L'antologia interminable. Ai, València!, 10 anys després.

Reproduïsc en aquest post l'article que he fet per al blog d'Edicions 96, en què se'm convidava a parlar d'aquesta antologia que vaig preparar ja fa un cabàs d'anys amb Maria Josep Escrivà, a partir d'un recital del grup Oh, Foll Amor! que encara és més antic. I tanmateix, tot sembla encara pertinent i necessari.

L'ANTOLOGIA INTERMINABLE. AI, VALÈNCIA!, 10 ANYS DESPRÉS


Algú em va dir, quan vàrem presentar per primera vegada l’antologia
Ai, València!, que era un llibre de llarg recorregut i, en certa manera, aquesta era la idea. Jo més aviat diria que és un llibre interminable i que per això està condemnat a perdurar.

Portada del llibre que ja ha sobrepassat els 10 anys de vida. A partir d'un quadre de Germà Lloris titulat Paisatge de València
Portada del llibre que ja ha sobrepassat els 10 anys de vida. A partir d’un quadre de Germà Lloris titulat Paisatge de València.
Un llibre que recollia poemes escrits entre l’any 1017 i el 2002 no pretenia arribar a tot arreu de seguida, sinó que calia saber esperar. Han passat onze anys des de la publicació d’aquella antologia i encara em trobe gent que la descobreix ara i que la valora molt positivament, de la mateixa manera que encara trobe en els llibres dels poetes valencians, poemes que hi tindrien lloc. L’antologia, com la ciutat, és viva encara perquè troba lectors i perquè el tema és viu entre els escriptors. La ciutat, (València, però no només València) és l’espai i el temps on cadascú s’enfronta als propis fantasmes, individuals i col·lectius i, si hom fa literatura, tendeix a expressar-ho.
Al darrer llibre de Pérez Montaner, La casa buida, trobem al poema «Ciutat» aquests versos que barregen el grotesc de Valle Inclán amb el Lorca més surrealista i urbanita:
l’enorme calavera de la lluna
que travessava tràngols i badalls
i s’aturava en els espills convexos
Jaume Pérez Montaner, en una foto de Jesús Prats i Camps.
Jaume Pérez Montaner, en una foto de Jesús Prats i Camps.
Han passat molts anys des d’aquell altre poema de Montaner, «Ciutat nostra», que trobareu a l’antologia i on també apareixia una lluna poc amable:
Del gratacel més alt brolla la calba
de la lluna. Amb pixums de Pigalle reguen
noctàmbuls briacs geranis i englantines.
Tristes cançons rellisquen per les blanques façanes.
Hom podria estudiar el paper de la lluna en aquests i altres poemes d’autors valencians. Aquella «lluna de València» que s’ha fossilitzat en una dita entranyable, evocada sovint amb aquell neorenaixencisme de cartó pedra a què som propensos els autòctons, però que en el seu origen tenia tot el pes de la crueltat de quedar-se a la intempèrie. La lluna, en aquests dos poemes de Montaner, representa exactament aquesta intempèrie en què sovint s’han trobat els poetes valencians, mentre que és una mena de far que il·lumina les misèries de la ciutat en el poema «València sota la lluna» de Marc Granell:
Amb les mans tallades i el cap entre els genolls
beus amb avidesa la sang dels fills que et puden
i t’han fet el ventre ample de traïcions i taronges
podrides entre els dits del ponent i la derrota.
Marc Granell, en una imatge extreta de la xarxa.
Marc Granell, en una imatge extreta de la xarxa.
Sota la lluna, doncs, o sota el «sol despietat del migdia» (com al poema «Madina at Turab» també de Marc Granell), o de bon matí («Amb l’alba, la ciutat és més bruta i extensa» comença el «Poema sobre València» de Joan Fuster) els poetes caminen per la ciutat sempre una mica sorpresos, la major part de les vegades incòmodes, descontents amb allò que veuen i insatisfets, fills del desassossec de la modernitat i el desconcert de la postmodernitat. Quan arriben a casa ho escriuen i, sovint, la destinatària dels seus neguits és la ciutat. En el cas dels nostres poetes, la ciutat de València. Això és, bàsicament, el que recull aquesta antologia: la relació que els poetes valencians han tingut amb la ciutat des de la Renaixença (amb l’impressionant «Mal ensomni» de Teodor Llorente, entre d’altres) fins ara.
