Cementiri de Šibenik
Una de les coses que més em va sobtar la primera vegada que vaig passejar per aquesta ciutat on visc ara, fou la presència de la mort a les parets. No parle dels forats de bala que encara hi ha en alguns murs, records de les guerres, sinó de la presència de la mort quotidiana, de les esqueles enganxades als murs. No era la primera vegada que ho veia, també a Itàlia les parets fan de pregoneres de la mort, però ací són omnipresents. Les esqueles poden aparèixer en qualsevol paret, o a les portes de les cases on vivia el difunt o del lloc on treballava o, fins i tot, en panells posats expressament per a aquests menesters. La gent s'hi atura camí de la feina o del cafè de mig matí i llig els noms i si coneix algun dels que se n'han anat compon el gest escaient i fa algun comentari protocolàriament trist.
Dic que em va sobtar quan ho vaig veure i la sensació no va ser agradable. Aquesta presència de la mort, insistent, en cada racó, em semblava excessiva fins que vaig comparar-la amb la manera com s'anuncia la mort d'algun veí al meu poble i vaig entendre que, tampoc en això, no som tan diferents. Al meu poble, com a tot l'arreu catòlic, ho anunciaven les campanes, després van instal·lar megafonia al poble per a fer els bans i des d'aleshores, quan mor algú sona una música trista (per exemple l'Ave Maria de Schubert) i després una veu anuncia qui s'ha mort. Les dones i els homes s'aturen a escoltar el ban i componen el gest i fan el comentari trist i, si no han entés el nom, pregunten com en aquell vers d'Estellés "que qui s'ha mort?"
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d'aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l'hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a morts. M'agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: "¿que qui s'ha mort?"
I que li donen una breu notícia:
"És el fill del forner, que feia versos."
Més cultament encara: "El nét major
de Nadalet." Poseu-me les ulleres.
Comentaris
M'agrada notar la proximitat encara que amb tanta distància.I tindre records conjunts amb els amics.
Gràcies Pauet!
Anònim, la rutina sovint és estremidora, sí.
Espere que alg� ho fera.
A la portada del diari "La Vannguardia" no fa pas gaires anys s'hi publicava la necrològica.
Ens esforcem a amagar la mort i la mort és arreu. I forma part de la vida. No s'hi val a voler-ne només una part.
Biel, d'això ja fa 15 anys, per seguir amb Estellés, "no som ningú, quina gran veritat".
Vinga va, que m´encanta llegir-te.
Quines ganes m´entren de tornar a Croàcia. I ara damunt clickair ha posat vols des de València. Vaig anar jo sola a recorrer tot el pais.....el que més em va agradar es el parc natural de Plitvice a les 6 del mati, amb eixa llum tan mágica. Com en van treure la càmera a roma amb 500 fotos i un camaron reflex que encara no me recuperat de la falta emocional y economica, és l´excusa perfecta per haver de tornar.
Molta sort amb la vida i la feina!
I molta poesia!!
la d´abans soc jo, que no hem deixaba posar el meu nom