Jardí vora l'Adriàtic

La revista La Claca amb què la companyia de Gandia Pluja Teatre acostuma a presentar la programació del Teatre del Raval publica a l'última pàgina del darrer número aquest poema meu acompanyat d'un breu comentari. El compartisc al blog, i aprofite per recomanar una vegada més la feina heroica de la gent de la faràndula, en aquest cas concret la de Ximo i Gongui i tota la troupe de Pluja:


Foto: A.B.





Des que vaig baixar del ferri que fa el trajecte Ancona-Zadar ara fa gairebé cinc anys, que em vaig trobar, si no exactament com a casa, sí al poble del costat. La costa de Croàcia té un aire familiar que tot ho envolta. La llum en estiu, tan esclatant com la llum de València, el paisatge d’oliveres i pinars i sobretot la gent que té un caràcter alegre i cridaner molt de casa. Són com vells coneguts que parlen una llengua estranya o valencians que parlen raro que se’m va ocórrer dir-los una vegada. Tanmateix, encara que a tots els racons de la Mediterrània ens puguem trobar una mica com a casa, o al poble del costat, cada lloc té la seua història.
La República de Croàcia és un estat molt jove, que ha estat protagonista d’un dels moments més truculents de finals del segle passat. Tant, que quan me n’hi vaig anar, encara hi havia qui em preguntava si allí estaven en guerra. Ja no. Ja fa uns quants anys que no, però les guerres no s’acaben quan deixen de caure bombes. Aquella guerra que jo havia vist a les notícies quan tornava d’escola (tinc 33 anys), era la mateixa que havia fet que els croats de la meua edat deixaren d’anar a escola. I alguns amics m’han explicat històries de com la vivien, probablement els que han tingut més sort. Els que han patit més, callen.
La República de Croàcia és un estat molt jove, però té una llarga història darrere. L’amic a qui dedique aquest poema m’explicava la història de la seua família. I m’explicava que a casa encara conserven la màquina per a fermentar vi del seu iaio. La maquinària era de l’estat que, quan li la donaren al seu iaio de jove, era l’Imperi Austrohongarés. Després vindria Itàlia, i després Iugoslàvia. Alguns homes majors de Croàcia, diuen, sobreposant-se amb humor al pes de la història, que sense moure’s de casa han estat ciutadans de quatre estats.

JARDÍ VORA L'ADRIÀTIC
                                               A Nikola Vuletić
                                               Es trencava la pau blanca dels núvols
                                                                       Maria Beneyto

En banyador caminem lentament
per un jardí d’oliveres i d’illes.
Encara amb els cabells humits, els peus
nus sobre les pedres i els pits al sol.
Parles, potser, del nom del lledoner
o d’algun peix en el parlar eslau
empeltat del llatí que escampa el vent,
mentre mengem grans de raïm sucosos
com ja van fer els teus avantpassats
nascuts súbdits d’aquell emperador.

Mire el canal. Ara el sol daura l’illa,
suren llaüts d’antenes despullades,
palangres vells de garfis rovellats,
i ferris blancs d’adusta parsimònia.
Al jardí hi ha gesmils i buguenvíl·lees,
llimeres, tarongers i un magraner,
i molts rosers de colors que plantàveu
la teua mare i tu, mentre del cel,
em dius com si res no haguera passat,
no plogué el rec, sinó llavors de foc.


Comentaris

Roser Caño Valls ha dit…
Molt bon poema, sí senyor. Per cert, gràcies per mencionar els rosers :)
Sif ha dit…
Gràcies a tu, Arlequí.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
M'ha agradat molt el poema, Pau, i també m'ha agradat que esmentessis el fet que un poble ha estat sotmès a tants estats. L'escriptor eslovè triestí Boris Pahor, a qui he tingut el plaer de conèixer, deia que sense moure's de Trieste ha canviat sis vegades de nacionalitat. Als seus 98 anys tan ben portats ha viscut molt intensament la història i ha patit el menyspreu i la indiferència de l'Estat on viu ara i en el qual va exercir de professor d'italià. Fa molt poc que la seva obra ha estat traduïda a Itàlia: abans, la seva extaordinària novel·la "Necròpolis" va aparèixer en català, traduïda per la nostra amiga Simona Škrabec.
La història sempre ha estat cruel, però també ha fet que la cultura, en la seva multiplicitat, enriquís els pobles.
Sif ha dit…
Albert, conec la novel·la de Pahor en la traducció de Simona. Un molt bon llibre, efectivament, d'un autor que mereix més notorietat de la que té. Es veu que sí, que els estats passen i els països i les seues gents romanen, deu ser que no són ben bé el mateix.
M'agrada la ironia de les darreres paraules del teu comentari, Pau. Però com els ho fas entendre als qui tenen el poder en els estats?
A banda d'això, continuo dient que m'ha agradat el teu poema, i que la resta és, diguem-ne, "marginal", tot i que important.
Sif ha dit…
Gràcies, de nou, Albert. Als estats em sembla que és cada vegada més difícil fer-los entendre res, potser als titellaires del darrere, però aquests ja ho han entés tot, i per això van fent camí, mentre la resta s'enfonsa (ara sembla que m'he desviat del tema, però mira, queda dit).
Andreu ha dit…
Fa un temps que conec el teu bloc i el visite de tant en tant. M'ha agradat molt el poema. És difícil fer un poema tan descriptiu i que funcione tan bé. Un plaer.
Sif ha dit…
Gràcies, Andreu, pel comentari i per les visites. Espere seguir llegint-te.

Pau
Anònim ha dit…
Felicitats pel teu blog! Sóc Carles de Printcolor, impremta digital de llibres, i et volem regalar la impressió del llibre del teu blog gratis. T’interessaria? La nostra web és: www.printcolorweb.com i si tens algun dubte ens pots escriure a: info@printcolor.es
Sif ha dit…
Gràcies per l'oferiment i per les felicitacions.