Ahir a la Plaça del Llibre vam presentar Feridura, de Begonya Mezquita. Normalment, no m'escric les presentacions per falta de temps o pel que siga, però ahir ho vaig fer. Heus ací, més o menys, el que vaig dir.
POESIA QUE CURA
Pedro Salinas, en un dels bells poemes d’amor de La voz a ti debida deia “qué alegría más alta vivir en los pronombres. En poesia és un recurs habitual l’ús de la segona persona com a espill del jo poètic.
De vegades, però, el recurs s’imposa, com en els versos de la primera part de Feridura, en què, a causa d’un ictus (anagrama de cutis, títol del primer poema del llibre), el cos i la veu es dissocien. Com en la citació de Maria Mercè Marçal que obri el recull: “Jo contemplava en mi aquell bocí de mi, per sempre estranger”.
Ara bé, a Feridura l’exploració del propi cos coma cosa estrangera no és per a sempre, perquè aquest és un llibre sobre el dolor, el sentit al propi cos i el que se sent amb la pèrdua del pare, però sobretot és un llibre de la superació del dolor.
Amb la feridura el cos es dissocia del jo, i alhora es clou. L’itinerari comença ben endins, allà on la veu no és més que la d’algú que necessita tornar a descobrir el moviment de les mans (“poderosament reapareixen els artells de la mà esquerra”), a aprendre tot allò que el cos ha desaprés. El viatge, però, ix de dins i va cap a fora.
A la segona part, el tu ja no és l’espill del jo, sinó el pare que reviu en els versos delicats i precisos (dedicats i preciosos) de Begonya Mezquita (“Peus bellugadissos, blau intens / i transparent/ que em reclama, / on podré desar el teu record per sempre? / Com endreçaré l’amor i aquesta vida rara?”).
A la tercera part, l’espai intern s’amplia, la paràlisi ha estat superada i el cos torna a ser l’instrument de la vida. Els pronoms es multipliquen per altres jardins d’Itàlia, Chicago, el País Valencià, etc. El món és a l’abast com en un vol transoceànic: “Col·leccione núvols, / que ací és el dia i allà la nit”.
Feridura és un llibre sobre el dolor i la vida, que probablement són la mateixa cosa, sobre el món i el cos, i és també una col·lecció de versos juganers a voltes, reflexius a voltes, que toquen sense escarafalls els grans temes petits de cada dia, com ara l’amor que acompanya en els moments difícils.
Li agafa les mans per sota de l’aigua,
intenten jocs d’equilibris.
Ella sent un rampell elèctric a la mà esquerra
que es belluga de manera mecànica, com un ferro.
Ell ha segat l’herba i encara es capbussa en l’aigua com un dofí.
Vendrien l’ànima al diable per una flor d’ahir,
la que vivia de cara al mar.
En aquest poema, els pronoms són de terceres persones que podrien ser l’espill d’un jo i un tu que es cuiden, com la poesia de Begonya, que ha vingut a tindre cura de tots nosaltres.
Aula Magna de la Universitat de València, la Nau. 21 de desembre de 2024, Plaça del Llibre.
Comentaris