Taller Vers de poesia

Santiago Rusiñol, Al·legoria de la poesia (Museu del Cau Ferrat)


La tardor del 2013 vaig agafar el relleu del poeta Ivan Brull com a professor del Taller Vers de poesia en valencià de la Universitat Politècnica de València. Aquest serà, doncs, el tercer any que me'n faré càrrec. Aquest curs és una de les petites alegries que m'acompanyen cada setmana entre octubre i maig. Saber que durant dues hores llargues compartiré el temps amb els participants al taller i parlarem de poesia, i que al caliu dels versos d'uns i d'altres naixeran noves idees, nous afectes i, qui sap, si algun poema realment extraordinari. És un tòpic que qui imparteix un curs confesse que aprén tant com els alumnes, però no puc evitar dir-ho, perquè gràcies al Taller Vers i als meus alumnes, en els dos darrers anys he llegit moltíssims versos, i ho he fet amb una intensitat i un nivell d'exigència que són difícils d'aconseguir quan el ritme de la vida moderna ha eliminat del calendari el tedi dels diumenges a la tarda. Gràcies a aquest taller, que és el lloc on hom treballa, la lectura de poesia m'és un ofici. L'ofici que més m'agrada.



Si algun lector desvagat d'aquest blog, vol acompanyar-nos, aquesta és la publicitat del curs que distribueix la UPV i ací es pot matricular fins al 27 d'octubre.



L'any passat, per cert, vàrem començar amb la lectura d'alguns fragments dels Els quaderns de Malte Laurids Brigge (els subratllats són meus).

FER VERSOS

Em sembla que hauria de començar a treballar una mica, ara que aprenc a veure. Tinc vint-i-vuit anys, i no pot dir-se que m'hagi passat mai res. Més ben dit: he escrit un estudi sobre Carpaccio, dolent; una peça de teatre intitulada Matrimoni que vol demostrar una tesi falsa amb mitjans equívocs; i versos. Sí, però fer versos és fer ben poca cosa, quan s'han fet de jove! No s'hi hauria de tenir cap pressa; s'hauria d'arreplegar significança i dolçor durant tota una vida, i si fos possible una llarga vida, i llavors, ben bé al final, potser seríem capaços d'escriure deu línies bones. Perquè els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se'n tenen prou, de jove), –són experiències. Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s'ha d'haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí, quan es desclouen. Cal poder pensar enrera en camins per contrades desconegudes; en trobades inesperades i en comiats que es van veure venir de temps abans; –en dies d'infantesa que romanen foscos; en els pares, que patien quan ens donaven una alegria i no l'enteníem (era una alegria feta a la mida d'un altre); en les malalties dels nens, que esclaten d'una manera tan estranya, amb tan profundes i difícils transformacions; en dies passats en cambres calmes i recollides i en matins a la vora del mar; en el mar sobretot, en mars; en nits de viatge que corrien cel enllà i volaven al costat de les estrelles, –i encara no n'hi ha prou, de pensar en totes aquestes coses. Cal tenir records de moltes nits d'amor, cap igual que una altra, records de crits de dones a punt de parir, i records de dones tendres, blanques, adormides, dones que han parit i comencen de tancar-se. Però també cal haver fet companyia als moribunds amb la finestra oberta i els sorolls com martellades. I tampoc no n'hi ha prou que es tinguin records. S'ha de ser capaç d'oblidar-los, quan n'hi ha massa, i s'ha de tenir prou paciència per esperar que tornin.. Perquè els records de debò no són aquestes coses. Només quan esdevenen sang dintre nostre, mirada i gest, records sense nom, indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar que en una hora molt rara neixi en el centre dels records, i en brolli la primera paraula d'un vers.

Rainer Maria Rilke, Els quaderns de Malte Laurids Brigge (Traducció de Jordi Llovet). Barcelona: Proa, 1981




Comentaris