Per celebrar que ve la primavera i que a algú, que supose que no forma part de l'equip de màrqueting de cap gran magatzem, se li va ocórrer que avui fóra el Dia Mundial de la Poesia, torne als orígens. És a dir, als trobadors. És curiós que en cinc anys de blog no haja penjat mai cap poema trobadoresc, atés que entre els meus poetes de capçalera es compten uns quants d'aquells pares primordials. Me'n rescabalaré amb un poema de Raimbaut d'Aurenga, segons el text fixat per Luigi Milone, professor de la Universitat Ca' Foscari de Venècia de qui vaig aprendre a llegir amb passió i amb exactitud filològica la poesia medieval (no fou l'únic mestre en aquest menester, però sí un dels més importants). Aquest text es va publicar a Columna el 1998 a la col·lecció La flor inversa que prenia el nom precisament del començament d'una de les cansons més emblemàtiques del trobador i que és la que transcric. La col·lecció, dirigida per Eduard Vilella, Jordi Cerdà i Jordi Puntí va durar poc temps, però va arribar a publicar sis volums excel·lents de poesia romànica medieval, editats i comentats per tants especialistes en la matèria. Ara he sabut, mentre preparava aquest post, que la col·lecció s'ha traslladat a l'editorial Obrador Edendum i que ja fa temps van publicar els Sonets d'amor de Guittone d'Arezzo (he arribat amb més de dos anys de retard a aquesta notícia, però la celebre amb el mateix entusiasme). En fi, tot això venia perquè és el Dia Mundial de la Poesia i de la primavera i he trobat adequat afegir-me a la festa amb un da capo, és a dir, tornant als orígens de la poesia europea amb aquest exemple de canso trobadoresca i del trobar envers de Raimbaut d'Aurenga que, precisament, comença no amb un exordi primaveral, sinó un d'hivernal, és a dir, a l'inversa (la traducció que copie més avall, també està extreta del llibre de Milone i és dels mateixos directors de la col·lecció: Vilella, Cerdà i Puntí).
ER RESPLAN LA FLORS ENVERSA
Er resplan la flors enversa
pels trencans rancs e pels tertres:
cals flors? neus gels e conglapis
que cotz e destrenh e trenca,
don vei mortz quils critz e siscles
pels fueils pels rams e pels giscles,
mas mi en ten vert e jauzen jois
er can vei secs los dolents crois.
Car enaisi o enversa
que bel plan mi semblo·il tertre
e tenc per flor lo conglapi
e·l cautz m'es vis que·l freit trenque
e·il tron mi son chant e siscle
e paru·m fulhat li giscle:
aisi sui ferm lassatz en joi
que re no vei que·m sia croi.
Mas una gens fad'enversa
com s'eron noirit en tertres
me fan per pieigz que conglapis,
c'us quecs ab sa lenga trenca
e parla bas e ab siscles,
e no·i val bastos ni giscles
ni menassas, ans lur es jois
can fan per que hom los clam crois.
Qu'ar en baizan no·us enverse
no m'o tolon glatz ni tertre,
dona, ni gel ni conglapi,
mas non-poders par que·m trenque,
dona, per cui chant e siscle:
vostre bel uelh mi son giscle
que·m castion si·l cor ab joi
qu'ieu non aus aver talan croi.
Anat ai cum cauz'enversa
lonc temps cercan vals e tertres,
marritz cum hom que conglapis
cocha e mazelh'e trenca,
que anc conquis chans ni siscles
plus que fols clercs conquer giscles:
mas ar, Dieu lau, m'alberga jois
malgrat dels fals lauzengiers crois.
Mos vers an, qu'aisi l'enverse
que no·l tenhon baus ni tertre,
lai on hom non sen conglapi
ni a freitz poder que·i trenque:
a midons lo chant e·l siscle,
que el cor li·n intro·il giscle,
cel que sap gen chantar ab joi
que no tanh a chantador croi.
Doussa dona, amors e jois
nos ajusten malgrat dels crois.
Joglar, granre n'ai meins de joi
car no·us vei e·n fas semblan croi.
I. Ara resplendeix la flor inversa als cingles tallants i a les muntanys, ¿quina flor? Neu, gel i rosada que cou, estreny i talla, i així veig morts els refilars, les xiuladisses i els piulars entre les fulles, les branques i les vergues; i tanmateix la joia em té ara verd i gojós quan veig secs els dolents malvats.
II. Fins a tal punt ho inverteixo tot que les muntanyes em semblen belles planures i prenc per flor la rosada i la calor em sembla que trenca el fred i els trons els tinc per cants i piuladisses i les vergues em semblen plenes de fulles: em trobo tan fermament lligat a la joia que no veig res que em sigui malvat.
III. Però la gent beneita i feta a l'inrevés, com si s'haguessin criat a les muntanyes, em fan més mal que la rosada, perquè tothom amb la seva llengua llagoteja i parla en veu baixa i amb piuladissa, i a ningú li valen bastons ni vergues ni amenaces, al contrari: per a ells és joia si fan alguna cosa per la qual els anomenin malvats.
IV. Que ara besant-vos no us capgiri no m'ho impedeixen el glaç ni les muntanyes, senyora, ni els gels ni les rosades, però el no-poder sembla que em trenqui, senyora, per la qual cosa canto i xiulo: els vostres ulls bells són per a mi vergues que m'alliçonen el cor amb tant de goig que no goso tenir cap desig malvat.
V. He anat com una criatura capgirada, des de fa temps vagarejant per valls i muntanyes, trist com a qui la rosada tortura i mata i talla, que mai han vençut cant o xiscladissa més que els clergues folls són vençuts per la verga: però ara, gràcies a Déu, s'hostatja en mi la joia malgrat els falsos malparladors malvats.
VI. Vagi el meu vers, que així el capgiro perquè no l'aturin els cingles ni les muntanyes, allà on no se sent la rosada ni el fred és tallant: que el canti i el xiuli la meva senyora, que li entrin les vergues al cor, aquell que sap cantar bé amb joia, perquè no s'adiu al qui canta malvat.
VII. Dolça senyora, amor i joia ens uneixen, tot i els malvats.
VIII. Joglar, obtinc menys joia perquè no us veig i alhora el rostre se'm torna de malvat.
Comentaris