ROTONDA
A Pau Vadell i Jaume C. Pons Alorda
Una rotonda és un símbol.
Cercle que esdevé rizoma,
bulb, nus de la xarxa,
pedestal per a escultures
enmig de la ruralia urbana,
o jardí clos, últim reducte
dels locus amoenus
a la jungla d'asfalt.
Aquesta rotonda de la foto
té una palmera.
Aleshores
mantenia algunes palmes
i lluitava per sobreviure.
No li'n queden.
Ara sembla un plomall brut de pols
i enveja la resistència dels margallons,
espècie local,
organitzada contra la plaga del morrut.
L'èpica autoctona
els fa resistir, però saben
que són els següents.
La palmera del poema és la de la foto de dalt. No trobe la foto que s'hi descriu, en què s'hauria de veure clarament que la palmera és en una rotonda, però us puc assegurar que es tracta d'aquesta palmera i que la foto té molts anys. La vaig penjar a Facebook el 2008 i per això l'he poguda recuperar. Després la palmera va ser devorada i l'aspecte actual de la rotonda és el de la foto de baix. Sobre la soca hi ha una marraixa que alguna funció deu fer...
Aquesta tardor ha plogut moltíssim (tercera foto, de l'octubre passat) i per això llueix tan verda.
Aquest poema forma part del meu darrer llibre, Veles, i per a mi té una importància especial per diversos motius.
En primer lloc, pels dedicataris: Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell, dos amics sense els quals probablement no seria el poeta que soc ara, perquè les amistats i les complicitats literàries ens conformen i ens expliquen, també.
En segon lloc, perquè al bell epíleg que em va regalar per al llibre, Miquel Bezares destaca aquest poema, o l'aprofita per construir el seu discurs a l'entorn de les meues Veles. Diu Bezares: "Pensem una rotonda, i ens vindrà al cap, a la majoria de nosaltres, aquesta monstruositat, sovint habitada per l'art urbà més delirant, que, en forma de plaga, un dia començà, sense saber ben bé com, a envair els camins i les ciutats del planeta." I etcètera, perquè la reflexió sobre el poema continua, però no us ho desvetllarem tot, de moment.
En tercer lloc, el poema és important perquè encara el veig cada matí, quan m'aboque a la terrassa i mire el paisatge que tinc davant. Veig el que hi ha i el que hi havia.
El que hi ha ara és un paisatge que no és perfecte, segons determinats cànons de bellesa amb els quals, en general, combregue. Hi ha "monstruositats" a la vista: les rotondes, els edificis massa alts de la platja, els llums de neó d'un centre comercial proper. Però hi ha també, els tarongerars que en aquests dies s'omplin de collidors i que amaguen raconets on l'horta encara sobreviu (unes quantes tomateres, un parell de cavallons de carxofars, una miqueta de cacau en un marge...), i hi ha l'estampa blanca de les cases d'El Puig, amb el monestir i la muntanya de la Patà que li donen verticalitat, i hi ha la mar entre els edificis de la platja.
No tot entra pels ulls, atenció. Entre el brogit dels motors dels cotxes i el grinyol de les frenades, se senten les veus dels ciclistes i els caminants i, sovint, el cant dels ocells. Com aquell pardalet negre que ve cada matí a menjar-se les molles de pa que espolsem a la terrassa, o les garses blanques que després de la pluja ompliren de clapes clares els arbres del jardí d'un saló de banquets proper, els coloms virolats que de tant en tant descansen a la terrassa, o les orenetes que fan niu entre les antenes de televisió. L'altre dia, a més, se sentia un cloqueig estrany, metàl·lic, que no he sabut identificar. De vegades, canta un agaporni que ha fugit d'una gàbia.
Veig doncs, aquest paisatge, que és el mateix, però sense la palmera, perquè després de fer el poema, es va morir, la tallaren i ja no existeix. Tanmateix jo me l'he guardada. Els poemes, quan els escrivim, sovint no són més que això, capses de la memòria molt personals, però no intransferibles atés que després s'imprimeixen i cauen en mans dels lectors i emprenen viatges insospitats. Aquesta és la gràcia.
Aquest poema que he comentat avui, després de mesos sense escriure en aquest blog, forma part d'un llibre, Veles, que es presenta aquesta vesprada a molt pocs metres de la rotonda que el va inspirar, a la Biblioteca Municipal de la Pobla de Farnals. M'hi acompanyarà Marc Granell, la qual cosa és un plaer immens. Si voleu, us hi esperem a les set i mitja, i si veniu a la Creu pel camí de la mar o per la carretera de les rotondes, evoqueu aquella palmera que segons Bezares jo faig servir com a "metàfora de la resistència a morir, a ser devorat pel morrut que ha buidat tantes palmeres del nostre entorn més íntim", malgrat que la realitat siga tossuda i cruel i les plagues avancen imparables.
Comentaris