čeljusti
i pretvoren zauvijek u hijenu
EL FUGITIU
la tribu de hienes n’ensuma el cansament
les dents s’esmolen pel rastre del fugitiu
el riure càndid que resssona com humor esgarrifós
i el cor corrent que se li perd en un sol crit
“oh si fos esperit si la sang no olorés
si no fos carn ni oïda si fos ombra
si de lluny no em sentissin panteixar
no maleïria el destí de ser presa de hiena”
just quan ho pensa i diu
que la sortida és la transformació
l’atrapa una mandíbula tendra
i es torna per sempre hiena
(Traducció d'Albert Balasch, Àngels Gregori, Xavier Montoliu, Pau Sanchis i Maja Stibilj)
Marko Pogačar (Split, 1984) és poeta i crític literari i dirigeix o participa en la direcció d'algunes de les revistes literàries croates més interessants, com ara Zarez o Quorum. La poesia de Marko és més immediata, adopta més sovint la forma del poema riu o del poema llistat, com si per acumulació es pogués copsar la realitat millor. Ara bé, aquesta manera de copsar la realitat, de vegades es vesteix amb imatges surrealistes, realment agosarades, com si, per dir la realitat, fos necessari un altre nivell de percepció. Aquest poema que us deixe dedicat als veïns, aquella gent desconeguda amb noms coneguts que viu amb nosaltres, n'és un bon exemple d'això que us dic.
SUSJEDIMA (MOJE MESO JE JUTROS SPUŠTENA ZASTAVA)
Med se topi u čaju, potpuno, za razliku od mene u tebi
i tebe u ozbiljnoj glazbi,
predugi telefonski pozivi, nikada mjesta kad trebaš
slobodan stol, uvijek pokvareni liftovi,
stepenice razmotane u beskonačnost, kao razgovor o politici,
i baš kada netko primijeti da se totalitarizam i demokracija
razlikuju samo u brojevnom sustavu
nestane slike i sve nanovo počinje: glasovi cure iz zidova,
potpuno bestjelesni, večer se spušta na dlanove, kao rudar
u jamu, ipak, cipele ostavljene
pred vratima dokazuju da postoje živi. ali što znači živjeti,
dok zima dolazi kotrljajući se kao hladni dah iz mog grla,
i svija gnijezdo u tamnom alfabetu; svi ti užurbani nepoznati
ljudi s poznatim imenom, popodne prelomljeno na dvoje, kao Koreja,
čaj u kojem je med već do kraja otopljen, nerazdvojivo,
i ta viskozna otopina je ljubav; kako stići do tebe; kako te dohvatiti?
ALS VEÏNS (AQUEST MATÍ LA MEVA CARN ÉS UNA BANDERA ARRIADA)
La mel es desfà del tot en el te, no pas com jo en tu
i tu en la música clàssica,
les telefonades massa llargues, mai hi ha taula quan la necessites,
els ascensors sempre espatllats,
les escales desplegades a l’infinit, com una conversa sobre política,
i en el moment en què algú s’adona que totalitarisme i democràcia
es diferencien només pel sistema numèric,
s’apaga la imatge i tot comença de nou: les veus regalimen per les parets,
totalment incorpòries, la nit es pon als palmells, com un miner
al pou, encara que les sabates deixades davant les portes
demostren que hi ha éssers vius. però què és viure,
quan arriba l’hivern rodolant com una alenada freda que surt de la meva gola,
i que nia en un alfabet fosc; tots aquests desconeguts, apressats
amb nom conegut, la tarda migpartida com Corea,
el te amb la mel ja fosa del tot, indestriable:
aquesta solució viscosa és l’amor; com arribar a tu? com prendre’t?
(Traducció d'Albert Balasch, Àngels Gregori, Xavier Montoliu, Pau Sanchis i Maja Stibilj)
Per acabar, enllace el reportatge que ens van fer els de l'Ànima del 33.
Comentaris