Als amics que m'heu llegit



Fa una mica més de cinc anys que vaig obrir aquest blog i pense que ha arribat l'hora de descansar una mica.   Altres menesters ocupen ara el meu temps i, encara que l'activitat recent ha estat frenètica, em fa l'efecte que respon més a la funció de taulell d'anuncis de recitals diversos que s'ha anat apoderant d'aquest espai, que no al meu treball bloguer. Quan vaig començar, el 4 de gener de 2008, feia una mena de crida i dedicatòria als amics que m'havien de llegir, heu estat un bon grapat i alguns els he fet precisament gràcies a aquest blog. El balanç per tant, no pot ser més que positiu. En realitat, és extraordinari. Gràcies a tothom i fins aviat. Us deixe un últim poema inèdit.


BITÀCOLA

Mon pare té un mapa mental de totes les pastisseries d’Europa.
Ma mare col·lecciona gotets de mercats llunyans.
Jo tinc cervicals inquietes cisellades en autobusos nocturns,
intestins fets a inhòspites menges d’estacions de servei
i samarretes amb noms de lloc i el dibuix d’un gat.
I ganes de tornar sempre a casa,
de mirar la mar des d’un autobús diürn ran de costa,
de desxifrar el món que s’hi amaga,
breu, com el moscatell als gotets i els pastissos a les mans,
etern, com els records dels viatges dels pares.






Comentaris

maria ha dit…
Segur que ens seguirem llegint.
Bon vent, viatger (que s'extravia).
novesflors ha dit…
Bon viatge i fins que vulgues tornar-hi.
c. ha dit…
Que bonic el poema...
moskis!!!!!!!!!
No!!!!!!!!!!!!!!!!"!"

Ara tens més temps q mai si has d'estar per casa i escriure coses nyonyes sobre l'experiència poètica de ser pare!
Sif ha dit…
Gràcies Maria, Carles, novesflors i c. pels bons desitjos. I Pau, gràcies a tu també, no patisques que hi haurà altres espais on escriure coses nyonyes, però això ja és una altra història.
Salut!
Jaume ha dit…
És un bon poema!
Anònim ha dit…
Bon viatge, amic.
Sif ha dit…
Gràcies, Jaume i Xandru.
A veure..., que encara faltava jo! M'ha paregut entendre que t'ho deixes?, que pretens tancar la paradeta? Amb tots els respectes, eh?, i des de la comprensió i el suport que saps que sempre tens de mi...: no pot ser! Vull dir, amic Pau, que trobe que el Viatger ja té vida pròpia, a pesar, fins i tot, de tu. Les coses boniques són les que es fan perquè un vol, sense angoixes, les que no obliguen a res. Tu vés fent, i vés dient, siga pel mitjà que siga i en el suport que siga. Intenta que la vida no t'atropelle. Deixa entornadeta la porta, per si algun dia necessites tornar-hi. Ja saps que ens hi trobaràs. I siga com siga, sigues feliç per damunt de totes les coses. Una abraçada gran!
Sif ha dit…
Bon dia, Maria Josep, i moltes gràcies pels ànims i per demanar-me que continue. El descans me'l prenc d'aquest blog que és, com bé dius, un mitjà més, però no l'únic. En fi, que la llanda la donarem per alguna altra banda i ens trobarem pel camí. Gràcies de nou i una altra abraçada.
Pau
És freqüent que, embolicat en més coses de les que seria raonable fer, llegeixi els blogs amb cert retard. Aquest n'és un exemple, i per això arribo tan tard.
Vull dir-te que t'entenc, que la vida és una successió d'experiències i es produeixen fets que ens aconsellen (de vegades ens obliguen) camviar el rumb. No abandones el blog, ens el deixes amb tot el que conté, que no és poca cosa.
I t'acomiades amb un bell poema.
De segur que ens continuarem trobant pel camí. Gràcies pel que ens has permès llegir, sempre amb molt bona lletra.
Sif ha dit…
Albert, mai és tard. Moltes gràcies per ser-hi sempre durant els anys que ha durat aquest blog. Jo també sé que ens trobarem per altres camins.
Una abraçada,

Pau