A finals de l'any passat vaig presentar el llibre Geografies de l'oblit de Jaume Pérez Montaner, editat per l'Editorial Germania a la col·lecció Plaerdemavida. Com que el fet de presentar un mestre com Jaume m'impressionava prou, vaig pensar que era convenient anar-hi amb unes quantes notes que, més o menys, reproduïsc ací baix.
El primer llibre de Jaume Pérez Montaner que vaig llegir fou
Fronteres, premi VAE de 1993. Jo
tenia setze anys i el llibre me’l va regalar mon pare que havia assistit a la
presentació del llibre a Burjassot. Duia una dedicatòria:
“A Pau, futur
escriptor i filòleg, el meu reconeixement a la seua dedicació”.
Jaume,
evidentment, no em coneixia i va dedicar el llibre atenent la petició d’un pare
assabentat de les vocacions del fill. Després em vaig matricular a filologia i
vaig assistir a dues assignatures que ell impartia, i vaig llegir els seus
assaigs sobre Estellés, Fuster i altres autors i sobre qüestions literàries, i
també els seus llibres de poemes posteriors.Ja fa, per
tant, vora vint anys que freqüente l’obra de Jaume, i per això em fa una
il·lusió especial estar ací aquesta nit, presentant aquesta antologia i llegint
els seus versos, ja com a filòleg, que és una cosa demostrable i objectivable,
i també com a escriptor, en la mesura que escric, per exemple, aquest paper que
més o menys aniré llegint.
Jaume és un
mestre bonhomiós i compromès, ja ho va dir molta gent el dia de l’homenatge que
vàrem organitzar a Ca Revolta el passat més de maig, i cal tornar-ho a repetir ara. És també
un poeta amb una mirada clarivident i crua sobre la realitat, però també és un
poeta de la llum. Crec que aquesta doble vessant es veu si confrontem alguns
títols dels seus llibres:
Adveniment de l’odi, L’heura del desig
La mirada ingènua, L’oblit
Encara que
també hi ha títols que se situen deliberadament en un llindar on es pot mirar a
banda i banda, entre la llum i la fosca, és el cas de Fronteres, Màscares o l’antologia Límits.
Són, de fet,
títols que caminen pels límits de l’amor i l’odi, de la vida interior i de la
vida col·lectiva, del record i de l’oblit, de la ingenuïtat i de la ràbia. Em
sembla especialment evocador el títol La
mirada ingènua, la plaquette que va publicar a La Forest d’Arana, en què el poeta es presenta com un observador
del món encara capacitat per a la sorpresa i la fascinació. Com deia la Nobel
de literatura polonesa Wyslawa Szymborska aquest món és, pensem el que pensem
d’ell, sorprenent, encara que en la parla col·loquial considerem les coses
normals, però en el llenguatge de la poesia, deia Szymborska, “res és normal”.
La mirada ingènua, doncs, és la del poeta, que mira un mateix paisatge catorze
vegades i sempre hi troba motius per al poema. Aquests paisatges que mira Jaume
són els que conformen la seua geografia, els mapes que va dibuixant, i no són
només paisatges presents, instants capturats, sinó que són, diria que sobretot,
paisatges anteriors, rescatats d’un passat, o escrits precisament just abans de
ser oblidats. Diu Jaume al poema pòrtic de La
mirada ingènua, titulat “El color dels records”:
“Camine entre
els records i seleccione. Recordar és morir, aclaparat per la boira que creix
enllà dels teus ulls. Un home vagareja per l’arena, ombra o fantasma; figures
que s’acosten en silenci; com és de trist el gest sense paraula. Blanc sobre
blanc el cel, la mar i la muntanya. Per què us he de parlar si sou només
fantasmes nodrits amb les despulles dels meus somnis? No diré els vostres noms
que us donarien vida. Oblidaré només mentre la boira a poc a poc desdibuixa les
coses. Escolte el vent, la mar, el somriure dels nens entre les branques.”
El poeta que
“camina entre els records i selecciona” els motius que després seran poema,
arriba un moment que posa ordre de nou i fa una nova selecció. Aquesta nova
selecció és, més o menys, si no vaig errat, el llibre que presentem avui:
Geografies de l’oblit
El llibre
conté una tria dels poemes de Jaume, però no és una antologia a l’ús. De fet,
si no teniu els seus llibres a casa no sabreu de quin llibre és cada poema, ni
si són o no inèdits. El que ha fet Jaume ha estat reordenar els textos,
afegir-ne algun de nou, fer-hi canvis en algun altre i crear un llibre original
a partir de materials vells. Com un “Palimpsest”, títol del poema que obria L’oblit, aquesta reescriptura ha
soterrat els antics poemes. No és la
primera vegada que Jaume repensa la seua obra. De fet, em fa l’efecte que és de
la mena de poetes que tornen als poemes passat el temps i hi fan canvis. El
poema que he llegit abans, per exemple, reapareixia després com a pòrtic de Fronteres, però escapçat i entre punts
suspensius. A Geografies de l’oblit no
hi és..., però potser el trobaríem si raspàrem el pergamí.
Què hi ha a Geografies de l’oblit?
