Sobre Maria Beneyto

El 15 de març farà deu anys que va morir Maria Beneyto, una poeta important, almenys per a mi, que això de les importàncies va per barris. L'any passat vaig col·laborar a la revista Gargots amb aquest article, que ara recupere ací.



 SER RUSC

 

Maria Beneyto tornà a publicar poesia a principis dels noranta, després d’anys de silenci i d’un llarg “exili interior”, com l’anomena Maria Lacueva, autora de l’assaig Les dones fortes: la narrativa valenciana de postguerra (PUV), que es trencarà el 1990 amb la reedició de la novel·la La dona forta

El 1993, de fet, registra sis títols: una Antologia poètica editada per la Generalitat Valenciana, un llibre de poesia per a infants a Tàndem (Les quatre estacions); dos llibres en castellà (Nocturnidad y alevosía, Pre-Textos, i Hojas para algun día de noviembre, Ajuntament de València, amb pròleg de José Albi) i un en català (Després de soterrada la tendresa, Bromera). 

Aquest darrer és el primer de tres llibres que sempre he llegit com un tríptic. Una lectura a què conviden tres títols prosòdicament molt bells i molt efectius per tal com posen el lector en guàrdia des del primer moment per la tensió que s’hi respira darrere del ritme assossegat dels decasíl·labs construïts amb paraules de tres o més síl·labes: Després de soterrada la tendresaElegies de pedra trencadissa i Bressoleig a l’insomni de la ira (tots tres a Bromera). 

La tendresa ha estat soterrada, les elegies s’esmicolen malgrat ser de pedra, i la ira no pot dormir. Quanta tensió, quanta violència, quanta ràbia continguda en aquests tres títols crepusculars.

Dels tres, Bressoleig a l’insomni de la ira és l’únic que porta un breu paratext que ajude el lector a situar-se. En “Unes paraules de l’autora”, Beneyto enllaça aquest llibre amb el primer que va escriure en català, Altra veu, cinquanta anys abans. Hi ha, doncs, una voluntat de celebració, alhora que s’intueix un tancament de cicle. 

El propòsit, ens diu la poeta, és sempre el mateix: “reflectir el món de la gent que, com jo, viu la quotidianitat que li pertoca”. El to i la temàtica, tanmateix, són uns altres: “la temàtica del llibre actual, lluny de la vitalitat visual i el goig de viure adolescent és, lògicament, pels anys passats, una mena de resposta irada del temps i la vida viscuda, a aquell món de sensitiu enlluernament que la sang i l’esperit descobrien”. 

Aquestes paraules prèvies ens preparen per a uns versos que, efectivament tenen la voluntat “d’apaivagar-la, d’adormir-la [la ira]”. El que després trobem com a lectors és la culminació d’un procés literari que mira als ulls de la vida, de les vides, amb duresa i tendresa alhora. 

La ira és un sentiment omnipresent, una reacció violenta que la veu poètica no amaga, encara que alhora hi ha una voluntat de controlar-ne els impulsos: “no vol la ira amb tu adormir-se. No la saps bressolar com cal”. Aquesta voluntat de controlar-la coincideix amb els esforços per acceptar el que s’és: “Accepta l’aire que entre tots respirem, i accepta sí, també, que no sigues el que voldries ser”. 

Conformisme? Sí que ho sembla en aquest segon poema del llibre, però la ira roman amagada i es transforma en sentiment de culpa. Unes pàgines més endavant el poema “La ira que es mossega la cua” comença in medias res “I t’enutges amb tu... / Tranquil·litat, serenitat”. En aquest poema, el tu poètic, és a dir, la dona que viu “la quotidianitat que li pertoca” conviu amb un dimoni futboler i s’esforça per no enutjar-se amb si mateixa, mentre evoca una infantesa d’àvies que regalen rosaris i pares quasi ateus... 

I encara més endavant, al poema “La conferència” trobem la lluita entre l’amor propi i la vergonya. Ja no hi ha conformisme, sinó autoconsciència, voluntat de ser:

 

            Por que s’amaga. I al centre,

            el teu cor, l’illa teua maleïda,

            la teua illa d’amor propi, encara

            resistent, i lluitant amb la vergonya

            de ser supervivent i voler ser-ho.

 

Hi ha molts més “tus” aïrats en aquests poemes per on travessa una amarga tristesa. La poesia de Maria Beneyto reflecteix una varietat de tipus humans molt diversa. Hi circulen molts personatges diferents amagats en els pronoms personals conscients d’una identitat pròpia, però amagada:

 

            I què ets tu com a ésser humà a la fi?

            Què comptes per al bé de tothom?

            Que no esbrine ningú el que penses

            el que dius, el que escrius,

            el que duus asfixiant-se al cor,

            el que et sobre del viure.

 

També hi ha, però, una insistència en la voluntat de viure, unes ganes d’“intentar fer bon ús del teu somriure”, perquè “hi ha llocs del vell planeta on resta la gent jove que s’adreça volent salvar el món”. La ira i la tendresa, la tristesa i l’esperança entre uns versos capaços d’imatges francament belles: “el suïcidi apòcrif del son”, “els mariners que tenen el cor d’aigua” i també de colps de puny reveladors: 

 

            Continua plovent

            i es besen fort les dues aigües,

            amb lesbianisme aquàtic, que no cal

            qualificar d’il·lícit.

            

o

 

            Penses el poderós allau de carn i fúria

            Sotmés al gran poder de l’homo sàpiens

            Que no sap res, sinó fer mal, i plores.

            

Bressoleig a l’insomni de la ira tancava el cercle obert per l’autora cinquanta anys abans amb Altra veu i el tríptic encetat el 1993 amb Després de soterrada la tendresa. També seria l’últim llibre de versos de la poeta valenciana, que va morir el 2011. 

Dos anys després de la seua mort, el 13 de març de 2014, ens vàrem reunir a Ca Revolta un grup de gent per fer un homenatge a la poeta. Hi participaren Maria Lacueva, Teresa Pascual i Eduard J. Verger i el grup Argila de l’Aire va recitar alguns poemes, alguns dels quals inèdits. Fou una d’aquelles vetllades profundament enriquidores per a qui les viu, però que solen passar desapercebudes enmig de la ciutat sorollosa i anodina, com Maria Beneyto i totes les autores de la seua estirp, estimades per qui s’atura a escoltar-les, ignorades per la resta. Aquella nit vàrem recordar la Maria Beneyto que volia “reflectir el món de la gent que, com jo, viu la quotidianitat que li pertoca”, o dit d’una altra manera, l’autora del poema Criatura múltiple:

 

            Yo, múltiple, plural, amigos míos,

            no soy nada. Soy todo. Soy aquella

            que se quejaba a Dios de no ser río

            y ser mar, ser clamor y no palabra,

            ser laberinto y no sencilla ruta,

            ser colmena y no ser única abeja…

Comentaris