Vida familiar

Fa quatre mesos i mig que va nàixer el meu fill Joan. El part va anar molt bé i sa mare i jo estiguérem encantats amb tot l'equip de l'hospital que ens va atendre a l'Hospital Clínic de València. Després, durant els dos dies que vam passar a planta, tot va ser tan professional com calia i, a més, el personal ens va fer sentir ben a gust. Durant aquells dos dies a l'hospital vaig aprofitar per fer-me donant de sang. No ho havia fet mai per una atàvica aversió a les agulles, però en aquell moment vaig trobar que calia deixar-se de manies i fer el pas i comprovar que les extraccions de sang no fan mal.
El que em va fer mal va ser l'actitud de la persona que em va prendre les dades. Quan em va demanar si havia estat a l'estranger li vaig explicar que havia viscut a Croàcia sis anys per qüestions de feina. "I de què treballaves?" em va demanar aquell home i, malgrat que això ja era pura xafarderia, vaig respondre, "Feia classes de català en una universitat". El que va seguir va ser un insult en tota regla cap al meu ofici de professor: "¡Ya ves tú en qué se gastan el dinero los catalanes! ¡Y lo pagamos entre todos!". Li vaig explicar que també hi havia professor de castellà i de gallec en aquella universitat i, és clar, li va semblar normal que s'ensenyara castellà, però que el català, o el valenciano que en deia ell, era una altra cosa. Perplex, vaig reaccionar amb actitud pedagògica en compte d'enviar-lo a pastar fang a ell i a la donació. Em va salvar l'actitud encuriosida i entusiasta de la xica que m'havia d'extreure sang que em va treure de la saleta on aquell ésser ignorant es dedicava a insultar els donants que es passaven per allí amb oficis que a ell no li feien el pes.

L'endemà ens donaren l'alta i la llibreta sanitària del xiquet. En castellà. Li vaig preguntar a l'infermera si no hi havia en valencià i em va respondre que ella mai no les havia vist. En aquest cas em vaig tornar a sentir acompanyat pels professionals de l'hospital. Les dues o tres infermeres que em van atendre en aquesta qüestió em van dir que, efectivament, sí que era estrany que no hi haguera versió valenciana o, almenys, bilingüe. Finalment, una em va dir que des del centre d'atenció primària del poble ho podríem reclamar.
Quan fas aquesta mena de demandes, la majoria de la gent, parlen el que parlen a casa, et posa cara rara. Al remat eres el típic torracollons obsessionat amb coses accesòries com la llengua. No fou el cas de la pediatra que va entendre perfectament la situació i de seguida va reclamar a València la llibreta sanitària en valencià. Allà al poble, ens va dir, no en tenien, perquè com que només es donaven llibretes a població immigrant, normalment amb les de castellà ja anava bé (sic). És igual, han passat quatre mesos i la llibreta no ha arribat i ja tenim un grapat de vacunes apuntades a la versió castellana. Segurament em podria haver queixat més i és possible que ho faça, però fa ràbia haver de batallar cada aspecte de l'oficialitat d'una llengua. Em demane quants pares estaran en la mateixa situació i a quants els haurà preocupat. El cas és que, excepte una persona o dos, en aquest afer tothom ens va atendre molt amablement, però jo continue sentint-me discriminat lingüísticament a casa meua.

Pitjor és el cas d'un amic meu que es vol casar en valencià a la Reial Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de València i que ha hagut d'escoltar-se dir que el valencià no es fa servir en la litúrgia del temple perquè això seria fer política i perquè, a més, el valencià no val per a aquestes coses. Quan aquest amic els ha dit que l'AVL ja havia publicat un missal per a aquestes circumstàncies, li han fet saber que encara no era oficial i que estava pendent de revisió per controlar que no hi haguera catalanades. 

En fi, almenys en aquest cas el Papa ha presentat la dimissió. Ah no, que no era per aquest motiu...