Fa una mica més de cinc anys que vaig obrir aquest blog i pense que ha arribat l'hora de descansar una mica. Altres menesters ocupen ara el meu temps i, encara que l'activitat recent ha estat frenètica, em fa l'efecte que respon més a la funció de taulell d'anuncis de recitals diversos que s'ha anat apoderant d'aquest espai, que no al meu treball bloguer. Quan vaig començar, el 4 de gener de 2008, feia una mena de crida i dedicatòria als amics que m'havien de llegir, heu estat un bon grapat i alguns els he fet precisament gràcies a aquest blog. El balanç per tant, no pot ser més que positiu. En realitat, és extraordinari. Gràcies a tothom i fins aviat. Us deixe un últim poema inèdit.
BITÀCOLA
Mon pare té un mapa
mental de totes les pastisseries d’Europa.
Ma mare col·lecciona gotets
de mercats llunyans.
Jo tinc cervicals
inquietes cisellades en autobusos nocturns,
intestins fets a
inhòspites menges d’estacions de servei
i samarretes amb noms
de lloc i el dibuix d’un gat.
I ganes de tornar
sempre a casa,
de mirar la mar des
d’un autobús diürn ran de costa,
de desxifrar el món
que s’hi amaga,
breu, com el
moscatell als gotets i els pastissos a les mans,
etern, com els records dels viatges dels pares.
Comentaris
Bon vent, viatger (que s'extravia).
No!!!!!!!!!!!!!!!!"!"
Ara tens més temps q mai si has d'estar per casa i escriure coses nyonyes sobre l'experiència poètica de ser pare!
Salut!
Pau
Vull dir-te que t'entenc, que la vida és una successió d'experiències i es produeixen fets que ens aconsellen (de vegades ens obliguen) camviar el rumb. No abandones el blog, ens el deixes amb tot el que conté, que no és poca cosa.
I t'acomiades amb un bell poema.
De segur que ens continuarem trobant pel camí. Gràcies pel que ens has permès llegir, sempre amb molt bona lletra.
Una abraçada,
Pau