És un llibre
dividit en tres parts:
"Açò. Els
torniols del record", "Això. Les
paraules del mar", "Dotze apunts
per a un autoretrat"
El llibre està
encapçalat per dues citacions i un poema pòrtic. Les citacions corresponen a
Josep Palàcios i a Roberto Bolaño:
Diu Palàcios:
“El sentit de
la marxa és l’escriptura. El sentit de l’escriptura, el salt. El del salt, la
caiguda en el mateix lloc”.
Diu Bolaño:
“En el planeta
de los eunucos felices y los zombis, la poesía no daba nada.
Abans he parlat
dels límits, de les fronteres, de la tensió entre l’amor i l’odi, o millor dit
entre allò estimable i allò menyspreable de la vida, però em sembla que si hi
ha una corda tibada en la poesia de Jaume Pérez Montaner és la que aguanten cap
per cap el record i l’oblit. Quan un dels dos caps d’aquesta corda es solta, la
fuetada és dolorosa. D’aquest saltar una i altra vegada en el mateix lloc que
diu Palàcios i d’aquest viure despert, és a dir, exposat al dolor i no com un
zombi és del que ens parlen aquest poemes, com ja ens avisa el poema pòrtic:
“Nit i dia
podríem cavalcar i ajustar-nos a l’alba amb els records que en aquest llarg
periple arrosseguem”
Les primeres
dues parts del llibre estan organitzades segons “les persones dels
demostratius”, tot i que falta la tercera. És a dir, hi ha un camí d’anada i
tornada des de l’açò, que és allò pròxim a la primera persona, fins a l’això
que és la proximitat a la segona persona. A la primera part, doncs, hi trobem
paisatges propers, les “Catorze variacions sobre un paisatge” que ja hem
esmentat, o el mític poema “Ciutat nostra”, o altres textos que ens parlen des
d’una geografia familiar i íntima, com Mareny, o com “He retornat al sud”, un
poema commovedor sobre la impossibilitat del retorn i la insensibilitat del paisatge
que m’agradaria llegir:
He retornat al
sud per a trobar
els ulls
espaventats de les absències.
No puc pensar
i sé que a fora tot
s’enfonsa
amargament en el silenci
dels meus ulls
ofegats: el vell turó
la vila
emblanquinada i el record
adormit de les
coses diminutes.
No puc pensar.
Més enllà del brostam
s’alça segur
un horitzó insensible
d’agulles i
meandres, com la nit
que lentament
ha penetrat per sempre
besos i
escumes, llavis enlairats,
i ha deixat
oblidats entre la cendra
mossos,
maragdes, blanques assutzenes.
A la segona
part els paisatges que trobem en aquesta geografia són més llunyans, americans
o europeus. El mar, ací, és el viatge, i la mirada punyent del poeta reposa
sobre altres realitats que en el fons, no són tan distintes. El record,
l’absència, la guerra, el silenci, el temps, l’amor i l’odi tenen la mateixa
presència. Ara bé, ací el poeta que s’allunya es desdibuixa com el paisatge i
quan es mira en un espill després de visitar Duino, el lloc on Rilke va
escriure les famoses elegies diu:
DUINO
a la memòria de José Luis Giménez-Frontín
Scavar devo
profondo come qui cerca un tesoro.
Umberto Saba
et mires a l’espill
i et desconeixes
definitivament
sense aixoplucs
un rostre que
s’allunya d’aquell rostre
que va quedar
ancorat en un paisatge
més que d’àngels
d’humans de llum bellíssima
arribats a
duino
no saps si heu
vist el riu
o ha estat
només un miratge una llengua
fugaç d’aigua
tranquil·la
en el sol
resplendent de la tardor
i tanmateix
comences a comprendre
que allò és
només història petita
o és
simplement la riba del dolor
d’un déu
al·lucinat que t’afaiçona
i tornes a no
ser
aquell que en
mans interminables fores
fragmentant el
teu nom
tot escapant
dels déus
una joguina
vella
La tercera
part és una sèrie de dotze sonets en decasíl·labs blancs que són un exercici brutal d’introspecció, que arriben a cotes
d’intensitat lírica impressionants i d’una violència esfereïdora a estones. A
més, és un compendi perfecte de la poètica de JPM, reapareixen els temes que ja
hem esmentat, i els motius. D’aquesta part i per acabar m’agradaria llegir el
número 10. Després em callaré i deixaré que parle el poeta, al qual li agraïsc l’honor
que m’ha fet de demanar-me que presente el seu llibre. Un llibre que, per cert, conté alguns bellíssimes
il·lustracions d’Elsa Pérez Robles, la filla de Jaume, que completen una obra
meravellosa.
10
Amb l’oblit
ets tan bo com tots els morts
i els
corrosius efectes del silenci
o els dubtes
perbocats sobre el teu cap
Per quins
vials de vellut el vailet
i el gripau
llefiscós, per quins vials
l’obedient
seguici dels eunucs
i els lacais
de les rates, la veu ronca,
la de l’ull
desviat, la ploracossos
i el tambor
que retruny, retruny, retruny,
conques de por
i cabells encrespats,
gripau greixós
i grimpaire gripau,
per quins
vials la veu esperitada
i la veu de
conilla, too late, too
late: dirty
fates were written in his ass.
 |
| Amb Jaume el dia de la presentació |
Comentaris