La revista La Claca amb què la companyia de Gandia Pluja Teatre acostuma a presentar la programació del Teatre del Raval publica a l'última pàgina del darrer número aquest poema meu acompanyat d'un breu comentari. El compartisc al blog, i aprofite per recomanar una vegada més la feina heroica de la gent de la faràndula, en aquest cas concret la de Ximo i Gongui i tota la troupe de Pluja:
Foto: A.B. |
Des que vaig baixar del
ferri que fa el trajecte Ancona-Zadar ara fa gairebé cinc anys, que em vaig
trobar, si no exactament com a casa, sí al poble del costat. La costa de
Croàcia té un aire familiar que tot ho envolta. La llum en estiu, tan esclatant
com la llum de València, el paisatge d’oliveres i pinars i sobretot la gent que
té un caràcter alegre i cridaner molt de casa. Són com vells coneguts que
parlen una llengua estranya o valencians que parlen raro que se’m va
ocórrer dir-los una vegada. Tanmateix, encara que a tots els racons de la
Mediterrània ens puguem trobar una mica com a casa, o al poble del costat, cada
lloc té la seua història.
La República de Croàcia és
un estat molt jove, que ha estat protagonista d’un dels moments més truculents
de finals del segle passat. Tant, que quan me n’hi vaig anar, encara hi havia
qui em preguntava si allí estaven en guerra. Ja no. Ja fa uns quants anys que
no, però les guerres no s’acaben quan deixen de caure bombes. Aquella guerra
que jo havia vist a les notícies quan tornava d’escola (tinc 33 anys), era la
mateixa que havia fet que els croats de la meua edat deixaren d’anar a escola.
I alguns amics m’han explicat històries de com la vivien, probablement els que
han tingut més sort. Els que han patit més, callen.
La República de Croàcia és
un estat molt jove, però té una llarga història darrere. L’amic a qui dedique
aquest poema m’explicava la història de la seua família. I m’explicava que a casa
encara conserven la màquina per a fermentar vi del seu iaio. La maquinària era
de l’estat que, quan li la donaren al seu iaio de jove, era l’Imperi Austrohongarés.
Després vindria Itàlia, i després Iugoslàvia. Alguns homes majors de Croàcia,
diuen, sobreposant-se amb humor al pes de la història, que sense moure’s de
casa han estat ciutadans de quatre estats.
JARDÍ VORA L'ADRIÀTIC
A Nikola Vuletić
Es
trencava la pau blanca dels núvols
Maria Beneyto
En banyador caminem lentament
per un jardí d’oliveres i d’illes.
Encara amb els cabells humits, els peus
nus sobre les pedres i els pits al sol.
Parles, potser, del nom del lledoner
o d’algun peix en el parlar eslau
empeltat del llatí que escampa el vent,
mentre mengem grans de raïm sucosos
com ja van fer els teus avantpassats
nascuts súbdits d’aquell emperador.
Mire el canal. Ara el sol daura l’illa,
suren llaüts d’antenes despullades,
palangres vells de garfis rovellats,
i ferris blancs d’adusta parsimònia.
Al jardí hi ha gesmils i buguenvíl·lees,
llimeres, tarongers i un magraner,
i molts rosers de colors que plantàveu
la teua mare i tu, mentre del cel,
em dius com si res no haguera passat,
no plogué el rec, sinó llavors de foc.
Comentaris
La història sempre ha estat cruel, però també ha fet que la cultura, en la seva multiplicitat, enriquís els pobles.
A banda d'això, continuo dient que m'ha agradat el teu poema, i que la resta és, diguem-ne, "marginal", tot i que important.
Pau