Esqueixos d'un arbre esponerós

Els poetes a Formentor

Arribe a Mallorca el matí de Sant Jordi per participar a la divuitena edició del Festival de Poesia de la Mediterrània. La majoria de poetes ja van arribar ahir i, supose, deuen descansar a l'hotel. Hi deixe la maleta i vaig corrent a participar del Sant Jordi de Palma. Molt més amanoset que el de Barcelona. Poc després arriben els altres, companys d'una aventura que durarà quatre dies, però que està destinada a perdurar en la memòria per molts anys: Maria Cabrera, Miren Agur Meabe, Adrià Targa, Gonzalo Hermo, Enrique Juncosa, Irakli Karabadze, Viktor Kullé, Giorgio Luzzi, Ruxandra Cesereanu i Diane Régimbald. Marçal Font arribarà l'endemà de Sant Jordi, perquè és llibreter. Persones que conec poc, autors que he llegit alguna vegada i noms completament nous dirigits per la batuta tel·lúrica i alada de Biel Mesquida que ja al primer recital ens empeny cap amunt, invocant la força de la paraula contra la barbàrie, reivindicant la mescla de cultures, el fet europeu de compartir en la traducció. Hi ha denúncia en el to festiu, hi ha la vergonya de saber que l'Europa que parla en la veu dels poetes, carrega amb la vergonya infame de negar el recer a totes les veus que malden per entrar-hi. 

Durant quatre dies, Biel no es cansa de repetir-ho: dotze poetes en nou llengües i tres alfabets diferents. El matí de Sant Jordi, quan em toca recitar per primera vegada, encara no els he saludat a tots; però poc a poc (en desdejunis, dinars. sopars, passejades, entre bambalines, a l'autobús, davant la mar blava de Formentor o sobre el pla verd de Mallorca a Búger, a la Fundació Aca) ens anirem coneixent. En tornar-ne, quatre dies després, prenc aquestes notes.

Miren Agur Meabe, que ja compta amb més d'una obra traduïda al català per Maria Josep Escrivà i per Laia Noguera i Jon Elordi, és una poeta de la carn i el desig, els seus poemes depassen el concepte de vers i esdevenen rius híbrids en què ressonen la batalla dels cossos, els sotmetimens i les llibertats, el batec, el gemec i la distància, la sorpresa del món quotidià. 

"el meu cos és un parèntesi que admet aclariments

el meu cor una túrmix de quaranta-set anys"

Maria Cabrera és emoció pura: amor, dolor, ràbia. Força incommesurable dins d'un cos aparentment fràgil amb una veu i uns ulls grans que es mengen l'escenari. Durant quatre dies ens ha fet estremir-nos en cada lectura de la seua poesia hipnòtica. Ens hem fet fans de Maria, si ja no ho érem abans. El domini del ritme, de l'anàfora i el paral·lelisme, l'idioma clàssic i nou, El tremolor d'una emoció continguda que, de sobte, vessa i s'escampa com un incendi. 

CREMA TROIA

crema troia

sóc grammont calant foc als teus fonemes d’un a un amb un llumí

crema troia

sóc finlàndia en plena aurora boreal

crema troia

aquesta nit déu i les estrelles s'enamoren

crema troia

sóc el darrer vagó d'un transsiberià de tornada

crema troia

sóc la urss sóc el punyal perdut d'europa

crema troia

sóc el volcà ingràvid que et puja per l'esquena

crema troia

sóc la revolta dels continents que se t'acosten que se t'allunyen

crema troia

sóc un sol mot un cacofon una bombeta fosa

crema troia

aquesta nit no dorm ni l'ull del gat no dorm ni la foscor

crema troia

aquesta nit sentiràs els cavalls sentiràs el galop sentiràs la cançó

crema troia

crema't tota

Ruxandra Cesereanu que, a la seua poètica, parla del kyller-instinct dels poetes, canta i ens embolcalla amb la veu, com ella embolica els versos que encara han de nàixer amb xals de colors. Ella, que ha fet una tesi sobre els gulags i que defensa en una entrevista amb el seu traductor, Xavier Montoliu, que cal que la literatura faça el paper de crear una memòria ètica dels inferns, una memòria sanadora; ens ofereix durant el festival uns quants poemes d'amor, que parteixen de la carn, però creuen també en l'ànima, o volen creure-hi.

