Ahir va ser el dia del traductor i vam llegir una reflexió punyent i divertida de Xavier Farré. Avui, perquè el tema no s'exhaurisca amb la data assenyalada, he pensat de compartir el text que vaig escriure com a membre del jurat dels premis Cavall Verd per glosar la traducció de Walt Whitman que va fer Jaume C. Pons Alorda, de qui, de pas, recomane que llegiu aquesta defensa abrandadíssima dels mestres i l'entrevista que li fan a la revista Gargots.
Bona
nit.
El
primer que vull destacar del Premi Rafel Jaume de Traducció de Poesia que lliurem aquesta nit són aquests tres aspectes:
El
sentit de l'oportunitat i, alhora, la tasca de rescabalament que suposa per a
la cultura catalana que s'hagen traduït finalment les Fulles d'herba de Walt Whitman, la qual cosa és mèrit del
traductor, però també de l'editor. La qualitat de la traducció, tant des del
punt de vista lingüístic com del literari. I, finalment, la defensa absolutament
compromesa i entregada que ha fet d'aquest llibre el traductor en moltíssims
recitals i presentacions, com si es tractara d'un original seu. Una defensa
que ha ajudat a la difusió i a l'èxit tan gran que ha tingut el llibre, que ja
va per la sisena edició.
Dit
això, us llegiré el discurs que duia preparat :
Jaume
C. Pons Alorda (Caimari, 1984) ja no és un jovencell desconegut que fa
provatures. Amb una dotzena de poemaris publicats, una novel·la, un diari de
rodatge i una intensa trajectòria com a agitador cultural i crític literari és
ja una figura a tenir en compte dins les lletres catalanes. Valuosa per la
feina feta fins ara, però sobretot per tot el que ha de venir.
Diré
una cosa que li vaig sentir fa uns mesos a Àngel Terron a Lloseta sobre Fulles d'herba de Walt Whitman en
traducció de Pons Alorda: "aquesta traducció és un fet
incontestable". I això és absolutament cert. Encara no sabem, per falta de
perspectiva, quin valor definitiu tindrà l'obra en curs de Pons Alorda, però ja podem afirmar
sense cap mena de dubtes que la seua incorporació de les Fulles d'herba és una gran aportació a la cultura catalana.
No
hi ha dubte que Walt Whitman era una assignatura pendent. Les primeres versions
de Cebrià Montoliu són de començaments del segle XX, però després cal esperar
fins a la segona meitat del segle per trobar les versions de Bartra, Desclot o
Roda, totes valuoses, però sempre parcials. I tanmateix, Whitman ha irradiat la
seua força sobre els poetes catalans. En aquest sentit, el cas d'Estellés és
notable, o el del mateix Bartra, però també, encara que no de manera directa,
sinó a través de la intermediació d'altres autors, gosaríem dir que de Blai
Bonet. És a dir, que llegit en llengua original o en altres llengües (molts
tenim al cap la traducció castellana de Borges), Whitman formava part del
bagatge cultural català, però no ens l'havíem fet nostre del tot. Podem afirmar
que l'espera ha valgut la pena, perquè el llibre ha trobat el seu traductor
ideal.
La
traducció de Jaume C. Pons aconsegueix transmetre tota la força de l'original.
El desplegament de recursos lèxics que fa el poeta americà quan recorre el seu
país de punta a punta, ha permès que un traductor sense complexos gosara fer el
que ell anomena una traducció "pancatalana" que és tant com dir una
traducció catalana i punt, on tots els mots valen. Precisament, igual que des del
punt de vista lingüístic la traducció és desacomplexada, podríem dir el mateix
de la manera de tractar el vers. Hi ha respecte i rigor, però no hi ha
reverència ni apocament. Whitman és un poeta abrandat i demanava un traductor
abrandat, que gosés fer un poema amb el mateix ritme i la mateixa força que l'original.
Per comprovar que l'operació és molt reeixida, agafeu alguns dels versos més
coneguts, per exemple, el cèlebre "Oh Capità! El meu Capità!" i
llegiu-lo en veu alta. Després poseu, per exemple, l'escena final d'El club dels poetes morts i escolteu el
poema en anglès. O millor, busqueu els fragments que hi ha a la xarxa del gran
Orson Welles recitant el Cant de mi
mateix (amb una cerca ràpida jo he trobat el poema 6 Un infant va dir Què és l'herba? i el 48 Jo ja he dit que l'ànima no val més que el
cos), o de James Earl Jones. Després llegiu en veu alta les traduccions de
Jaume C. Pons Alorda i escoltareu una mateixa música. Vosaltres, ni el mateix
Jaume, encara que també és un bon recitador, no teniu la veu de Welles ni la de
Darth Vader, però els poemes catalans, sí que tenen el mateix batec, la mateixa
cantarella de lletania immensa, de gran homenatge a la vida i a la humanitat
sencera, individual i unànime, multitudinària i democràtica que les Leaves of Grass de Whitman. Escolteu
aquests poemes en català i en anglès i gaudiu de dues creacions excel·lents.
Potser
l'encert més gran de Jaume C. Pons, malgrat que li puguem retreure alguna
imperfecció, siga haver-se enfrontat a aquesta tasca titànica, a aquest
llibre-home que fou escrit durant 47 anys, d'una manera absolutament entregada
i compromesa. El llibre de Whitman no és una obra d'orfebreria (també té les
seues imperfeccions), sinó un devessall incontinent de versos que volen
abastar-ho tot, calia un traductor capaç de connectar amb aqueix esperit i
Jaume C. Pons Alorda era l'escollit, perquè en ell hi havia la força necessària
per fer-ho.
Enhorabona,
jove padawan.
Llegit a Santanyí el 18 d'abril de 2015
Comentaris