El pas d'uns núvols, d'Isaac Xubín






M'arriba a casa el llibre Xenealoxía dun intruso, del poeta gallec Isaac Xubín, un llibre sobre l'estranyament de la mirada poètica que, per temàtica, em recorda l'obra de Xavier Farré. L'intrús del títol és, per descomptat, el poeta. Un poeta que reconeix que l'única herència que ha rebut és un eix cartesià amb què ho va destruir tot:

"Nin casa,
nin leiras e moito menos gando ou piñeirais,
a única herdanza que recibín
foi un eixe cartesiano que me axudou a destruílo todo,
mesmo o propio sistema de coordenadas,
despois tocoulle á lingua e puiden fuxir así
do púlpito e do dogma".

La del poeta que s'allunya i que quan torna a mirar el propi paisatge el veu com una cosa aliena, que fins i tot sent aliena la pròpia llengua, és una idea que, fins i tot ara que passe els dies tancat a casa, al poble on vaig nàixer, em toca de prop i em sedueix. M'hi sent identificat. Més encara quan, al primer poema, de títol molt espriuà, trobe una referència a l'Adriàtic i a Dalmàcia i al final, una dedicatòria que em fa somriure agraït i evocar converses zadarenques:

"O poema O paso dunhas nubes é para Pau Sanchis, Nikola Vuletić e Alejandro Martínez, que me advertiron sobre as posibilidades do vento na Dalmacia".

"Les possibilitats del vent a Dalmàcia" és una manera molt elegant d'explicar la força violenta del bura quan enfila de Trieste cap avall. No vull esbudellar, però, el poema de l'amic Xubín, no més del que ja he fet mentre intentava traduir-lo i fer-lo, així, menys intrús, menys aliè:


EL PAS D’UNS NÚVOLS

LA PARÀBOLA

 

 

És fràgil allò que sent quan hi ha la teua absència,

com la temptació d’amagar els talents.

Ací, a la vora de l’Adriàtic,

les pedres tallades amb forma de lleó

recorden una possessió evangelista,

la tendresa dels cossos que ens van acollir alguna vegada,

la idea que els llibres que escric

no són res més que taüts i que el vent

garanteix la independència de Dalmàcia

durant bona part de l’any.

El moviment m’ha espolsat les connotacions negatives

d’alguns adjectius,

m’és igual dir balcànic i que lligen primitiu,

jo escric per a mi perquè així és

com vivim els mercenaris,

perquè soc una màquina d’èmbols

pecant en paisatges aliens.

Dionís m’assenyala la paràbola dins d’aquest moment

amb una cançó, el pas d’uns núvols,

que no hi ha ningú com jo per donar-me el que em cal,

la capacitat infantil d’apagar la foscor,

de somiar castells i torres,

també setges.

Mai he tingut ancestres,

pedres per a amagar monedes, com a molt,

vaig haver d’afegir jo tot l’argument,

que diguen:

s’assentà al desert i hi va trobar una deu,

va esdevenir un arquer molt fi.




Comentaris