Fa molt de temps que em dedique a fer espectacles poètics, quasi tant com em dedique a escriure poesia. Això no em fa tindre més autoritat que ningú, però crec que em dóna una certa experiència per a parlar del que fan els altres, com a espectador i com a company. De fet, hom podria plantejar (i s'ha fet, però no donarem bibliografia) la conveniència que els companys d'ofici es critiquen o s'analitzen entre ells. Poetes parlant de poetes, actors parlant de teatre, traductors parlant de traducció, però al capdavall cal reconèixer que precisament això és el que ens interessa moltes vegades. Quan llegim un poeta que parla d'altres poetes, sabem que està parlant d'allò que ha llegit, però al mateix temps hi esbrinem claus que ens obrin la cuina del poeta crític. Faig aquesta captatio llarga només per constatar que el que diré ara és només una visió personal i intransferible d'un espectador emocionat, que es pensa saber alguna cosa, perquè en altres ocasions ha estat damunt de l'escenari.
 |
| Francesc Anyó, Marc Granell i Borja Penalba, anit, a la Creu. |
Anit va arribar a la Pobla de Farnals el cicle de recitals organitzat per la Diputació de València per promoure la Poesia completa de Marc Granell, que acaba d'editar la Institució Alfons el Magnànim. L'espectacle Granell. De mà en mà és una aproximació a l'obra del poeta valencià apassionada, irònica, feridora i commovedora, tal com ho és l'obra de Marc. En una entrevista recent al nou Territori sonor d'Amàlia Garrigós, Francesc Anyó parlava gairebé amb reverència del poeta. I bé què fa, perquè Marc es mereix la nostra admiració i el nostre respecte. Afortunadament, però, la reverència i el respecte fora de l'escenari no s'han convertit en servitud a sobre, perquè Anyó i Penalba saben fer-se seus els poetes que reciten, donar una lectura pròpia i jugar amb els poemes com si foren un material a partir del qual crear un artefacte nou: l'espectacle poètic.
D'aquesta manera, poemes com "El xiquet soldat" o "Cançó de bressol per a despertar consciències", que llegits a casa en silenci ja són fiblons directes i esmolats contra la comoditat occidental de cadascú de nosaltres, esdevenen proclames trepidants amb aire de folk-song americana. O poemes com "Vesprada d'amor i única" exploten fins a l'última gota d'ironia i sarcasme treient-ne tot el suc teatral del monòleg dramàtic. I els poemes de "Versos per a Anna" troben finalment el seu destí de ser cançons d'amor per a totes les Annes i per a tots els amors, en cançons que si algun dia estan en format reproduïble haurien de ser èxits rotunds.
La poesia de Marc Granell sempre ha estat una poesia que arriba a molta gent. Marc és un d'aquells poetes que, amb una veu directa, punyent, violenta, irònica o tendra, sap tombar les barreres del reduït cercle dels lectors de poesia. I això, que és una bona notícia per a la nostra tribu esmaperduda, és el que amplifica i expandeix aquest espectacle.
L'estructura és senzilla. Es comença amb la poesia amorosa breument i caminem amb referències musicals variades, de Negu Gorriak a Discépolo, de Llach a Nino Rotta, per exemple, cap als poemes més crítics amb la civilització occidental, les conviccions religioses, les vergonyes del poder i dels cofois ciutadans autosotmesos, dimissionaris de les pròpies responsabilitats amb els altres. El recorregut continua també cap a la reflexió sobre el país, la tribu, el poble.
No és, però, un espectacle sever, sinó vibrant i, a més, hi ha espai per a estones en què l'espectador gairebé s'alçaria a ballar i fer palmes i a compartir una copa amb els artistes, mentre riu i escolta jazz. i parla del desig amb els sants. Cap al final, es torna a la poesia amorosa, al Marc Granell més amable, més amant.
Me n'adone que, durant una hora, m'he emocionat unes quantes vegades, i que l'estómac s'ha encongit de ràbia i de tendresa, que he somrigut i he plorat i que, a més, els poemes coneguts han cobrat vida nova i han il·luminat nous racons de veritat, i poemes en què potser no m'hi havia fixat tant, tot i ser un lector prou avesat de Granell, ara se'm revelen nous de trinca.
Crec que això és el millor que es pot dir d'un recital de poesia. Que siga capaç d'emocionar, alhora que ofereix una lectura possible de l'obra d'un poeta. La guitarra i la veu aspres i fondes de Borja, i el recitat clar i sense escarafalls de Francesc ho aconsegueixen. I des d'ací encara els aplaudisc.
Un apunt: no puc dir que he trobat a faltar poemes, perquè hi ha els que hi han de ser. Jo n'hauria triat d'altres. Aquesta és la meravella, cada lector a sa casa s'acabarà fent el seu Marc Granell.
I un poema. Anit, escoltant el recitat del poema George Grosz vaig pensar que tot i ser de 1999, Marc el podria haver escrit a la tardor trista de 2017.
GEORGE GROSZ
en mans de policies i ministres
de sanitat, educació i justícia.
Hi ha ministres que saben a cadàvers
suculents i cofois quan es passegen
pel parc pulcríssim diumenge a la vesprada.
D'acord. Les vesprades no sonen.
D'acord, d'acord. Els ministres no saben a res.
D'acord, d'acord, d'acord. Els policies són sagrats
i naixen
del ventre immaculat de la innocència.
Qui vulga dir mentides
que òbriga la finestra
i mire
i cante el que hi veu
perquè el que hi veu
no passa.
Hi ha revòlvers que llepen com els dits
savis i eterns de la puta més cara del bordell
el forat ferit del cul de cada somni.
Comentaris