Classe de cor confinada

LA CLASSE DE COR CONFINADA

La setmana passada, després de les vacances falleres confinades, el meu fill de set anys va fer la primera extraescolar des de casa. Era una classe de cor, i deu o dotze xiquets s’abocaren cadascú davant d’una pantalla diferent per a cantar. El guirigall era notable. La connexió de cada casa és de son pare i de sa mare i, ben mirat, encara que tots en tingueren una de molt potent em fa l’efecte que hi hauria una mica de retard. Jo escoltava la veu aguda del meu fill intentant acordar-se amb l’altra desena de veuetes metàl·liques i pensava en un conte d’Isaac Asimov. 

Han passat els dies. Encarem ja el final de la tercera setmana de confinament. El fill ja ha fet unes quantes classes en línia, s’ha imprès fitxes i ha fet activitats digitals. Fins i tot ha fet videoconferències amb els amics. La tecnologia (als que tenim pantalles en casa) ens acompanya molt en aquests dies (quin adjectiu caldria ara? terribles, estranys, sinistres... qualsevol serviria, però sonaria a repetit). També ens acompanyen els llibres, les activitats manuals (segons les capacitats i les destreses de cadascú), l’exercici físic i, sobretot, les persones que tenim a prop físicament i virtual.

Parlant amb altres pares i mares, més enllà del soroll de Twitter, molts em diuen que estan sorpresos de la reacció dels fills. L’angoixa és nostra, dels adults, mentre que ells s’han trobat un temps en suspensió en què els progenitors els fan més cas que mai, amb uns horaris més relaxats i uns ritmes vitals més adequats als seus impulsos. No generalitze, convisc amb una psicòloga infantil i juvenil i sé bé que no sempre és així. Tanmateix, em sorprèn la facilitat amb què els fills ens han ensenyat que no passa res, que si no es pot eixir al carrer i si no podem seguir portant aquell ritme enverinat, no s’acaba el món. Excepte quan s’acaba de veritat, i ve el dolor i la malaltia entra en casa; o l’altre virus, el del capitalisme ferotge que molts volen salvar a pesar de tot, ens devora. Si no, si tots estem bé a casa, el que demostra el confinament és que la normalitat a la qual es vol tornar és francament millorable.

No vull tornar a la normalitat. El que vull és repensar-la. Si la tecnologia, per exemple, ha estat una taula de salvació moral, i també laboral i educativa, hauríem d’extreure’n conseqüències. Fer càlculs i decidir quants desplaçaments no són necessaris, per exemple. I alhora prendre les precaucions necessàries per evitar els excessos. Salvar del món d’ahir tot el que valga la pena, aprofitar per al món de demà tot el que hem aprés durant la transició. Però no ens enganyem, tot això s’assembla massa a un capítol de Black Mirror com per confiar que farem un ús responsable de la tecnologia.

Tornant al principi del meu raonament, aquella classe de cor i les altres classes amb multiconferència del fill no podran substituir mai la trobada física amb els companys. Ells, els fills, almenys els meus, no estan tot el dia plorant pels racons perquè volen eixir de casa; però la cara se’ls il·lumina quan veuen els companys a l’altre costat de la pantalla. Amb el pas dels dies, amb un vel de tristesa, diuen de tant en tant que troben a faltar l’escola i el parc, que troben a faltar els amics, i els mestres. Això, que sembla contradictori amb el que he escrit més amunt, no crec que ho siga, perquè estic convençut que si una cosa no troben a faltar és el mal humor patern del final del dia (un mal humor, que confinat i tot, sovint persevera), ni les presses, ni els dies que només ens vèiem a l’hora de sopar.

Quan van fer aquella primera classe de cor, el xiquet va acabar molt content. Havia estat davant de la pantalla sol durant una hora, cantant i parlant amb els amics del cor i amb la mestra. L’alegria del fill em va encendre una llumeneta amarga. Podrien acostumar-s’hi. Em vingué al cap un conte d’Isaac Asimov, de to nostàlgic, en què uns xiquets del futur que feien classe amb un ordinador, descobrien com eren les escoles del segle xx. El conte d’Asimov invocava un futur possible per a escriure amb recança sobre el present fugisser. De sobte, aquell conte se’m feia present com si aquesta crisi en fora un estadi intermedi. Un primer pas cap a un futur amb xiquets sense mestres de veritat. I va sonar com un crit d’alarma.


Heus ací el conte d'Asimov:

 L'home bicentenari i altres relats, Isaac Asimov, traducció de Mar Aranda.

COM ES DIVERTIEN

Margie fins i tot ho havia anotat aquella nit al seu diari. En la pàgina del 17 de maig de l’any 2157 havia escrit:

“Hui Tommy ha trobat un llibre de veritat!”

Era un llibre molt antic. Una vegada, l’avi de Margie li va contar que, quan ell era petit, el seu avi li va explicar que hi va haver una època en què les històries s’imprimien en paper. 

Anaven passant les pàgines, groguenques i arrugades, i era divertidíssim llegir paraules que es quedaven quietes en lloc de moure’s com se suposa que havien de moure’s, per una pantalla. I després, quan tornaven a la pàgina anterior, hi trobaven les mateixes paraules que quan l’havien llegida per primera vegada.

—Caram! —digué Tommy—. Quina manera de malgastar! Supose que quan ja has llegit el llibre, el tires. La nostra pantalla de televisió deu haver mostrat milions de llibres i encara en podrà mostrar molts més. Jo mai la tiraria.

