 |
| Joan Navarro a Ca Revolta |
Les classes de poesia actual de Vicent
Alonso a finals dels noranta a la Universitat de València eren una porta a tot
un seguit d’autors més joves que Vinyoli i Estellés. A més, entre els estudiants
d’aleshores qui estava de moda, crec, era Martí i Pol. Era un poeta que es
llegia amb franca immediatesa, acompanyava Lluís Llach a la plaça de Bous i a
tot arreu se’l citava. A les troncals de la facultat es llegia Vinyoli i Màrius
Torres, i a les llibreries acabava d’arribar el Mural del País Valencià. Hi havia, és clar, entre les lectures de
cadascú uns gustos particulars més o menys diferents, però això, si no m’erre,
era el que flotava a l’ambient de la facultat de filologia aquells anys. Sabíem, doncs, que teníem una gran poesia a l'abast, però en
aquell curs, a més, vàrem llegir, molts per primera vegada, autors més joves que aquells clàssics: Formosa, Comadira,
Parcerisas, Granell, Piera, Navarro, Marçal, i un relativament llarg etcètera.
Un dia, el professor va repartir un poema de
Navarro, amb un títol que ho condensava tot: “La paraula no és l’ésser, però
és”. El poema després s’envitricollava en un laberint de referències en el qual
em vaig voler perdre a la recerca d'un Asterion que encara busque. Crec que
això és el millor que es pot dir d'un poema i de l'obra d'un poeta, que siga
capaç de fer-te voler quedar per sempre, no per comoditat, quan estem còmodes
fem zàpping, sinó perquè el tigre al qual t'enfrontes et farà créixer. La
paraula no és l’ésser era només el cap d’una corda en tensió que calia seguir
per no perdre’s en el dèdal de referències que s’obria a cada nova cruïlla. Era
difícil. I va ser la dificultat el que em va enganxar.
Anys després, m’he situat com a lector
al llindar de tots els llibres de Navarro. Quasi tots, perquè si aleshores, als
anys noranta, no publicava; ara du una activitat frenètica. L’etapa que va
obrir amb Magrana continua
desplegant-se en nous llibres, tot sol, o en correspondències artístiques i
literàries amb el pintor Pere Salinas o, darrerament, amb la poeta argentina
Lila Zemborain.
Hi ha, però, una altra activitat que
considere fonamental per entendre l’obra de Navarro i que vaig deixar de costat
a l’article citat, per motius d’espai i d’adequació a l’encàrrec rebut. Parle
de la construcció constant, des de 1999, d’un espai virtual de trobada de les
poesies de tot el món. SerieAlfa és la revista
d'art i literatura de Joan Navarro. Va pel número 67 ara mateix i és un
laberint poblat per les veus de moltíssims poetes de tot arreu, un manuscrit
digital il·luminat per diversos artistes i per fotografies del mateix Navarro. La
revista és de periodicitat trimestral i recull,
cada vegada, la veu de diversos autors. Molts números estan dedicats a mostrar
una instantània de la producció actual en una llengua concreta. El darrer, per
exemple, és una breu mostra de la poesia polonesa actual, però hi podem llegir
(sempre en l’original, amb la traducció catalana i castellana i alguna altra
traducció a altres llengües). Un laberint ple de poetes amb el català com a
llengua franca en què la paraula potser no siga l’ésser, però ens permet
accedir a tots els éssers que la diuen.
També
hi ha tigres. Tigres pels corredors a l'aguait, 2260 tigres, recollits durant
anys que poden saltar en qualsevol moment, perquè no estan engabiats. Els
tigres porten la gàbia dibuixada a la pell, com nosaltres, la presó la duem a
sobre, però a la SerieAlfa de Navarro hi ha fotos del mur de Berlín enderrocat
i els tigres poden anar per on vullguen i expressar-se en qualsevol llengua,
sempre i quan s'ordenen alfabèticament abans d'anar a dormir.
Joan Navarro, de fet, és un dels
lectors de poesia més curiosos que conec. El seu ull planta la mirada totes les
setmanes sobre diversos poemes i en subratlla fragments i els il·lustra amb una
fotografia. Tindreu accés al seu quadern de citacions amb relativa facilitat,
perquè és al seu mur de Facebook on fa públiques les digestions dels seus àpats
literaris. Una foto, un vers o dos, i la traducció al català si està en una
altra llengua, o al portuguès si està en català.
Joan
Navarro, diu Jordi Marrugat, ha emprat des de sempre la tècnica del collage per crear els seus textos. Des
de l'inèdit d'adolescència Éssers dins
d'una botella verda de coca-cola fins a El
plom de l'ham el collage i el
palimpsest han constituït, més que tècniques, motors de creació.
Navarro
inscriu la seua veu en els mots dels altres, o fa seus els mots dels altres,
perquè sap que des del primer dia, des que l'home balbucejà, no hem fet més que
repetir uns mots amb modulacions diferents, que la llum que busquem i el
paisatge que llaura l'ham de la mirada parlen, però no tenen veu, que la veu som
nosaltres, que les paraules no són l'ésser, però són, i són el que ens lliguen
al que hi ha fora de nosaltres.
La
reconstrucció d'aquest lligam entre la vastitud exterior i el laberint interior
("Imaginar un llenguatge") és el solc que deixa la ploma o el tecleig
de la poesia de Joan Navarro.
La paraula no és l’ésser
La paraula no
és l’ésser, però és. El riu no parla, però té veu. La mar no és d’aigua, però
ens renta. El discurs no és la imatge del cigne al mirall, és el mirall, la
boira, el crit que s’ofega dins dels canyars, clapoteig d’auxili, una mà, un
cos que esdevé barca, àpat de llambrígols, els ulls que ens guaiten rere
cortinatges de brossa. És l’espai del truà, caixa de déu.
Te n’has anat
a la ciutat torrejada, la dels tendals als pòrtics, la que no coneix la mar, ni
els vaixells, ni els molls.
Te n’has anat
i has deixat la ciutat buida de corsaris.
¿Heu sentit
la veu dels avencs? ¿La veu dels til·lers?
Ah, sou
vosaltres i no ells els qui parlen. La nit no parla, ni els barrancs, ni les
aus, ni tan sols la paraula parla.
Ja ho diu el
llibre sagrat: ¿Per què preguntes pel meu nom si és secret? Els homes blaus del
desert no coneixen el nom d’Al·là perquè és secret. Ningú no coneix el seu
propi nom.
Joan Navarro, La paraula no és l’ésser.
A: La paüra dels crancs, València: Tres i Quatre, 1986.
Comentaris