Ressenya publicada al número 4 de la revista Poetari (desembre de 2013)
DEIXALLES CONTRA L'ETERNITAT
Carnatge, publicat a l’elegant col·lecció de Lleonard Muntaner LaFosca i
finalista del Premi Pare Colom de 2012 és un llibre de trenta poemes curts, amb
molt de silenci al voltant. El silenci amara aquest llibre i emmarca uns poemes
que encarnen els temes fonamentals de tota poesia amb contenció, però amb una
contundència que tendeix a l’epigrama i a un cert hermetisme, que en realitat
és depuració.
El
títol ens podria fer pensar en un llibre de sang i fetge i certa violència explícita.
Hi ha violència, perquè Vadell fa versos en punxa, amb ràbia, com fitores que
es claven en la carn de la bèstia que és la veu del poeta. Tanmateix,
l’exercici de depuració que s’hi ha operat té com a resultat uns poemes
descarnats, on només queda la paraula justa, i una declaració d’amor que amaga
la negació de la poesia, de tan despullada: “Això no és poesia./ Jo estim i ho
dic/ potser/ pels desentesos”. Però la poesia és precisament allò que hi ha
entre l’acció i la dicció, envoltada de silenci i de tensió entre els mots.
Un
dels significats de carnatge és el de
lloc on s’aboquen els cossos morts, i hom diria que en aquests poemes trobem el
que en resta després de la carn, o del combat entre dues carns que és l’amor,
amb el ganxo d’escorxador que és el sexe (vegeu el poema 9).
Amb
Convit al silenci, Pau Vadell va
guanyar el XXXIII Premi de Poesia Josep M. López Picó de 2008 que es va
publicar un any després. Vadell, un poeta aleshores de 24 anys, però que ja
havia publicat quatre llibres, declarava en unes consideracions prèvies al
volum titulades “Notes de l’alquímia en les tenebres” això: “Aquests poemes
formen part d’un homenatge a Andreu Vidal. La poesia dels anys setanta marca la
poesia jove del segle xxi en
moltíssims aspectes. Els cors bategant entre sang i carn. La vida efímera
sucumbint a la mort bella. Quin és el plaer de viure i quin el de morir?”
Aquell llibre, a més, portava una dedicatòria reveladora “A la bellesa de la
carn”.
 |
| Portada del número 4 de Poetari. |
A Carnatge tornem a trobar unides la referència
a la carn i a Andreu Vidal, que és invocat com un mestre amb el qual dialogar i
a partir del qual bastir aquests poemes. Efectivament, la poesia dels setanta
en general i la d’Andreu Vidal en concret té un pes fonamental en l’obra dels
poetes joves del segle xxi i en
especial en la de Pau Vadell, així com en la del company de fatigues Jaume C.
Pons Alorda. Llegint aquestes “Notes de l’alquímia” de Convit al silenci pense i escric que Pau Vadell sempre ha sabut molt
bé d’on venia. Uns quants mestres presents en la poesia, Blai Bonet, Miquel
Bauçà, Josep Palau i Fabre, Andreu Vidal, i uns altres presents, a més d’en la
poesia, en l’amistat i la conversa com Francesc Garriga, Màrius Sampere o
Antoni Vidal Ferrando. En aquesta terra de poetes és on arrela la veu diversa i
arriscada d’aquest poeta de Calonge que, malgrat la seua joventut, arriba amb Carnatge a la dotzena de llibres. I no
estem parlant d’un poeta torrencial, d’algú que escriga a raig, o almenys no en
tots els llibres. Diria que en la seua obra hi ha, pel cap baix, dues maneres
de fer. Una que ens duria pel to satíric i burlesc de la brutícia i la misèria
urbanes, on destaquen Akbar i Apèndix city, i una altra molt més
introspectiva, però no per això menys implacable que enllaça amb obres com Temple i la ja citada Convit al silenci. Carnatge, un poemari treballat, cisellat i que demana ser paït a
glopades lentes, enllaça amb aquests dos títols, i fa una passa més. Pau Vadell
sap molt bé d’on ve i també sembla tenir clar cap on va i, havent assumit els
ensenyaments dels mestres i el propi passat, es proposa de ser radical i
arriscat en els seus plantejaments i buscar respostes diferents en cada llibre.
A Carnatge, deia, torna a fer-se present
la veu d’Andreu Vidal. A la primera part del llibre, cada poema dialoga amb un
vers del poema “Lisèrgia” de L’animal que
no existeix. La veu de Vadell es fa ací més vidaliana que mai. Hi plana
també, és clar, Blai Bonet, així com Santiago Rusiñol, Gabriel Alomar o Lucia
Pietrelli. Tanmateix, la influència de Vidal s’eleva sobre tota la resta.
Aquest influx no és gens superficial, sinó que penetra en la concepció del
poema. El diàleg és fructífer. El poema de Vidal es mou en la tensió entre la
llum que “dins cada cos secretament s’enquista” i la pròpia vida que “no és
sinó l’oblit d’una imatge”. En aquesta tensió, d’aquell cos il·luminat des de
dins només queden “les seves deixalles” que “lluen contra l’eternitat”. El
diàleg que hi estableix Vadell li permet dibuixar amb molt pocs mots els
contorns d’un silenci en què el poeta es planteja el per què de la poesia:
Escric
per
no
sentir
com
s’estremeixen
els grums
d’un mateix.
Cruix la carn
I
la necessitat d’escriure-la: “Tu,/ què fas escrivint?”. I fins i tot, com hem
dit més amunt, la nega: “Això no és poesia”, etc. Encara que també la
prefigura:
Pens
en les cares
que he vist.
Pens
poc i a poc a poc.
Pens molt
les vides que passen
i tu saludes,
encriptant.
I
entre aquestes reflexions un grapat de poemes durs com pedres, tensos com un
arc tibat que expressen ara l’amor, adés l’odi, ara el desig, adés el sexe, a
través d’imatges quasi sempre poderoses.
Com
diu Lucia Pietrelli a l’epíleg, que du el revelador títol “A la disjuntiva amb
l’espasa de la sentència”, en aquest llibre “cruix la carn” com cruix la tinta
i el poeta escriu per no escoltar aquest cruiximent, per enfrontar-se als
límits i a les fronteres, a les barreres més difícils de saltar, que són les
que un mateix es posa.
La
segona part del llibre, Esbancada, ens
torna a la terra, o converteix el poema en el colp d’aixada sobre un camp.
Podríem buscar rastres de la poètica de Vadell, convertit en ase que llaura una
terra mullada per un “tu” esmicolat i mesclat en la pluja. La recerca del vers
la fa “una eterna estesa de dagues” i la mar interior està plena de fitores.
Eines en punxa que foraden la carn viva, que s’enfronten a extensions
“opulentes de versos” o “de voler finir”, mesurant la tensió que existeix entre
el “siurell de la presència” i els murs de silenci. Busquem i trobem els
rastres de la poètica de Vadell, i alguns motius que tornen una i altra vegada
en els seus llibres: la carn, el silenci, el temple.
A Carnatge, aquests motius es tensen i
s’estiren més que mai, sovint encriptats, però no tant com perquè el lector
atent no puga trobar-hi el valor revelador del poema, que convertit en deixalla
descarnada, encara llu i il·lumina.
Comentaris