"però jo dic que ara i aquí existeix una altra cosa

una randa de mirra i boria en la qual els nostres cossos s'han embolcallat

una destresa de seda que recorre  aquella mort petita quan és encara vida

amb els seus cartílags les seves ganyotes les seves capbussades

al crani hi tinc clavat un fermall de quars a través del qual sento el batec

ni tan sols sé si el trosset d'ànima que cerco

no és potser només clor gloriós"

Marçal Font arriba un dia més tard, cansat després de Sant Jordi, però quan desplega els braços és com un falcó de mirada penetrant. Quan recita omple l'escenari de paraules rapidíssimes que s'apressen a formar en la ment del lector una sensació de vertigen, perquè sap que el temps no s'atura, que no hi ha qui l'ature, que som personatges en un escenari urbà i que, potser, enmig de tanta velocitat caldria fer una pausa, buscar l'interval i l'interstici i dir:

"Jo m'assec aquí dalt a estimar-vos,

foteu el que us roti,

respiro,

faré anar el càntir.

Que sigui l'autor qui em busqui."

Gonzalo Hermo és, junt amb Adrià Targa el més jove de la colla, però (o no cal l'adversativa?) desplega darrere d'una mirada tímida i clara una poesia conscient de les possibilitats del llenguatge generador de memòria i de futur. Sap que no dominarà el temps, ni els cossos, però també que en la desfeta d'una guerra no viscuda hi ha la possibilitat de durar en els versos.

"Tens l'edat de la teva pell,

però la memòria és massa vella per entendre-ho.

Repetiré el teu nom quan siguis un altre

per evocar

allò que vaig perdre i vaig estimar profundament.

El llenguatge dura.

Els cossos no."

Amb Enrique Juncosa parlem del seu pas per l'IVAM i de l'esperança de la recuperació del prestigi d'aquest museu. M'explica que fa poc que ha tornat a Mallorca, després d'anys voltant pel món. Tot aquest món vist, la saviesa de l'expert en art, el gust per les formes modernes es filtren per fer una poesia clara i econòmica, a estones contemplativa, d'altres més narrativa o acumulativa, que il·lumina escenes d'una vida secreta:

"Otras veces los recuerdos son

fogonazos de luz

violenta que me ciegan 

en esta jaula

oscura

y tornan toda visión

una pesadilla expresionista y sangrienta".

Programa del Festival

Irakli Karabadze és un dels fenòmens del festival. Escriptor georgià exiliat i acollit pel PEN Català fa una poesia demolidora, irònica i absolutament rítmica i musical. Quan llig en georgià no s'entén un borrall del que diu, més enllà d'algun anglicisme, però ens deixem dur per la rauxa esbojarrada d'una poesia entre el sarcasme i la protesta, o que protesta cagant-se en qualsevol convenció. Aquesta llibertat li ha costat a Irakli l'exili i ara viu entre nosaltres, a Barcelona, i fins i tot ja ha començat a incloure el català en els seus versos. La nit del festival ens va saludar amb aquest poema:

"Bon dia,
my dear;
bona nit,

we shall fit."

A banda, les seues creacions diuen coses com aquesta, en l'efectiva traducció de Víctor Obiols, 

GENERACIÓ DELS MONJOS SENSE FE

La seva xicota sempre li ensenyava
Com es feia el cunnilingus.
I el seu vell mestre va ensenyar-li
com assenyalar amb el dit.
El vell amic lladre
Li ensenyà a evitar els sòsies.
I el seu avi li ensenyà
A seduir alguns cantants.

Però la qüestió sempre va ser:
On acaba la marea?
I sempre estava considerant...
Com podria fer-se un sushi?
I notícies boges li arribaven
De tot el món!
I ningú sabia la resposta:
On acaba la marea?

Puc menjar amb ma forqueta?
... Que funcionarà a la fi?
O em puc fotre un llagostí?
O he de fer de proxeneta?

Sibèria té el seu Central Park
I n'és tan transcendental!
I realment, en aquest marc,
Mostra al món ton cor lleial!

Generació export-import, tot lleig,
del Cyber Punk i el mal alè,
Generació sense flirteig,
Generació de monjos sense fe!

Et diré una cosa:
M'agrada el teu instint de mort, nena.
Tal com ens diuen els manuals empresarials contemporanis:
Només ens cal de ser una paga,
sense vanar-nos de ser plaga!

I abans de prendre un diürètic,
Recorda, monjo cibernètic,
Si escoltes més pop-funk frenètic,
T'enduràs un tall dietètic!
D'un fantàstic formatge feta romanès
Que venen a molt poques botigues de Brooklyn, Nova York,
Per tan sols 2,99 dòlars la lliura.





Viktor Kullé amaga sobre el seu aspecte una mica deixat i la seua mirada mística sobre el paisatge (no era estrany veure'l parlar amb la mar, o cantar-li, mentre amb les mans seguia el ritme de les onades) una mina de coneixements literaris. Traductor del Brodsky anglès al rus, de Shakespeare i Miquel Àngel, entre molts d'altres, també ha traduït textos de Joan Alcover i Ramon Llull.  Quan recita es posa dos dits al coll, per sota de la nou, i trau una veu aguda que sona quasi com una salmòdia estepària. Els seus poemes són concisos, punyents, reflexius i crítics. 

