Sebastià Gandolfini & James Alzamora



Si mai veniu a aquesta illa, sapigueu que aquí ens riem dels vells relats, però estimem la por.
Sebastià Alzamora

Com que un va tard en aquesta moda de les séries, m'he trobat aquest poema dedicat a James Gandolfini a l'últim llibre de Sebastià Alzamora quan encara vaig per la tercera temporada de The Sopranos. No sé si hi ha espòilers al poema (torne a dir-ho: aqueix concepte tan sobrevalorat), intuïsc que sí; del que estic convençut és que hi ha poesia, i de la bona, en aquest retorn de n'Alzamora al gènere. La netedat no us deixarà indiferents, ni pels versos, ni per les il·lustracions de Julio César Pérez que els acompanyen. Al llibre hi trobareu molts altres poemes excel·lents. Alzamora sap treure de l'anècdota aparentment circumstancial, veritats pregones, sovint doloroses ("Riure és una altra forma d'agonia"). En altres ocasions celebra la vida i l'amistat, l'enyor. També hi ha espai per a la mirada càustica sobre la realitat que acostuma a destil·lar en les columnes d'opinió de l'Ara o d'El Temps o el sarcasme contra els personatges carregats d'ínfules intel·lectuals (brutals els poemes Lector i Els erudits, versió del poema Scholars de WB Yeats. Dolor, veritat, humor (sarcasme o ironia) i amor. Tot plegat al servei d'una poesia que és també -o sobretot almenys en la sèrie de cobles de deu versos que donen títol al volum- un exercici d'autoconeixement, una mirada a l'espill tacat de la maduresa de l'home que es coneix a sí mateix i coneix als altres i, per això, ens parla a tots i cadascun dels lectors sense ambages:

Què vols que et digui, semblant, germà meu?
Has tingut un excés d'oportunitats,
i les has malvenut, una per una, 
a canvi d'una estona més de son.

Però és encara més dur quan parla amb la segona persona poètica, una duresa que purifica, que neteja.

Ara que ja no ho saps ni t'interessa,
has arribat mai a estimar com cal?
Quina, de les persones que has tractat,
podrà dir que és millor per mor de tu?

Hi ha molt més, i això només són unes notes apressades que no fan justícia a un llibre que demana una lectura més atenta, però no volia perdre l'ocasió de compartir aquest poema en què actor i poeta es fonen de manera magistral i delicada.

JAMES GANDOLFINI

Amb gran delicadesa empunya una arma,
si li cal protegir-se dels bastards.
Són a fora o a dins? Els ànecs, pensa.
Al fons del bosc quatre dimonis joves
compren monedes i les deixen caure
dins una olla d'aram. Ara és damunt
d'un cavall negre i duu galons i un sabre.
Bela una cabra dins l'estable, el cos 
del cavall es desfà per convertir-se
en aliment per a un tubercle o altre.
L'entreson de la mescla d'alcohol
i pastilles dispara el ball d'imatges,
i la velocitat de les sinapsis
perfila els caires d'un espill invers.
Pinsans i mallerengues amb un tro
de veu refilen dalt dels cirerers
encesos, dames d'enlairat llinatge
el besen a les galtes i li bufen
al pit, l'alcalde i el fiscal s'excusen
a l'acte d'obertura dels forns nous.
Tot gira més de pressa quan la mort
s'acosta. Maquinària feixuga
abandonada al revers del pecat,
novament l'envaeix l'atac de pànic
i empunya una arma amb gran delicadesa.







Comentaris