El proper dijous 22 de maig Joan Duran i Esteve Plantada faran molta feina a Poesia per la revolta.
Presenten l’editorial Terrícola i els llibres i plaquettes que, per ara, han publicat, i també obra pròpia, llibres premiats i alguna cosa més.
Presenten l’editorial Terrícola i els llibres i plaquettes que, per ara, han publicat, i també obra pròpia, llibres premiats i alguna cosa més.
Joan Duran i Esteve Plantada
Joan Duran (Sitges, 1978) és autor de diversos poemaris, l’últim dels quals, ‘Extrema llum’ va ser guardonat amb el premi Recull de Blanes de 2013. Recentment ha guanyat el premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí amb ‘Matèria fosca’. A més, ha escrit un llibret d’òpera, ha participat en exposicions col·lectives i col·labora en revistes com Poetari i Núvol.
Esteve Plantada (Granollers, 1979) ha publicat cinc llibres i ha guanyat diversos premis literaris, l’últim llibre seu és ‘Temporari’ de 2007, tot i que en 2009 va publicar ‘Els Llops’ escrit a sis mans amb Laia Noguera i Joan Duran. Col·labora en diverses revistes culturals com Núvol, Caràcters i és coeditor del digital NacióGranollers. També és membre del grup Els nens eutròfics.
Com ells mateix ens conten, “Terrícola és una editorial que fa poesia i que vol compartir-la. Som una editorial compromesa amb el disseny, amb la qualitat, amb la proximitat, amb l’optimització de recursos i amb el respecte vers els materials que emprem. Ens apassionen els llibres i ens apassionen els escriptors, per això oferim poemes que tenen vida, que germinen i que són fets per gent terrícola, com tu i com nosaltres.”
Tot això i molt més, dijous 22 a les 20h. Poesia per la Revolta. No us ho perdeu, us deixem una petita mostra de cada autor i un vídeo que explica molt bé què és Terrícola.
Un poema d’Esteve Plantada:
EL LLOC
Tot torna a lloc.
La gropa, l’anyell, la nevada de l’hivernacle,
l’altre jo d’un vívid espai paral·lel,
els plàtans dels homínids,
les plagues, els miracles i la llum de les albades.
Ningú no en sap el perquè,
però tot torna a lloc
i es fa dolorós en un nou recomençar
que mai cauteritza ferides,
com el ciclop que veié esbombat el seu temple
i l’amant que es regira en talaies d’ivori,
les engrunes invisibles d’estels erràtics al cor de Sant Llorenç
o l’aire díscol del darrer comiat.
Tot torna a lloc.
El meteorit, l’amor tàcit, les disputes,
l’entremès d’una funció dolenta,
l’aire gèlid del nord, els coloms i les bombolles.
Tot torna a lloc,
tumult dispers en un instant de recapte,
gangrena d’allò que mai vam poder ser,
lívid comiat de la petja repetida
en un recompte d’alens.
Tot torna a lloc,
però nosaltres ja no hi som.
Tot torna a lloc.
La gropa, l’anyell, la nevada de l’hivernacle,
l’altre jo d’un vívid espai paral·lel,
els plàtans dels homínids,
les plagues, els miracles i la llum de les albades.
Ningú no en sap el perquè,
però tot torna a lloc
i es fa dolorós en un nou recomençar
que mai cauteritza ferides,
com el ciclop que veié esbombat el seu temple
i l’amant que es regira en talaies d’ivori,
les engrunes invisibles d’estels erràtics al cor de Sant Llorenç
o l’aire díscol del darrer comiat.
Tot torna a lloc.
El meteorit, l’amor tàcit, les disputes,
l’entremès d’una funció dolenta,
l’aire gèlid del nord, els coloms i les bombolles.
Tot torna a lloc,
tumult dispers en un instant de recapte,
gangrena d’allò que mai vam poder ser,
lívid comiat de la petja repetida
en un recompte d’alens.
Tot torna a lloc,
però nosaltres ja no hi som.
Un poema de Joan Duran:
L’aigua, VI
Inunda aquesta llera que separa
plenitud i abandó, i que és plena
d’una estesa d’ametlla i de magrana.
Costa unir polpa i pell, buit i llavor,
tacte i distància, desordre i llum
després de la litúrgia salvatge
d’un amor de pedra contra la pell
llenyosa de la grana. Vine amb l’aigua
que imita el gest d’aquesta destrucció
a frec de la paraula nua de la nostra
natura morta: amb una torrentada
despara la taula i expulsa’m al ras
del teu cos. I inscriu-me a la saó
d’aquest paradís d’espera llaurada.
Inunda aquesta llera que separa
plenitud i abandó, i que és plena
d’una estesa d’ametlla i de magrana.
Costa unir polpa i pell, buit i llavor,
tacte i distància, desordre i llum
després de la litúrgia salvatge
d’un amor de pedra contra la pell
llenyosa de la grana. Vine amb l’aigua
que imita el gest d’aquesta destrucció
a frec de la paraula nua de la nostra
natura morta: amb una torrentada
despara la taula i expulsa’m al ras
del teu cos. I inscriu-me a la saó
d’aquest paradís d’espera llaurada.
Comentaris