Abans, però, hi ha una primera part, en què s’evoca un passat mític, el dels poetes de l’orient d’Al-Àndalus que, com diu Enric Sòria al pròleg, coneixem «en excel·lents versions de Josep Piera» i que «ens parlen d’un paradís en la terra, d’un escenari de rius, arbredes i hortes que, pràcticament, ja no és més que un record.» Aquest passat mític, paradís de les paraules, ha passat a formar part de l’imaginari dels poetes contemporanis i és poca cosa més que una reconstrucció romàntica i deliciosa, que ens serveix d’oasi retòric on escapar-nos. Ja Estellés i Fuster parlen dels poetes andalusins i, a l’antologia, a més de la referència a un dels noms àrabs de la ciutat en Marc Granell, hi trobareu la visió de Salvador Jàfer a l’«Oda estranya a València» o la referència al Russafí d’Alexandre Navarro.
Ai, València! és, doncs, un recorregut diacrònic i sincrònic per la ciutat. Així com Estellés volgué escriure la crònica o la guia de València, però de la seua València íntima
sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro
nosaltres vàrem pretendre reunir la València de tots els poetes, o almenys d’aquells que li havien dedicat versos, que l’havien apel·lat directament i recórrer amb els poemes la història i el paisatge ciutadans.
El resultat —i mal m’està dir-ho a mi— és un llibre bonic, que faria goig que es pogueren trobar els viatgers o turistes que ens visiten al costat d’altres llibres temàtics sobre València en els aparadors de les llibreries del centre. Un llibre bonic, però no necessàriament amable, perquè el resultat és un crit, un lament que s’explicita des del títol.
El poeta valencià, quan s’enfronta a la ciutat té més tendència a la diatriba, l’elegia o la bronca, que no a l’oda, i per això les odes que vàrem trobar sempre portaven adjectius que ens advertien que no hi trobaríem elogis: estranya, impossible o apatxe.
L’«Oda apatxe a València» del poeta de Catarroja Ramon Ramon no la trobareu en aquest clam desesperat d’intempèrie postmoderna en què, com diu Enric Sòria: «els poetes en català assisteixen, des de Llorente, a l’espaordidor espectacle d’una ciutat que abandona la llengua pròpia, que s’aliena en un sentit molt profund». El tema de la substitució lingüística és recurrent, és clar, i és també un dels pilars que aguanta l’«Oda apatxe», que no hi és perquè fou publicada el 2004 al llibre Cor desmoblat de Ramon Ramon, just un any després de l’aparició de l’Ai, València! Aquest poema, però, és la demostració fefaent que aquesta antologia encara no l’hem acabat de fer, i que no s’acabarà mentre els ciutadans del centre, la perifèria i els pobles del voltant caminen per la ciutat i li parlen.
El poeta Ramon Ramon, en una foto extreta del diari digital de cultura Núvol.
El poeta Ramon Ramon, en una foto extreta del diari digital de cultura Núvol.
ODA APATXE A VALÈNCIA
Ser en rambla d’asfalt i urbanitzada
corbs arrreu esperant carronya meua
gossos ser molt millors que ànima apatxe
i embrutar mocassins de merda cara.
Home blanc no parlar la meua llengua
com la tribu voler esmicolar-la
jo ocultar en carrers de llum escassa
i escoltar el soroll de festes cultes.
Endinsar-me en cinemes pornogràfics
i deixar masturbar-me a velles riques
jo llepar els forats més indigestos
sense dret a escopir ni a beure aigua.
Jo perdut en ciutat que assenyalar-me
passos meus ser de whisky i cocaïna
fer pudor des dels peus fins als testicles
jo orinar-me al damunt de l’ombra meua.
No tenir ni una lluna a la butxaca
nit profunda expulsar-me de les coses
no saber construir cap esperança
temps no córrer sinó per oblidar-me.
Jo tornar a reserva ple de nafres
com un gos malparit fugint del poble
a cabanya la mare dormir morta
contemplar i plorar i perdre un somni.

A partir del recital Ai, València!, del grup Oh, foll amor! nasqué la idea primera d’aquesta antologia, que va propiciar l’enregistrament del Cd d’on hem extret aquest tema.
Fitxa artística del disc: Ismael Carretero (rapsode); Sandra Jiménez (rapsoda); Anna Mir (clarinet); Màriam Pradas (violí); Bertomeu Real (clarinet); Vicent Ros (violoncel i flautes); Pau Sanchis (rapsode); col·laboració especial:  Pepe Toni Tamarit (percussió). La composició musical és de Vicent Ros.

Comentaris