A mi, de Panamà, m'agrada n'Al Brown. O més ben dit, el poema de Blai Bonet que en parla, perquè de boxa no n'entenc un borrall. "Panamà" Al Brown, per cert, va perdre el títol de Pes Gall, a la plaça de Bous de València l'1 de juny de 1935. El va perdre als punts i al 15è assalt contra Baltasar Berenguer "Sangchili", boxador valencià, en un combat, pel que diuen algunes fonts, polèmic. El poema de Bonet no parla d'això, de la mateixa manera que aquest post no parla dels papers de Panamà.
AL BROWN
—Què seria de
l'home sense les bèsties?
—Si, en un
moment, se n'anessin de la terra
totes les bèsties
de la terra,
l'home cauria en
una gran depressió...
—Recordo el dia
en què ell ho digué
però
recordant-ho. Semblava
que feia la cita
d’un gran autor...
No hi havia res
que el tragués
tant del clot i
que l’encengués tant
com el fet de
sentir anomenar
les bèsties com a
éssers inferiors. L'enutjava
sentir parlar de
bestialitat
en fets i accions
que atanyen la persona,
sobretot les
persones que tenien la pegada
contundent, com
els cops del campió de boxa
Al Brown. Quan en
parlava
el seu comentari
sovint era
que en la
literatura i en la boxa
s'empra el mateix
llenguatge: l'estil.
N'Al Brown es
veia en claror amb abril
que el caràcter
de l'art era la mentida,
una raça d'amor
mesclat amb l'horror
perquè ser
boxejador, negre i homoeròtic,
és una situació
en la qual
el pitjor que hom
pot fer és penedir-se...
Això més o menys
devia brunzir
dins el cap i en
els sentiments d'Al Brown,
quan Jean Cocteau
s'enamorà apassionadament
d'ell i sense
aturall va fer passes
fins que
aconseguí que Cocó Xanel
els arreglés una
cita a l'Hotel de Castilla
on Cocteau no
aconseguí res perquè n'All
era un dandi,
enviava les camises
a planxar a
Londres, li agradava
col·leccionar
cavalls pura sang,
però volia que
l'amor fos amb la bèstia
d'un garrit
jovenet de barriada.
Si hagués quedat
sense les bèsties, n'Al Brown
també haguera
caigut en una gran depressió
molt,
molt, molt, semblant a la cultura....
Comentaris