Sobre Lucia Pietrelli

Lucia Pietrelli i Pau Vadell a Zadar (Foto:A.B.)

Al darrer número de la revista Caràcters vaig escriure sobre l'últim llibre de poemes de Lucia Pietrelli, Mort d'un aviador tartamut que és, a més, el primer llibre de la nova editorial de Pau Vadell, AdiA Edicions, un projecte que tot just comença, i que caldrà seguir de prop. Després d'escriure la ressenya sobre aquest llibre vaig encetar la lectura de Nissaga, la primera novel·la de Pietrelli, publicada per Moll i guardonada amb el Premi Vila de Lloseta. Tant Mort d'una aviador tartamut com Nissaga són dues obres molt recomanables. El llibre de poemes consolida una veu poètica que es mou en paràmetres diferents als que estem habituats. Aquest és el quart llibre que veu la llum de l'autora i l'evolució que s'hi veu és notable. La novel·la, en canvi, és la primera. I com a primera obra narrativa presenta una originalitat de plantejaments que anuncia noves troballes. L'ambient màgic de la narració ens fa pensar en molts autors hispanoamericans, però l'esquematisme i l'economia de paraules ens du per altres viaranys. Tampoc es tracta ara de buscar-hi filiacions, però, sinó de recomanar una novel·la que ens deixa amb ganes de més, de seguir descobrint aquest nou univers narratiu que obri, igual que la poesia, una dimensió diferent dins de la catalana lletreria. 

Com a mostra, heus ací el poema pròleg de l'aviador i més avall la ressenya.



                                 

Pròleg

És això.
Escriure, boxejar, recordar
exigeixen un puny tancat,
les mans en implosió.
Murs interns i

-Mai no acabes de treure’m la sang.

Per això.
Per l’esclat que enfonsa i no obre.
Pel nom del cos, dictador,
que t’ha volgut paraula.
Pel gust del gest, feixista,
que no m’ha deixat palpar la solitud.
Si no t’hagués reconegut, seria lluitador,
lluita lliure: escalar les geminacions,
rebaixar-les amb la força d’un únic ressonar.
I negada la possibilitat deforme:
-No podré convertir en monstruós el monstruós.
M’he de rendir.

Ens roman un dia:
quan comenci a dissecar el paper,
recordaran que ens vàrem momificar.
La taca de bilis a l’exili exterior:

-Sempre em reculls vers a vers.


LA INTRANSITIVITAT DE L’AMOR

Mort d’un aviador tartamut és el quart llibre de poesia que Lucia Pietrelli publica a casa nostra. El tercer escrit en català. Fúria (La Cantàrida, Documenta Balear, 2010), el primer, era encara un original italià traduït en col·laboració amb Jaume C. Pons Alorda. Després van venir Violacions i Esquelets, llibres amb premi (Bernat Vidal i Tomàs i Recull de Blanes) que ja eren obres de la poeta en català Lucia Pietrelli, algú que s’ha estimat més escriure en la llengua amant que no en la llengua mare. I no escriu poc: quatre llibres de poesia en quatre anys i una novel·la que acaba d’aparèixer a Moll (Nissaga, premi Vila de Lloseta). A més de tot el que hi ha als calaixos mallorquins on més o menys ha arrelat vitalment i editorial. Amb aquest curt però intens bagatge, no és d’estranyar que Pietrelli s’haja fet un nom dins del panorama de la jove poesia catalana, amb una poètica arriscada, sovint violenta i encriptada, però sempre generadora de sentit.
Només amb els títols dels seus poemaris ja s’albiren dos elements importants en la seua obra: la violència (Fúria, Violacions) i la corporeïtat interior (Violacions, Esquelets). Amb Mort d’un aviador tartamut no es desvia d’aquest camí, sinó que l’aprofundeix. Ací el cos (els cossos) esdevé centre d’operacions de la veu. Ens ho aclareix el glosari inicial que ens presenta les persones, l’escena i el temps de l’obra dialogada que estem a punt de llegir: el Poema, la Veu, el Jo, el Tu i l’Aviador Tartamut. D’aquests cinc elements escènics, el primer i el segon són alhora personatges i camp de batalla; els dos pronoms són els protagonistes, i l’Aviador Tartamut podríem dir que és el tema. Lucia Pietrelli encripta potser més que mai en aquest llibre, però ens dóna claus de lectura. L’Aviador és “Raó final, Amor en capsa o en espill”. Tot plegat passa en un ara que es vol harmònic, però que potser trontolla entre els espasmes de la mirada, dels orgasmes, del diàleg i del monòleg, del tall d’unes tisores. Abans d’aquest Glosari, apareix una citació de Josep Palàcios que ens situa en el territori de la confessió, però amb reserves (o ironia): “I quin és l’atractiu del confessionari? Atribuir-te crims o agenollar-te en una positura aproximadament eròtica?”. Tanca el llibre una altra citació, aquesta d’Antonin Artaud que ens recorda la inseparabilitat violenta de cos i ment: “El món mental mai no fou més que tot el que resta d’un trepig infernal dels òrgans”.
Entre la confessió i el trepig dels òrgans es mou aquest diàleg entre dos cossos que ens sacseja i que troba en moltes ocasions imatges brillants per expressar el que avui ja ens resulta tan difícil de comunicar sense repetir-nos. Pietrelli sap que la confessió pot allunyar el lector si no se li ofereix un artefacte lingüístic il·luminador, és a dir, si la introspecció no ens du a nosaltres, lectors que passàvem per ací, a un estat mental més o menys empàtic amb la veu que ens parla, gràcies a troballes emfàtiques com les que obren el recull: “Escriure, boxejar, recordar/ exigeixen un puny tancat,/les mans en implosió.” Aquests versos obren el diàleg pròpiament dit que se’ns proposa, i que condensa el que podria haver estat una novel·la amorosa, d’amor transitiu o intransitiu, en poemes contundents com el que tanca el llibre: “Sóc el Temps, deia,/ i per això era arrogant,/ per això desconeixia el rebuig.”
Entremig, uns vint-i-cinc poemes que alhora reflecteixen i tanquen un escenari íntim, al qual sembla que ningú ens haja convidat. Desapareixen les acotacions  i entren les veus dels personatges, el Jo i el Tu que dialoguen en el cos del poema, “pronoms prenyats de rostres encesos”, fins a la caiguda d’un àngel deficient que desfà l’harmonia del present i transforma la transitivitat en cosa del passat.  No cal desvetllar més, Lucia encripta, però ens dóna claus per obrir aquesta capsa, claus emfàtiques i empàtiques que ens revelen la intransitivitat de l’amor que “sempre agonitza”, usurpat pel Temps. 




Comentaris

Molt interessant, aquesta noia i la seva poesia!
Sif ha dit…
Sí que ho és, Albert. Gràcies per passar-te per ací.