Una ressenya d'Arnes

Fa ja algunes setmanes (gairebé dos mesos) que el digital Núvol va penjar una ressenya sobre Arnes signada per Pere Císcar. La repesque ara en agraïment a Pere, que crec que ha fet una lectura afinada i amable del meu llibre.

Si llegim Arnes a l’inrevés trobem el mot senra o cendra; al magnífic poema “Esquerdes” espigolem aquests versos: “comença/ la maduresa i afloren les primeres esquerdes”. Aquest poema encarna un dels dos Pau Sifs, els dos realistes i experiencials, dominants fins el 2016: en “Esquerdes” trobem el Sif metapoètic i reflexiu, mentre que l’altre Sif –l’observador èpic i flâneur, de vegades melancòlic i de vegades sarcàstic, de carrers, pobles i ciutats, sempre en moviment, que sembla (diem sembla) escriure al natural– a penes si resta apuntat en Arnes en alguns poemes com “Àrea petita”. Per cert, el futbol apareix com a fenomen sociològic o motiu poètic en quasi tots els poemaris de Sif; també trobàvem un text ciclista –”Port de segona”– a Ferralla. A més torna a aparèixer a Arnes el “calamar” del famós poema de Ferrater tractat en altres poemaris seus anteriors. Allí abundaven trens i tramvies, però en Arnesa penes si passa un metro i només al llarg i preciós poema final circulen uns “avions”, potser anunci de futurs poemaris-dietaris sifans; no debades el text es diu “Cançons d’amor i de fuita”. Com diu una seua pregona imatge, ja que l’alter ego de Sif no pot viatjar –Pau Sanchis s’ha instal·lat de nou a ca nostra després d’anys de lector a Croàcia– almenys esdevé “nòmada de l’estructura”.

El dominant Sif-realista-cronista continua quan “Mira la ciutat” i “Mira el carrer” (pàg. 40 i 32), però cada cop se n’allunya més, i pel vessant retòric. Potser els autors valencians que homenatja al llibre ens ajuden a definir aquest nou rumb; pensem que Sif és més prop de l’humanisme d’Antoni Ferrer (Sif no és espiritual, però) o de l’expressionisme de Granell i Pérez Montaner, que de la radicalitat anti-realista o de malson dels primers Jàfer i Navarro. L’autor de la Pobla de Farnals cada vegada manipula més i sobretot millor les imatges, tant quan decidix enllaçar-les juxtaposades –molt bo el poema “Lluna”, i molt pertinent la dedicatòria; també “Setge” o el granellià “Calor (I)”– com quan les integra dins del discurs travat; dos botons: “el fred duaner” (pàg. 9) i “i l’incipient perfum cítric del salobre” (pàg. 31); també destaquen els finals, tret propi de Sif: vegeu, entre altres, els de les pàg. 16, 19 i 28. A més, i sobretot, les imatges són ara més agosarades, si bé partixen d’un motiu real; un exemple: l’evolució des de l’objecte a la fi imatgística del text “Antena”: “Trident d’ullals auscultadors de paraules”. A mesura que el llibre avança Sif millora retòricament; per exemple, imatges obscenes com l’escriptura-que-taca de “Poeta jove” o la “borra” d'”Empremtes” són depurades i superades al poema darrer d’Arnes.

S’enceta ara una nova línia en la poesia de Pau Sif, que ens agradaria exemplificar amb la fi imatgística del poema “Calor (II)”: “El silenci dels carrers./ I el brogit de l’escriptura en xarxa.”; el darrer vers ens recorda el surrealisme de les mecanògrafes d’Estellés o “els dits epilèptics de les caixeres” de Pérez Montaner, aplicat ara a les Arnes apícoles d’internet, a eixos que podríem anomenar vells i new kids on the blog. Estem convençuts que Sif, poeta heterodox en gustos i estils –vegeu el postsimbolisme del bell “Ombra d’ocell” i l’estellesià pimentó/ acció brossiana d'”El silenci”– tornarà a desfer “El silenci dels carrers” i a conrear poemaris-dietaris realistes, viatgers i metapoètics; fins i tot a fer-nos riure amb textos com “Propietats de l’Ikea” (2010) o els textos IX i XIV de Breakfast… (2011). Aquest poemari, però, malgrat dir-se Arnes, ens sembla el menys calaix de sastre, el més compacte estilísticament i formal de la seua obra; torna a ser un Tríptic, al qual s’afegix el poema “Cançons d’amor i de fuita”, potser síntesi i camí de futur entre el Sif-realista i el Sif-imatgístic.

Ens trobem ara amb Arnes amb un nou Sif, més madur i seriós (si és que açò és possible després de més de quasi dèsset anys –ai Rimbaud– de publicacions poètiques). Si s’hi extraviarà o no en aquesta línia el temps ho dirà. Ja ho anunciava Ferralla, aquest pas endavant d’Arnes, just al poema “Cendra”: “Encara finals/ del camí, les imatges”. De moment, benvingut siga aquest nou Sif.

PERE CÍSCAR