S’ha mort Paul Auster. No és un autor que haja llegit extensament, però sí que hi ha uns quants textos seus que em guien, i també alguna pel·lícula, com vaig explicar en aquest article que recupere ara, el primer que vaig escriure per al Diari la Veu
M’agrada molt el final de Smoke, la pel·lícula de Wayne Wang i Paul Auster. L’escriptor demana a l’estanquer que li explique una història nadalenca per a un relat que ha d’escriure. L’estanquer li conta com va aconseguir la càmera fotogràfica amb què retrata cada dia, a les 8 del matí, la cantonada on hi ha l’estanc. És una història de mentides i robatoris, però també és una bona acció, comenten quan l’estanquer acaba la narració. El que importa no és la veritat, sinó la capacitat de fabular i de fer feliços els altres amb un bon conte.
Stefan Zweig explica la història del llibreter Mendel, que va estar més de trenta anys acumulant lectures i que tenia una memòria prodigiosa. Si l’estanquer retratava la mateixa cantonada cada dia, Mendel passava el temps en un racó del Cafè Gluck de Viena, concentrat en els seus catàlegs, acumulant en la memòria dades i més dades. Probablement, no hi ha personatges més allunyats que aquests dos, més enllà de la perseverança amb què duen a terme el seu projecte i que viuen envoltats de fum.
El narrador de Zweig ha de fer un gran esforç abans de recordar el vell llibreter jueu, i així accentua el contrast amb Mendel. El record se li manifesta primer com un mal de queixal vague. Recorda el cafè on ha entrat per atzar, pensant que era un més dels molts cafès que hi ha a Viena. Sap que hi ha estat, però no aconsegueix aferrar el moment. Sap, també, que recordar és «un moviment interior» que necessita un estímul extern i el busca amb la mirada. Tot allò que és boirós, esmunyedís i inconcret tornarà de sobte ben definit quan trobe el desllorigador, l’ham que rescatarà de manera nítida la història del Funes vienés.
A Zweig li interessa la veritat, perquè la seua obra és una operació de rescat del món d’ahir. Li interessa atansar-s’hi tant a través de la ficció com de la memòria. Després de recuperar la trobada amb Mendel trenta anys abans, aconsegueix reconstruir la resta de la peripècia gràcies a l’única persona del cafè que recorda el llibreter: la senyora Sporchil, que netejava els lavabos. La memòria de la vella completa el buit de la del narrador. Entremig, la Gran Guerra s’ha endut tot allò que enyora Zweig, Mendel inclòs.
Carmelina Sánchez-Cutillas també va voler salvar el seu món d’ahir particular. Matèria de Bretanya se situa en la cruïlla entre la novel·la i el llibre de memòries, entre la ficció i la veritat. De vegades, la narradora adulta ens explica l’esforç que fa per recordar: «per més que faig, no puc recordar la cançó aqueixa que vaig sentir un dia». I també el dolor que la xiqueta que fou sentia de pensar que allò que en ella havia causat un impacte terrible, la visió d’un fermallet rodó en què hi havia la foto de dos homes afusellats, seria després oblit.
En realitat, és la capacitat d’oblidar que ens obliga a fer exercicis de memòria. Funes, sospita el narrador del conte de Borges, no és gaire capaç de pensar, perquè «pensar es olvidar diferencias, es generalizar, abstraer». L’excés de memòria converteix la ment en un abocador, una memòria RAM incommensurable.
Per a recordar, és necessari oblidar abans. Els fets esdevenen records després d’haver estat oblidats prèviament. Aquesta és una idea de Rilke: «Els records de debò no són aquestes coses. Només quan esdevenen sang dintre nostre, mirada i gest, records sense nom, indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar que en una hora molt rara neixi en el centre dels records i en brolli la primera paraula d’un vers».
Quan l’estanquer ensenya a l’escriptor els àlbums de fotografies de la cantonada, més de quatre mil fotos del mateix lloc en dies consecutius i a la mateixa hora, ell passa les pàgines d’esma i no entén quin interés poden tindre tantes imatges iguals. Auggie, l’estanquer, li diu que no les mira bé, que cal contemplar-les a poc a poc. Llavors Paul, l’escriptor, dedica més temps a cada foto i és quan troba la imatge d’Ellen, la seua dona, que va morir en un tiroteig, i no pot contindre el plor.
L’escriptor no havia oblidat la dona. El dolor de l’absència, de fet, encara l’aclapara, tal com explica Auggie als parroquians de l’estanc, però igual que la memòria, el dolor necessita un estímul exterior que l’allibere. La mirada d’un altre.
La memòria del carrer que representen aquelles fotos esdevé l’estímul atzarós que desperta els records de l’escriptor. Un escriptor estancat a qui en l’escena següent veiem escriure.
Comentaris