A Trieste em vaig allotjar al carrer del Lazzaretto Vecchio, en un hostal ocupat durant la setmana per obrers, en un edifici fosc i humit. Tampoc us penseu, l'hostal estava bé, sense luxes, sense excessos, cobria les necessitats del turista de cap de setmana. El carrer del Lazzaretto Vecchio corre paral·lel al mar. Hi ha el mar, el passeig marítim, una carretera de quatre carrils, una illa de cases i el carrer on m'allotjava. En entrar-hi al carrer hi ha una placa que recorda uns versos d'Umberto Saba, del poema "Tre Vie". Diu Saba després d'aquests versos que Via del Lazzaretto Vecchio "ha una, una sola nota d'alegrezza/ il mare in fondo alle sue laterali". La resta són perfums de drogues i quitrà, comerços de xarxes i cordam i dones que cusen banderes. Avui ja no hi és tot això, sinó altres comerços que estaven tancats perquè era cap de setmana, una farmàcia que feia cantonada, dos cafès i una enoteca.
Els altres dos carrers del poema també tenen la seua placa. Via del Monte que "incomincia con una sinagoga e termina ad un chiostro" i on hi ha un cementeri hebraic on Saba recorda els seus morts, però on ja no s'hi enterra a ningú. L'altra, "la via della gioia e dell'amore" és la Via Domenico Rossetti que Saba recorda verda, però que cada dia és més ciutat i menys camp. Avui ja és del tot ciutat, però dóna a un jardí amb tot de busts d'il·lustres triestins entre els quals també hi ha el d'Umberto Saba.
Caminant des de l'hostal on m'allotjava fins a Via Domenico Rossetti em vaig adonar que havia travessat tota la ciutat, com feia el poeta en un altre poema que us copie traduït per Tomàs Garcés.
TRIESTE
Ho attraversata tutta la città.
Poi ho salita un'erta,
popolosa in principio, in là deserta,
chiusa da un muricciolo:
un cantuccio in cui solo
siedo; e mi pare che dove esso termina
termini la città.
Trieste ha una scontrosa
grazia. Se piace,
è come un ragazzaccio aspro e vorace,
con gli occhi azzurri e mani troppo grandi
per regalare un fiore;
come un amore
con gelosia.
Da quest'erta ogni chiesa, ogni sua via
scopro, se mena all'ingombrata spiaggia,
o alla collina cui, sulla sassosa
cima, una casa, l'ultima, s'aggrappa.
Intorno
circola ad ogni cosa
un'aria strana, un'aria tormentosa,
l'aria natia.
La mia città che in ogni parte è viva,
ha il cantuccio a me fatto, alla mia vita
pensosa e schiva.
TRIESTE
L’he travessada tota
i una costa he pujat,
al principi poblada, enllà deserta,
closa per un murell:
un racó on, solitari,
m’assec. On ell acaba
diria que s’acaba la ciutat.
Trieste té una gràcia
esquerpa. Si agrada
és com un minyonàs golut i aspre,
d’esguard blavís i mans balderes
per regalar una flor;
com un amor
amb gelosia.
De la pujada estant, veig cada església
i els carrers descobreixo, vagin a platja lliure
o al turó de carena pedregosa
on una casa, l’última, s’aferra.
Giravolteja entorn de tota cosa
un aire estrany, un aire de tempesta,
l’aire nadiu.
La ciutat meva que pertot és viva,
té el racó fet per mi, pel viure meu
esquiu i pensatiu.
Comentaris
Ho intentaré, anonim, no ho dubtes.