Jaume Pérez Montaner i Isabel Robles estan presentant aquest any els llibres ‘La casa buida’ (Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot, 2013) i ‘Les sabates i altres poemes’ (Premi Ibn Hazm de Xàtiva). Fins ara ho han fet cadascú per separat, però amb l’atenta mirada de l’altre sempre entre el públic. A Poesia per la revolta hem volgut ajuntar-los, i ells hi han convidat altres amics, perquè ens parlen d’aquests versos i de tants altres com han compartit al llarg de tota una vida.
OTOS
Al cap al tard s’aturen els rellotges
amb un silenci de sols abaltits:
amb un silenci de sols abaltits:
Benicadell al fons,
Otos descansa.
Otos descansa.
Són les hores suaus com el vellut
que mou un ventijol imperceptible.
S’escola la paraula entre les ombres.
A mitjanit
la veu anfetamínica d’Anne Sexton
ressona ací com bruixa esperitada;
amb ira o amb amor el sempre jove
Cummings narra el destí del jove Olaf.
que mou un ventijol imperceptible.
S’escola la paraula entre les ombres.
A mitjanit
la veu anfetamínica d’Anne Sexton
ressona ací com bruixa esperitada;
amb ira o amb amor el sempre jove
Cummings narra el destí del jove Olaf.
Sense adjectius la teua veu,
la meua:
peres al roure en versos cantelluts,
amb la remor suau de fulles verdes
i l’aspror dels codonys sota la llengua,
la veu dels bons amics;
Carles Pastor
tempteja ritmes d’amor i protesta,
la meua:
peres al roure en versos cantelluts,
amb la remor suau de fulles verdes
i l’aspror dels codonys sota la llengua,
la veu dels bons amics;
Carles Pastor
tempteja ritmes d’amor i protesta,
mentre el món gira entre adormits rellotges.
(JPM)
PAISATGE CÀRSTIC
Hi havia màgia a les coves d’Arrikrutz
amb encaixos potents d’estalactites.
La baixada ondulant il·luminada
amb misteri exhibia,
ara petrificat per al meu somni,
l’escolament d’un riu antic i masculí.
Tot el que dura costa de guayar;
tot allò que roman deixa solatge.
Diuen que una gota esdevé estalactita
al ritme d’un centímetre als dos anys.
amb encaixos potents d’estalactites.
La baixada ondulant il·luminada
amb misteri exhibia,
ara petrificat per al meu somni,
l’escolament d’un riu antic i masculí.
Tot el que dura costa de guayar;
tot allò que roman deixa solatge.
Diuen que una gota esdevé estalactita
al ritme d’un centímetre als dos anys.
Hi havia la metáfora d’aquell úter matern
en la cavorca immensa de Vilenica,
la cova que acollia multituds,
endinsada en el fons de la bellesa
per al plaer dels ulls i la paraula,
mentre des de la llum a la foscúria
baixàvem o ascendíem a l’oblit,
un present impensat de plenitud.
en la cavorca immensa de Vilenica,
la cova que acollia multituds,
endinsada en el fons de la bellesa
per al plaer dels ulls i la paraula,
mentre des de la llum a la foscúria
baixàvem o ascendíem a l’oblit,
un present impensat de plenitud.
Ara recorde com et va colpir
i et va commoure, mentre recitaves,
tan lluny i tan a prop,
els teus poemes i els de l’Estellés:
la llengua que la mare et va ensenyar
pujava ressonant en el rocam
per primera vetada, com van dir.
Vaig sentir els batecs
del teu cor acabat de reparar:
eren coses petites,
plenes d’amor i humanitat alhora.
i et va commoure, mentre recitaves,
tan lluny i tan a prop,
els teus poemes i els de l’Estellés:
la llengua que la mare et va ensenyar
pujava ressonant en el rocam
per primera vetada, com van dir.
Vaig sentir els batecs
del teu cor acabat de reparar:
eren coses petites,
plenes d’amor i humanitat alhora.
(IR)
En aquests enllaços trobareu més informació:
Al voltant de ‘La casa buida': Blog d’Enric Iborra i blog de Francesc Viadel
‘Maduren millors els poetes o les poetes': un article de Ramon Ramon a ‘Núvol’
Comentaris