Poemes de capçalera: Llacuna de Joseph Brodsky

Poemes escollits de Joseph Brodsky
La primera vegada que vaig llegir Brodsky ho vaig fer en italià. D'això ja fa molt de temps i jo era un estudiant que havia fet l'Erasmus a Venècia. La meua experiència veneciana fou molt diferent, com és natural, de la de Brodsky, però em vaig deixar atrapar de seguida pel meravellós Fondamenta degli incurabili (Watermark en anglès) i també per una petita antologia de Poesie italiane. Aquests dos llibres es trobaven a l'aparador de qualsevol llibreria veneciana, al costat de moltes altres referències literàries o turístiques sobre la ciutat dels canals. Això sol passar, o solia (en l'última visita a Venècia vaig trobar a faltar més d'una llibreria estimada): els llibres que escriptors il·lustres han dedicat a la ciutat comparteixen aparadors amb les postals i les guies turístiques, en primera fila, com si sempre foren novetats. Avantatges o inconvenients del turisme de masses pseudocultural, una mica de tot, segurament. Siga com siga, aquella primera lectura de Brodsky em va fascinar, i va passar a formar part de la meua particular galeria d'il·lustres o canon venecià, entre d'altres amb Corto Maltese, Goldoni, Byron, les pàgines corresponents de Marcel Proust, les màgiques Ciutats invisibles de Calvino, que parlen i no parlen de Venècia, i també alguns versos de poetes catalans, com ara aquest "Torcello" de Sarsanedas. 


Ara feia temps que no tornava a aquells poemes, però aquests dies els he retrobat, finalment en català, a la fantàstica antologia que ha publicat Edicions de 1984 que, segurament, mereixia i mereix menys silenci, com va comentar Xavier Farré fa un temps al seu blog. Entre els Poemes escollits per Judit Díaz Barneda, trobe el cicle "Llacuna" en què el poeta rus fa una llarga passejada veneciana, des de la pensió Acadèmia fins a la plaça de Sant Marc emboirada i invisible, a través de quinze instantànies que balandregen entre la ciutat observada i l'interior escandallat. El poema és, alhora, un poema sobre la ciutat i sobre la memòria i el Temps, i l'oblit ("a la ciutat on les passes no hi deixen// petjades"). El poeta observa la ciutat, però mira de biaix els monuments i les esglésies, mentre es fixa en altres detalls més reveladors, com la podridura del pal que amarra la góndola, alhora que constata tot allò que ha deixat enrere: el Nadal sense neu, l'esfinx del nord, que una nota del mateix Brodsky aclareix que fa referència a "les dues esfinxs del rei Amenhotep III, davant de l'Acadèmia de les Arts a Leningrad", i també el malson de la falç i el martell que l'ha dut a l'exili), etc. Mentre l'acompanyem, el fred i el silenci calen els ossos i entrem dins de la seua ment, i acabem mirant més enllà, cap a la llacuna o, més lluny encara, "cap a un "no-lloc", on només es pot demorar el pensament, però no la vista", "més enllà dels límits del no-res". 



LLACUNA

I

Tres velles fent mitja enclotades en butaques
parlen al hall sobre els turments de la creu:
la pensió "Acadèmia" conjuntament amb
tot l'univers neda cap al Nadal amb el terrabastall
del televisor; amb els colzes clavats al llibre de comptabilitat,
el recepcionista fa girar el timó.

II

I entra a la seva cabina a bord per l'escaleta
un hoste, que amaga grappa a la butxaca;
no és ningú, un home amb gavardina
que ha perdut la memòria, la pàtria, el fill;
un trèmol plora al bosc pel seu taüt,
si és que algú plora per ell.

III

Dins la capsa de vidres assortides sona el repic
de les esglésies venecianes, semblants a un joc de te.
El pop de bronze de l'aranya es reflecteix
al tríptic del mirall cobert d'algues,
i llepa el banc desendreçat del llit
humit de llàgrimes, carícies i somnis lascius.

IV

L'Adriàtic omple amb vents nocturns
els canals, com una banyera plena a vessar,
gronxa les barquetes amb bressols; és un peix
i no un bou qui et vigila el capçal del llit aquesta nit,
i l'estrella sobre el mar agita les cortines
a la finestra amb els seus rajos, mentre dorms.

V

I així viurem, barrejant l'aigua morta
del gerro de vidre amb la flama humida
de la grappa, alimentant-nos de sards
i no d'oca; que ens saciï el Teu
ancestre vertebrat, oh Salvador,
en la nit d'hivern d'un país rellent.

VI

Nadal sense neu, ni boles ni avet
a la vora del mar encotillat pel mapa;
havent llançat al fons la closca del mol·lusc,
amagant-se la cara però captivant amb l'esquena,
el Temps emergeix de les onades alterant
l'agulla del campanar -a ella únicament.

VII

Ciutat que s'enfonsa, on el seny sòlid
inesperadament es torna ull humit,
on el germà meridional de l'esfinx del nord,
l'il·lustrat lleó alat, no cridarà "a la lluita!"
quan tanqui el llibre de cop, sinó que es complaurà
alimentant-se amb el seu propi reflex.

VIII

La góndola colpeja el piló podrit.
El so es nega a si mateix, a la paraula
i a l'oïda; i també al gran estat aquell
on les mans s'aixequen com un bosc
per adular un dimoni miserable i carnisser,
i la saliva es gela a la boca.

IX

Creuem, doncs, la pota esquerra, amagant les urpes,
per sobre de la dreta, doblegant el colze;
n'obtindrem un gest molt semblant
a la falç i el martell --una bona botifarra
per saludar amb gallardia aquesta època
que ha pres la forma d'un malson.

X

El cos engavardinat s'habitua a les esferes
on la Sofia, l'Esperança, la Fe
i l'Amor no tenen futur, tot i que sempre
queda el present, per més amarg
que sigui el regust dels petons hebreus o gentils,
i a la ciutat on les passes no hi deixen

XI

petjades, com una barca sobre la superfície
de les onades; l'espai que queda enrede,
entès en xifres, es redueix a zero,
no deixa un rastre profundo
a les places espaioses, com un "adéu",
als carrers estrets, com un "t'estimo".

XII

Pinacles, columnes, gravats, motllures
d'arcs, ponts i palais; mira enlaire:
veuràs el somriure del lleó sobre
la columna envoltada pel vent, com un vestit,
irreductible, com el blat que creix als marges del camp,
cenyida pel temps, i no per un fossat.

XIII

Nit a Sant Marc. El caminant amb el rostre
arrugat, en la foscor similar al solc
que deixa l'anell al dit anular, rosegant-se
una ungla, mira, inundat de pau,
cap a un "no-lloc", on només es pot demorar
el pensament, però no la vista.

XIV

Allà, més enllà dels límits del no-res
--negre, incolor, blanc potser--,
hi ha alguna cosa, un objecte.
Tal vegada un cos. En època de friccions
la velocitat de la llum és la velocitat de la mirada
fins i tot quan no hi ha llum.

Comentaris

Mercè Lloret ha dit…
De Brodsky he llegit La marca de l'aigua i vaig quedar atrapada per Venècia i pel poeta.
Sif ha dit…
És un llibre que atrapa, sí.