Dijous presentaré el llibre Origen de Miquel Bezares a Ca Revolta, com ja ha estat anunciat ací. Sobre la poesia de Bezares anterior a aquest llibre he escrit un article al número 66 de la revista Caràcters en el dossier dedicat a l'escriptor de Llucmajor. Un dossier on trobareu, a més del text que reproduïsc en aquest post, articles de Laia Martínez, Lluïsa Julià, Miquel Cardell i Sebastià Alzamora i un text del mateix Bezares en què explica per què escriu, on diu coses com aquesta: "Ni visc d'escriure ni per escriure. Escric, si de cas, per viure, i res com el vers no em defineix."
I ací, el meu article:
Entre el silenci i l’espiga
A l’epíleg d’Anvers, Miquel Bezares ens convida a fer una lectura orgànica de la seua poesia: “qualsevol de les meves obres en vers hauria de poder integrar-se en un sol llibre” i encara “mai no ha estat per a mi el vers estrany als seus versos precedents”. Aquesta voluntat es palesa, sobretot, en els quatre darrers llibres. És a dir, a l’anomenada Trilogia del vers (Versllum, El convers i Anvers) que, partint d’una reflexió sobre el vers, acaben abocant l’autor a una altra d’inseparable sobre “la forma del silenci”; i a L’espiga del buit que ja des del títol planteja una problemàtica hereva de l’anterior. Un títol que, d’altra banda, prové d’un poema d’Anvers.
La reflexió sobre el vers i el silenci en la Trilogia és un batec de fons que trena tres llibres que alhora elaboren una poètica del desig i el seu revers, la pèrdua, un altre dels pilars de l’obra de Bezares que podem relacionar amb “Les danses lentes”, poema piramidal en quaranta-dos esglaons, vint-i-un de pujada i vint-i-un de baixada, inclòs a 11 poemes.
L’epíleg d’Anvers, doncs, ens fa rellegir la Trilogia en clau metapoètica, com també els tres títols, i a veure en les imatges sensuals i les metàfores que les amplifiquen (la mar, la nit, els palaus, la dansa) els cossos de dos amants, i el poeta i la poesia, alhora: “he vist el teu cos que corria/ cap al meu/ nu)/sota els meus desigs/ ,sota els meus mots” (“nuesa”, Versllum). Així mateix, poemes com “Suspicions”, entre d’altres d’Anvers, palesen la sensació d’insatisfacció que deixa el vers: “que en el poema el món/ és molt petit. Que és ínfim/ el poder del mot. Que en una/ sinuosa condició/ s’embosca el sentit;que no és /de nit només si es pon el sol.” Allò que no pot dir el vers és el queda en blanc a la página, emboscat. I a les pàgines de Bezares hi ha molt de blanc, sobretot quan els versos grimpen pel marges dret o esquerre. El que no es diu, el que no cap al vers, és el silenci, el buit. I del buit, naix l’espiga.
L’espiga del buit és, fins ara, l’últim llibre de Bezares, a l’espera d’Origen, últim guanyador del Vicent Andrés Estellés de Poesia dels Octubre. Ací, és el buit, el no-res, el que genera el naixement de l’espiga, que és el poema, tal i com ha explicat en alguna ocasió l’autor. Així doncs, el procediment és invers al dels llibres anteriors on la reflexió del vers ens abocava al precipici del silenci.
La primera part de L’espiga del buit, titulada “L’estigma” ens parla del desig, la passió i el plaer (“el plaer/ que/ us/ donau/ és ver”), però també de la seua condició efímera i de la por d’escometre-la (“us obsedeix/ el retorn/ abans/ de l’embranzida”). La segona ens du cap a L’arrel incerta de l’espiga, és a dir, el buit. Ací, els contorns d’aquest buit es dibuixen amb una sèrie de poemes de to sovint desolat (“hereu d’un erm em sé”, “en tu he trobat deserts i he viscut naufragis”). Des del primer poema assistim a la conformació d’un destinatari que és menys el cos de l’estimada i més el buit mateix, o ja l’espiga (“ets/ la tija que es revifa. El meu pa.”) El jo poètic s’interroga ara si “¿Sabrà el meu cos l’arrel/ incerta del mot?”, mentre que abans es demanava “¿D’on prové/ la certesa/ d’aquest/ plaer?”.
A l’última part, “L’espiga del buit”, els poemes es desplacen de nou al marge dret i recuperen el que l’autor anomena “la puntuació desobedient” per donar verticalitat a aquesta espiga que creix del buit. Amb les pors superades s’afirma “la certesa/ que no escau/ a/ la passió/ resistència”. El procés de buidatge de la trilogia i de renaixement que es palesa en aquest llibre és, com tota poesia, un procés de coneixement i reconeixement i així en “vertigen” se’ns diu “ja hem viscut/ ,abans/ ,aquest abís/ i ha/ estat/ sempre/ elemental/ l’equilibri// :llença-hi/ , sens dubte/ ni/ paüra/ ,els teus mots”. Per això, potser, el llibre acaba amb tres poemes com “llavor”, “fe” i “Gràcies” que reivindiquen el somni, la llibertat i la memòria com a motors del poema.
Pau Sanchis
Comentaris