Aniversari i epitafi

Aquest blog fa dotze anys avui i, per celebrar-ho, recupere un costum que tenia quan l'espai tenia certa vitalitat: penjar fotos de poemes a les parets. Per exemple, aquests versos de Frederic Mistral trobats a Tolosa de Llengadoc l'estiu passat. No cal la traducció, perquè com deia aquell "hablamos un latín más o menos distinto".


A Tolosa, a més d'aquests versos, en vaig trobar d'altres, a la Llibreria Occitània del carrer del Taur, com els d'aquest llibret de Bernat Lesfargas, publicats el 1970 a la col·lecció 4 vertats. 


Em va saber greu no trobar-hi més llibres d'aquest poeta, però el llibreter no me'n va saber donar més raons. Jo havia conegut Lesfargas (o Lesfargues) uns deu anys abans, a Mequinensa, amb motiu d'una trobada de traductors de Jesús Moncada. Després m'havia encarregat de preparar la seua fitxa com a traductor de literatura catalana al francès per a la revista Visat, la qual cosa em va permetre mantenir-hi el contacte durant uns mesos, mitjançant la seua dona. Llavors ell ja era un home gran i crec que estava poc avesat a les noves tecnologies (Lesfargues va morir el 23 de febrer de 2018 a l'edat de 93 anys). En tot cas, Lesfargues em va semblar un personatge admirable, com el meu amic Tonko Maroević, per la constància en el compromís amb la tasca literària i la traducció. La seua primera traducció d'Incerta glòria, de 1962, publicada per Gallimard, té una aura mítica, entre altres coses perquè la versió francesa era més completa que la catalana, escapçada per la censura. Fa pocs mesos, per cert, ha aparegut una nova traducció signada conjuntament per Lesfargues i Maria Bohigas.  A més de la novel·la de Sales i del Camí de sirga de Moncada, però, Lesfargues va traduir Rodoreda, Espriu, Cabré i altres autors catalans.
Al seu text per a la revista Visat explicava que el català havia estat fonamental per a la presa de consciència com a poeta occità:

"Recordo el meu estupor en descobrir l’existència d’aquella llengua «estrangera» tan propera al meu «patuès» (que jo encara no anomenava occità). De cop, descobria que era escrit i parlat lluny de Brageirac, molt lluny del Perigòrd."

En aquest llibret que vaig comprar, el poeta Bernat Lesfargas escriu uns quants epitafis carregats de reivindicació lingüística i amarga ironia. El primer fa així:

EPITAFI

Aquí jais
un òme
que jamai poguèt
comprar de cigaretas
dins sa lenga mairala
sense que lo prenguèsson
per un fol.

Tampoc cal traducció.

Al remat he començat l'any i celebrat l'aniversari del blog amb un epitafi. No som ningú.

Comentaris