L'estany del Tvrdalj d'Stari Grad

L'estany del Tvrdalj. (Foto: A.B.)
Svu sam pozornost usmjerio samo
na jednog cipla, odabranog slučajno
iz cijelog jata što se brzo gibalo
sred ribnjaka u starogradskom Tvrdalju.

To srebrnkasto i ljuskavo tjelešce
nastojao sam što duže pratiti
dok uranja pod ostale u gomili
ili izdiže se plivajuć po površju.

Naravno, lako izgubih ga iz vida,
zamijenih ga za sasvim sličnog parnjaka,
prevario me bljesak, nagli zamah

susjednog repa ili Sunčev odbljesak
po moru, ali sve do danas znadem
da jedan cipal tamo je više moj.




He concentrat tota l’atenció
en una llissa, casualment triada
de tot el banc veloç que cuejava
a l’estany del Tvrdalj, de Stari Grad.

M’he fixat en el cosset platejat
i escamós, sotjant una bona estona,
mentre es capbussava en la multitud
o es dreçava, i nedava per la superfície.

És clar, era fàcil perdre’l de vista,
que el confongués amb els altres semblants
per l’engany d’un espurneig, per un salt veloç

d’una cua propera o un raig de sol
sobre la mar, però encara avui sé
que allí hi ha una llissa que m’és més meua.


Tonko Maroević és un poeta i traductor croat, i un bon amic, que ja ha aparegut en aquest blog diverses vegades. La seua tasca com a traductor de poesia catalana al croat és impagable i sempre que he tingut ocasió, n'he parlat. L'última publicació de pes que ha fet en aquest sentit és un llibret titulat Bikova koža (La pell de brau), que recull el llibre d'Espriu que li dóna títol, a més de Cementiri de Sinera, el cicle de les Cançons de la roda del temps i alguns altres poemes solts. El mateix any que publicava aquesta antologia espriuana, Maroević donava a impremta el seu darrer llibre de poesia Redak mulja, redak pjene (Línia de fang, línia d'escuma), on recull, entre d'altres, un poema que és un homenatge al poeta Petar Hektorović (1487-1572), figura central del Renaixement croat, originari, com Tonko, de Stari Grad, a l'illa de Hvar, i gran cantor de la vida dels mariners i els pescadors de Dalmàcia.
En aquesta ciutat, Stari Grad, es conserva el palau del poeta Hektorović, el Tvrdalj, un impressionant palau fortalesa renaixentista, que projecta una imatge massissa i rotunda per fora, però que per dins és un gran jardí amb fonts, columnes, claustres i, sobretot, arbres i horts, alguns dels quals fa l'efecte que encara devien conèixer Hektorović. Quan s'entra al jardí, a la dreta, hi ha una gran piscina o estany que connecta per sota el castell amb la mar, i que està ple de llisses que hi neden incansables des de fa segles. 
Sobre aquest estany, Tonko va escriure el poema que encapçala aquest post. Un sonet blanc amb què el poeta del segle XXI sembla que copse el misteri de la troballa poètica, a través de la persecució hipnòtica d'una d'aquestes llisses, alhora que evoca amb vaga familiaritat el seu antecessor i conciutadà. 




Tonko Maroević a Stari Grad (Foto: A.B.)
L'estiu passat vaig tenir l'ocasió de visitar Tonko a la seua illa, després d'haver traduït el poema, i també vaig poder veure el lloc concret que l'inspirava. Fins i tot, com que va coincidir que el festival literari de la ciutat retia homenatge al meu amic, vaig tindre l'ocasió de recitar la versió catalana en una de les places d'Stari Grad. Al setembre, va ser Tonko qui vingué a Barcelona per participar en el cicle Dilluns de poesia de l'Arts Santa Mònica i en altres activitats organitzades per la ILC i la Societat d'Escriptors croats, L'últim poema que vàrem llegir al Santa Mònica, abans d'un bis espriuà, fou aquest. De la lectura a Stari Grad conserve el record i algunes fotos, com la de més amunt. La lectura de Barcelona, en canvi, està enregistrada i es pot veure completa en el següent vídeo. Així mateix, podreu llegir la plaquette sencera que es va editar per a l'ocasió amb la presentació de Simona Škrabec i deu poemes i una bellíssima poètica de Tonko.








Comentaris