Poemes a les parets: Trieste i Saba





A Trieste em vaig allotjar al carrer del Lazzaretto Vecchio, en un hostal ocupat durant la setmana per obrers, en un edifici fosc i humit. Tampoc us penseu, l'hostal estava bé, sense luxes, sense excessos, cobria les necessitats del turista de cap de setmana. El carrer del Lazzaretto Vecchio corre paral·lel al mar. Hi ha el mar, el passeig marítim, una carretera de quatre carrils, una illa de cases i el carrer on m'allotjava. En entrar-hi al carrer hi ha una placa que recorda uns versos d'Umberto Saba, del poema "Tre Vie". Diu Saba després d'aquests versos que Via del Lazzaretto Vecchio "ha una, una sola nota d'alegrezza/ il mare in fondo alle sue laterali". La resta són perfums de drogues i quitrà, comerços de xarxes i cordam i dones que cusen banderes. Avui ja no hi és tot això, sinó altres comerços que estaven tancats perquè era cap de setmana, una farmàcia que feia cantonada, dos cafès i una enoteca.


Els altres dos carrers del poema també tenen la seua placa. Via del Monte que "incomincia con una sinagoga e termina ad un chiostro" i on hi ha un cementeri hebraic on Saba recorda els seus morts, però on ja no s'hi enterra a ningú. L'altra, "la via della gioia e dell'amore" és la Via Domenico Rossetti que Saba recorda verda, però que cada dia és més ciutat i menys camp. Avui ja és del tot ciutat, però dóna a un jardí amb tot de busts d'il·lustres triestins entre els quals també hi ha el d'Umberto Saba.
Caminant des de l'hostal on m'allotjava fins a Via Domenico Rossetti em vaig adonar que havia travessat tota la ciutat, com feia el poeta en un altre poema que us copie traduït per Tomàs Garcés.



TRIESTE

Ho attraversata tutta la città.

Poi ho salita un'erta,

popolosa in principio, in là deserta,

chiusa da un muricciolo:

un cantuccio in cui solo

siedo; e mi pare che dove esso termina

termini la città.

Trieste ha una scontrosa

grazia. Se piace,

è come un ragazzaccio aspro e vorace,

con gli occhi azzurri e mani troppo grandi

per regalare un fiore;

come un amore

con gelosia.

Da quest'erta ogni chiesa, ogni sua via

scopro, se mena all'ingombrata spiaggia,

o alla collina cui, sulla sassosa

cima, una casa, l'ultima, s'aggrappa.

Intorno

circola ad ogni cosa

un'aria strana, un'aria tormentosa,

l'aria natia.


La mia città che in ogni parte è viva,

ha il cantuccio a me fatto, alla mia vita

pensosa e schiva.





TRIESTE

L’he travessada tota


i una costa he pujat,


al principi poblada, enllà deserta,


closa per un murell:


un racó on, solitari,


m’assec. On ell acaba


diria que s’acaba la ciutat.



Trieste té una gràcia


esquerpa. Si agrada


és com un minyonàs golut i aspre,


d’esguard blavís i mans balderes


per regalar una flor;


com un amor


amb gelosia.


De la pujada estant, veig cada església


i els carrers descobreixo, vagin a platja lliure


o al turó de carena pedregosa


on una casa, l’última, s’aferra.


Giravolteja entorn de tota cosa


un aire estrany, un aire de tempesta,


l’aire nadiu.



La ciutat meva que pertot és viva,


té el racó fet per mi, pel viure meu


esquiu i pensatiu.









Comentaris

Anònim ha dit…
Fascinadora Trieste, fascinador Saba!
Anònim ha dit…
no deixes de escriure i de triar bé
Sif ha dit…
Fascinadora Albert, aquesta és la paraula. Últimament, a més, la trobe a tot arreu, Trieste.
Ho intentaré, anonim, no ho dubtes.