—Ni jo tampoc la meua —feu Margie.

Tenia 11 anys i no havia vist tants telellibres com Tommy, que ja en tenia 13.

—On l’has trobat? —preguntà ella.

—A casa —contestà sense mirar, perquè estava enfeinat llegint—. A les golfes. 

—De què tracta?

—De l’escola.

—De l’escola? —replicà Margie amb desdeny—. Què es pot escriure sobre l’escola? Odie l’escola.

Margie sempre havia odiat l’escola, però ara l’odiava més que mai. El mestre mecànic li havia estat fent exàmens de geografia l’un darrere de l’altre i cada vegada els resultats eren pitjors, fins que sa mare, tot movent el cap amb gest de disgust i amb tristesa, va avisar l’inspector de la zona.

Era un home grassonet i menut, tenia el rostre rubicund i portava una caixa plena de ferramenta amb esferes i cables. Va fer un somriure a Margie, li va donar una poma, i després va desmuntar el mestre. Margie tenia l’esperança que no sabera tornar-lo a muntar, però sabia fer-ho perfectament i, al cap d’una hora més o menys, allí estava una altra vegada: gran, negre i lleig, amb un monitor ben gros on apareixien totes les lliçons i s’hi feien les preguntes. Això tampoc no estava tan malament. El que més odiava Margie era la ranura per on havia d’introduir els deures i els exàmens. Sempre els havia de fer seguint un codi de perforació que li van fer aprendre quan tenia 6 anys i el mestre mecànic calculava la nota en un no res.

L’inspector va somriure quan va acabar, va acaronar el cap de Margie i va dir a la mare:

—No és culpa de la xiqueta, senyora Jones. Em sembla que el sector de geografia estava programat un poc massa ràpid, de vegades passen aquestes coses. Ho he posat més lent, a la mitjana d’un nivell de 10 anys. La veritat és que el registre global del seu progrés és molt satisfactori. 

I va tornar a acaronar el cap de Margie.

Margie estava decebuda. Tenia l’esperança que s’emportarien el mestre definitivament. Una vegada es van emportar el de Tommy durant quasi un mes perquè el sector d’història s’havia esborrat per complet.

—Per què algú escriuria sobre l’escola? —preguntà a Tommy.

Tommy la va mirar amb aire de superioritat.

—Perquè és un tipus d’escola distint de la nostra, bajoca; l’antic tipus d’escola que tenien fa centenars i centenars d’anys, —afegí amb altivesa i recalcà:— fa segles. 

Això va ferir Margie.

—Jo no sé quin tipus d’escola tenien aleshores.

Va llegir el llibre mirant per damunt del muscle de Tommy un moment, i després va afirmar:

—Siga com siga, tenien mestre.

—I tant que tenien mestre, però no era un mestre normal. Era una persona.

—Una persona? Com podia ser mestra una persona?

—Bé, ell només explicava coses als xiquets i les xiquetes, els manava deures i els feia preguntes.

—Una persona no és prou intel·ligent.

—És clar que sí. El meu pare sap tant com el meu mestre.

—No. Un home no pot saber tant com un mestre.

—En sap quasi tant com ell, què ens hi apostem?

Margie no estava disposada a discutir-ho i contestà:

—No m’agradaria tenir a casa un home estrany que m’ensenyara.

Tommy va esclafir a riure.

—No entens res, Margie. Els mestres no vivien a la casa dels alumnes. Tenien un edifici especial on anaven els xiquets.

—I tots aprenen el mateix?

—Sí, si tenien la mateixa edat.

—Però la mare diu que un mestre s’ha d’adaptar perquè encaixe en la ment de cada xiquet o xiqueta a qui ensenya i que a cadascú se li ha d’ensenyar d’una manera diferent.

—Això és just el que no feien aleshores. Si no t’agrada no cal que lliges el llibre.

—No he dit que no m’agrade —feu ràpidament. Ella volia llegir sobre aquelles escoles curioses. 

No anaven ni per la meitat quan la mare de Margie va cridar:

—Margie, escola!

Margie va alçar la vista.

—Encara no, mare —contestà.

—Ja! —digué la senyora Jones—. I també deu ser l’hora de Tommy.

—Després de classe puc seguir llegint el llibre amb tu? —preguntà Margie a Tommy.

—Potser —respongué amb indiferència. I se’n va anar xiulant, amb el vell i polsós llibre sota el braç.

Margie va entrar a l’aula. Estava just al costat de la seua habitació i el mestre mecànic estava encés i l’esperava. La classe era sempre a la mateixa hora, cada dia excepte el dissabte i el diumenge, perquè sa mare deia que les xiquetes aprenien millor si seguien un horari.

La pantalla estava encesa i digué:

—La classe d’aritmètica de hui tractarà la suma de fraccions pròpies. Per favor, introdueix els deures d’ahir per la ranura corresponent.

Això mateix va fer Margie amb un sospir. Estava pensant en les escoles d’abans, les que hi havia quan l’avi del seu avi era un xiquet. Hi anaven tots els xiquets del barri, reien i cridaven al pati de l’escola, seien junts a classe i tornaven a casa junts al final del dia. Aprenien les mateixes coses, de manera que es podien ajudar els uns als altres amb els deures i comentar-los.

I els mestres eren persones...

El mestre mecànic va mostrar en la pantalla: “Quan sumem les fraccions ½ i ¼...”

Margie pensava en com els devia agradar tot allò als xiquets en aquell temps. Pensava en com es divertien.

Imatge pescada de la xarxa.