Que qui s'ha mort?

Cementiri de Šibenik




Una de les coses que més em va sobtar la primera vegada que vaig passejar per aquesta ciutat on visc ara, fou la presència de la mort a les parets. No parle dels forats de bala que encara hi ha en alguns murs, records de les guerres, sinó de la presència de la mort quotidiana, de les esqueles enganxades als murs. No era la primera vegada que ho veia, també a Itàlia les parets fan de pregoneres de la mort, però ací són omnipresents. Les esqueles poden aparèixer en qualsevol paret, o a les portes de les cases on vivia el difunt o del lloc on treballava o, fins i tot, en panells posats expressament per a aquests menesters. La gent s'hi atura camí de la feina o del cafè de mig matí i llig els noms i si coneix algun dels que se n'han anat compon el gest escaient i fa algun comentari protocolàriament trist.


Dic que em va sobtar quan ho vaig veure i la sensació no va ser agradable. Aquesta presència de la mort, insistent, en cada racó, em semblava excessiva fins que vaig comparar-la amb la manera com s'anuncia la mort d'algun veí al meu poble i vaig entendre que, tampoc en això, no som tan diferents. Al meu poble, com a tot l'arreu catòlic, ho anunciaven les campanes, després van instal·lar megafonia al poble per a fer els bans i des d'aleshores, quan mor algú sona una música trista (per exemple l'Ave Maria de Schubert) i després una veu anuncia qui s'ha mort. Les dones i els homes s'aturen a escoltar el ban i componen el gest i fan el comentari trist i, si no han entés el nom, pregunten com en aquell vers d'Estellés "que qui s'ha mort?"


Em posareu entre les mans la creu

o aquell rosari humil, suat, gastat,

d'aquelles hores de tristesa i por,

i ja ninguna amenitat. Després



tancareu el taüt. No vull que em vegen.

A l'hora justa vull que a Burjassot,

a la parròquia on em batejaren,

toquen a morts. M'agradaria, encara,




que alguna dona del meu poble isqués

al carrer, inquirint: "¿que qui s'ha mort?"

I que li donen una breu notícia:




"És el fill del forner, que feia versos."

Més cultament encara: "El nét major

de Nadalet." Poseu-me les ulleres.




Comentaris

Anònim ha dit…
estremecedor
Anònim ha dit…
Jo també tinc molt present la mort estos dies.
M'agrada notar la proximitat encara que amb tanta distància.I tindre records conjunts amb els amics.
Gràcies Pauet!
Sif ha dit…
Hola Sandra. Gràcies a tu per visitar-me i escriure'm, això és el que ens fa sentir-nos a prop.


Anònim, la rutina sovint és estremidora, sí.
maria ha dit…
Sempre m'han impressionat les darreres paraules d'aquest poema d'Estell�s..."poseu-me les ulleres"

Espere que alg� ho fera.
Estellés, que bé que entra sempre!

A la portada del diari "La Vannguardia" no fa pas gaires anys s'hi publicava la necrològica.

Ens esforcem a amagar la mort i la mort és arreu. I forma part de la vida. No s'hi val a voler-ne només una part.
Sif ha dit…
Maria, et recomane que li faces una ullada a l'últim dietari d'Enric Sòria, "La lentitud del mar". A l'entrada on parla de l'enterrament d'Estellés em sembla que és Eduard J. Verger qui es fa la mateixa pregunta que et fas tu ara.
Biel, d'això ja fa 15 anys, per seguir amb Estellés, "no som ningú, quina gran veritat".
Jordi Llavina ha dit…
Pau, m'agrada molt, el teu bloc. Ja me l'he col·locat al racó dels preferits. Una abraçada. Jordi Llavina
Anònim ha dit…
Tanta feina tens que no actualizes?
Vinga va, que m´encanta llegir-te.
Quines ganes m´entren de tornar a Croàcia. I ara damunt clickair ha posat vols des de València. Vaig anar jo sola a recorrer tot el pais.....el que més em va agradar es el parc natural de Plitvice a les 6 del mati, amb eixa llum tan mágica. Com en van treure la càmera a roma amb 500 fotos i un camaron reflex que encara no me recuperat de la falta emocional y economica, és l´excusa perfecta per haver de tornar.

Molta sort amb la vida i la feina!
I molta poesia!!
Anònim ha dit…
http://caminantperlamarinaambsabatesdecareta.blogspot.com/

la d´abans soc jo, que no hem deixaba posar el meu nom
Sif ha dit…
Gràcies a tots dos per llegir-me i per animar-me. Efectivament, he tingut uns dies de molta molta feina, però ja estic preparant nous posts.