Petar Matović: cap a Europa



Petar Matović (Požega, Sèrbia, 1978) és un vell amic i un poeta cada vegada més gran. Quan el vaig conèixer fa més de deu anys a Belgrad, tenia dos llibres publicats. En vaig traduir l'últim, Les maletes de Jim Jarmusch, amb Josipa Sokol, per a la col·lecció la Cantàrida. 
Fa uns mesos, Martí Sales em va buscar per demanar-me noves versions de la poesia de Petar per a un dossier sobre Europa que s'havia de publicar a la revista Idees. Des d'aquelles maletes, Matović ha crescut com a poeta. Els seus temes s'han ampliat, la seua manera d'escriure s'ha fet més complexa: imatges atrevides i sorprenents per a reflexions sobre la vida a les ciutats actuals,  sobre el concepte de massa i alienació, es conjuguen amb una ironia sempre alerta contra la impostura i amb un coneixement profund de les tradicions europees (sobretot del centre i de l'est del continent). 
Petar és un poeta amb un fort component social, en la seua poesia hi ha una reflexió sobre el món en què vivim i ho fa des d'un dels marges d'aquest continent que defensa uns suposats valors elevats, però que s'afarta de tenir capteniments mesells. Per això vaig entendre perfectament l'encàrrec d'en Martí Sales per a un dossier literari en una revista de pensament que volia reflexionar sobre l'Europa actual. 
Tornar a traduir Petar ha estat un esforç gran, perquè no és fàcil. He aprofitat per revisar algunes peces de les maletes i per entrar en la poesia dels seus llibres posteriors (D'on venen dels castors? i Des de la república feliç). Si us de gust, heus ací l'enllaç. La resta del dossier i de la revista també són molt interessants.

Aprofite l'avinentesa per copiar un poema que no és a la tria de la revista i que vaig traduir quan Matović va participar al Festival de la Mediterrània a Mallorca.

EL MURMURI DELS BEDOLLS

La nit és blanca i em dic que mai més ho faré.
Un mosquit m'esguerra el timpà com un fantasma:
és agost i no tinc on anar, si no és amb aquests grafemes
a la màquia del litoral de Dalmàcia. Ací em distrec
amb les minúscules mosques i les flors marcides. I tot bull
de nou amb el zumzeig.

Durant l'hivern només vaig saber ser
un vagó de càrrega en vies desballestades
de la regió de l'Ural. Escoltava el quequeig del sotrac
de les meues rodes, els frens pneumàtics
gastats, i el ronc ressacós dels captarires russos,
ferroviaris fixos.

He estat, també, l'aire que travessa la massa inexistent
de l'interior, però l'estigma de ningú. M'han acompanyat
boscos immensos, he escoltat els bedolls que, esvelts
i sense vodka, murmuraven.

Puc tocar-ho tot dins meu, a for,a res.
Els dimonis d'alguna profunditat meua xiuxiuegen
amb sinceritat malvada: t'esperen noves 
dispersions, que t'han d'estrènyer. El relleu
de la randa del tapet em marca els colzes
amb els solcs rojos de Mart.
La nit és blanca i maleïda i dic que mai més escriurè.

Comentaris

Llibret Sant Andreu ha dit…
Hola, Pau.

Estaria molt interessada en compartir el teu treball en un llibret de falla dedicat a la poesia valenciana. Li deixe el meu e-mail amb la intenció de poder parlar d'aquesta tasca: llibret.santandreu@gmail.com
Espere estiga interessat,
Salutacions
Sif ha dit…
Moltes gràcies per la proposta. Ara em sembla que ja he fet tard...