Enhorabona, Rubén Luzón

Acabe de llegir al diari que Rubén Luzón ha guanyat el premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot d'aquest any i me n'he alegrat molt. Rubén és un dels poetes joves més singulars que hi ha actualment al panorama català i els dos llibres que ja ha publicat Cames ajudeu-me i Baladaspirina així ho demostren. 

Un dels poemes més celebrats de Rubén, i un dels que més m'agrada, és aquest que hi ha al vídeo que us he enganxat. Es tracta d'un contrafactum de la Kalenda Maia de Raimbaut de Vaqueiras. La mimesi formal de l'estampida és perfecta, com ho demostra el mateix Luzón quan la canta, i el resultat és un molt bon poema.



Amb aquest poema ja es podrien comentar moltes coses sobre la poesia i la poètica de Luzón. És un poeta que experimenta amb les formes i que coneix la tradició, fidel seguidor d'aquella sàvia divisa encunyada per Foix. Un poeta que sobretot coneix, per formació, la tradició medieval, però també moltes altres coses, i que ha seguit en ocasions la bandera que han aixecat més sovint els poetes de la seua generació, l'oralitat. Però no és només això, la poesia de Rubén cal llegir-la amb calma, perquè els seus artefactes lírics reclamen l'atenció del lector, del lector que es troba el poema disposat sobre el paper sovint de forma poc convencional i que intueix que això vol dir alguna cosa i s'hi capbussa en un món d'imatges que s'acumulen en  anàfores llargament sostingudes, en estructures paral·leles que van introduint variacions o en poemes riu, que van d'ací d'allà observant el món amb perplexitat i indignació (i no em sap greu usar el mot per repetit que sone), com en aquest altre que us copie de Cames ajudeu-me:

si us plau no mogueu fressa

si us plau            pixum de cada dia

sota el vostre mantell oh ventre

sense màcula

                           hitler com stalin

sis d’agost de mil nou-cents quaranta-cinc

                          l’horror

per què les meues mans

per què les vull

                           iraq    afganistan

per què el perquè de les llàgrimes com punys

perdoneu els nostres opressors

com nosaltres un bistec sucós

                 versalles         palestina

per què els meus  ulls inflats

                                  de

                                  barbàrie

que el vostre sí siga un sí

que el vostre no siga un no

però no jureu pel cel     ni per la

                                          terra

que la benaurança no pot ser alegre

i és com caminar entre brases

com gitar-se en llits de punxes

mireu que plouen destrals com lianes

                            mosaics

                           celoberts

no sabem estimar allò que no vam ésser

la caixa                             la cuixa

rastre de mantega i dissolvent

un túnel de colors       dos-cents

                                dos-cents

quatre-cents seixanta-nou-cents vint-i-cents

           sense remei                 les calces

coïssor de l’anus                  ratlla de l’esquena

mugrons de maduixa            cabells de xocolata

però               no es tracta d’això

                      no té ben bé a veure amb això

perquè d’aquí a cent anys tots morts

i l’addició d’ombres com una nova llum

noves mediacions             nous llenguatges

               masculí femení                neutre

sant pau mirall dels areopagites

que algú m’explique la impossibilitat del

                                                     silenci

amor tacte       de crema

fes dels nostres braços

un enllaç        de

                            margarides´

Els poemes de Rubén Luzón normalment no porten títol i els títols dels seus llibres, fins ara, ens han fet pensar en la voluntat de fugida (poesia endins contra un món hostil?) o en el poder analgèsic de la lírica. No sé què ens depararà aquest nou llibre que, segons la notícia del diari, es titularà Ai, cosa que ens fa pensar que malgrat l'aspirina, la ferida no està tancada i encara en ragen versos. Ho celebrem, enhorabona Rubén!