ART

Hi ha tantes coses que vull dir
i s'ha acabat el temps.
M'escalfo a prop d'un fogueró
on cremen, secs, uns fems.

Als qui recapten la calor
se'ls en refum
que, al capdavall, merda d'ahir
els doni escalf i llum.

Giorgio Luzzi és el més veterà del grup i participa en totes les activitats amb discreció i elegància i amb un somriure ben ample. A l'autobús, camí de Formentor, ens va recitar el cant XXVI de l'Infern, aquell en què Ulisses diu als seus companys (en la versió de Mira): "no vau ser fets per viure com les bèsties, sinó adquirint virtut i coneixença". Luzzi, a més de regalar-me unes quantes converses meravelloses que em connecten de nou amb el món de la poesia italiana que tant estime, presenta al festival una poesia carregada de fina ironia, un poc hermètica (Luzzi defensa la necessitat de buscar un lector actiu i implicat en la lectura), però al mateix temps sonora, que funciona perfectament quan es llig en veu alta, com ens demostrà una de les alumnes que va recitar a l'Institut Joan Alcover de Palma i que va convertir aquest poema, que ja era un monòleg dramàtic en què un periodista parla amb la calavera escacada de Gabriel Orozco, en una veritable peça de microteatre.

Passi, passi, Gabriel Orozco.
Vostè és l'interrogat: parlarà
només quan li'n doni l'ordre.
Descriuré la seva calavera: res més banal.
La meva severitat serà total
i també la meva repugnància.
Li imput, sobretot, l'excessiva
exberància de les òrbites, símptoma
d'una morbosa i poc convincent
tendència al voyeurisme.
Li retrec el tauler del front
com si fos un ponxo i no cucs
el que el cobreix amb gestos pietosos.
I aquella vergonyosa mise de la mandíbula,
expressió post mortem
d'una salvatge actitud de lluita
de classes. I sàpiga, a la fi,
i ho dic amb risc de galera,
que l' ull astut en la cavitat de l'os
que l'hematoma viciós dels pòmuls
que l'alè terrible del nas demacrat
em fan massa gust de revolució.
Segui bé. Per ara, i després ja ho veurem.

Papalotes negros, de l'artista Gabriel Orozco

Diane Régimbald, poeta quebequesa amiga de la poesia catalana, ens ha regalat aquests dies la seua veu vellutada i la mirada intel·ligent que reflexiona sobre la funció del poeta en el món d'avui. Diane fa uns poemes en prosa i sense puntuació que es mouen com espirals sobre el paper i sobre la realitat fins que troben l'escletxa per on penetrar-hi.

Sabies morir cada vegada rompre tornar
a començar perdre't allunyar-te de tot el
teu cos cansat ara batega a batzegades
sense saber gaire si el cor es guiarà pels
dèdals del laberint imaginat
el teu nom significa mar d'ençà del
temps d'Ugarit ets Leviatan serp de mar
origen del caos.

Finalment hi havia Adrià Targa, representant de l'ultimíssima fornada de la jove poesia catalana. Poeta d'inspiració clàssica que ja desplega una veu emotiva i emocionada, que parla d'amor i de bellesa i de la impossibilitat d'encabir l'univers al vers, tant com de la necessitat d'insistir-hi.

I neix un pensament: aquí hi hauria

de cabre l’Univers i no hi cabrà.

Hauríem d’haver escrit la simfonia

més bella, i no seria prou.

Els poetes després del recital al teatre Principal (foto de Núria Nia).

Biel Mesquida no es va cansar de repetir que érem dotze poetes en nou llengües diferents, igual que érem nou universos poètics, branques d'un arbre esponerós, com l'arbre de mestre Ramon Llull que recorre el llibre editat per a l'ocasió amb disseny de l'artista Pedro Oliver, que ens ha convertit als poetes en ramifiacions de l'arbre de la poesia.
La desolació de què parla Alcover al seu poema, de sentir-se un esqueix quan abans havia estat un arbre, de saber-se ja passat, quan havia estat futur, es torna en aquest llibre-arbre una col·lecció d'esqueixos que rebrosten quan tots junts s'empelten i s'alimenten de l'entusiasme de Mesquida i de l'equip de gent, sobretot Carlota i Carme de la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga-Pare Ginard-Blai Bonet, que organitzen cada any aquesta aventura.

El poema Desolació en un racó de la Fundació ACA de Búger