Aviat farà un any que vaig deixar aparcat aquest blog i he de dir que més d'una vegada he tingut la temptació de tornar-hi. Fins que avui no m'he resistit. Avui, 15 de març, dia de la plantà, torne a posar dempeus aquest espai per anar publicant i explicant algunes coses. Comencem per les falles. Aquest article s'ha publicat al número d'enguany de Marxa popular fallera i segueix la sèrie dels anys anteriors i que podeu llegir ací.
ANAR A VEURE FALLES
Un amic de l’institut em va dur una vegada a veure Falles
a València. Abans d’aquella ocasió, no recorde haver xafat mai la ciutat durant
la setmana josepina. La meua ruta fallera es limitava a les tres que es
plantaven al poble i encara, perquè sempre era molt més interessant l’entorn
que el monument. Què hi farem, en un
poble xicotet, les falles són de catàleg i molts ninots es repeteixen d’any en
any. Aquest amic, en canvi, que no era membre de cap comissió, mostrava un
fervor enciclopèdic pel món faller.
El dia que anàrem a veure falles vingué perfectament
preparat per a l’exploració. Duia sota l’aixella un parell de revistes i,
penjada en bandolera, una càmera de fotos. A més d’una motxilla plena de
queviures. Jo devia dur alguna cosa també, però em recorde amb les mans buides
i a la intempèrie al seu costat. A les butxaques, a la meua cartera de tela de
colorins, devia dur trenta o quaranta duros. Durant les setmanes anteriors, en
descobrir la meua condició fallera m’havia anat explicant tot de detalls
insospitats per a mi. És clar que als catorze anys tenia molta informació sobre
les falles grans, i no ignorava que hi havia classificacions i premis de
categories i modalitats diverses. Així mateix, coneixia la grandiloqüència
televisiva de les mascletaes radiades
per Paco Nadal. No obstant, mai m’hauria imaginat que algú poguera conèixer
tants noms de comissions, amb les posicions que havien ocupat als rànquings de
cada any, ni noms de pirotècnics,
artistes, falleres majors i altres protagonistes de la festa. El meu amic hi aplicava
el mateix esforç que la majoria d’adolescents destinàvem al futbol. Nosaltres
ens sabíem les alineacions dels equips principals i el palmarès, ell, de futbol
no en tenia ni idea, però era un savi de les falles.
Això sí, s’ho mirava des de fora. La seua passió
s’aplicava més a l’anàlisi i la classificació que no al gaudi directe del que
oferia l’entorn del monument. De fet, en baixar del trenet a la parada del Pont
de Fusta d’aquell 16 o 17 de març ja es veia clar que a mi m’havia d’interessar
molt més el desori espectacular de la ciutat, mentre que ell seria capaç de
distanciar-se’n per centrar-se en el seu objecte d’estudi.
Gent caminant en totes direccions, olor de fregidora i
xocolata, llumenetes amb el nom de les comissions o amb anuncis de cerveses,
orquestres i disco-mòbils fent proves de so, colles de fallers amb bruses
negres i gin-tònics a les mans, ulleres de sol, barrets de palla, mocadors,
perfums penetrants de ties maries, músics de banda, dolçainers i tabaleters,
càmeres de fotos lligades als turistes; aquell desgavell, efectivament, em va
arrossegar. Abans, però, vaig intentar oposar-hi a plena consciència tot el meu
escepticisme de poble. Que si massa gent, que si tot molt comercial, que si
desnaturalitzat, que si estava tot més pensat per a turistes que per a fallers
i valencians, que si tot estava en castellà i la majoria dels fallers eren uns blaveros acabats. Però no obstant això,
tenia els ulls ben oberts i tinc un record inesborrable d’aquell dia. Vist amb
perspectiva vaig fer un paper ben curiós, una mescla de Tio Canya i Paco
Martínez Soria a la gran ciutat. De fons, recorde la veu insistent i saberuda
del meu company conduint-me d’un carrer a l’altre, ara anem cap a Blanqueries,
després a Na Jordana, enguany pareix que Convento-Jerusalén pot guanyar, les
llums de Literato Azorín sempre són les millors, si ens afanyem tindrem temps d’agafar
lloc per a la mascletà. A mi cada
vegada m’interessava menys el que m’explicava i se me n’anaven els ulls cap a
les parades de bunyols i d’entrepans. El meu amic racionava el kit de supervivència, però de tant en
tant m’oferia part del seu avituallament a condició que no ens aturàrem. Jo
m’hauria estimat més fer un entrepà de truita en qualsevol parada i ja enyorava
les xocolataes de la falla del poble
on, com a molt, feies tres o quatre minuts de cua. No recorde si vaig
aconseguir fer-lo parar, però el cas és que vaig sobreviure i que, finalment,
arribàrem a la mascletà.
Fou la meua primera mascletà
en València i crec que el ritme dels esclafits entre les temples i els timpans
em va esborrar de la memòria immediatament tot el que havia aprés en un matí
sobre l’ètica i l’estètica fallera. Ara bé, res no podria esborrar mai el
record d’aquella aglomeració malsana i destarifada de gent que em va fer obrir
els ulls d’adolescent de falla de poble a la gran Cafarnaüm valentina.
Comentaris