Sobre Via Bàltica d'Hilari de Cara


Aquesta ressenya del llibre Via Bàltica d'Hilari de Cara s'ha publicat al número 61 de la revista Caràcters. A més, podeu fer una ullada a l'entrevista que Carla González Collantes li va fer per a la revista Núvol.


SENSE CONCESSIONS I AMB UN PUNXÓ DE FERRO

L’any que deixem enrere ha estat ben fecund per al poeta i narrador mallorquí Hilari de Cara que ha publicat tres llibres, i tots premiats, després d’un breu parèntesi de tres anys, aproximadament. La novel·la Cada família, un porc (Lleonard Muntaner) va rebre el premi Pare Colom i els poemaris Via Bàltica (Denes-Edicions de la Guerra) i Nunc (Moll) han estat reconeguts amb el Carles Salvador que convoca la Universitat Politècnica de València i el Bernat Vidal i Tomàs de l’Ajuntament de Santanyí respectivament. Aquest desembarcament confirma el període de més intensitat creativa d’un autor que entre l’any 85 i el 98 va publicar quatre llibres de poesia, mentre que en el que portem de segle ja ha donat a impremta quatre reculls més en vers i dues novel·les. A més, la intensitat va aparellada amb la maduresa creativa, com hem pogut comprovar en llegir Via bàltica.
L’efecte de moviment i de bullici aconseguit en el primer poema introdueix el lector en un llibre que paga la pena llegir diverses vegades, algunes sense aturar-se gaire per copsar l’efecte de velocitat ferroviària que transmet i altres parant atenció a cadascuna de les colpidores imatges que el conformen. Els cinquanta-cinc poemes que formen el conjunt funcionen per separat, però l’efecte que fa una lectura seguida és la de llegir un únic poema que és una bitàcola d’un trajecte durant el qual la veu poètica que ens parla retrata paisatges, escenes, reflexiona sobre els efectes de la història sobre les ciutats que visita, alhora que inicia un segon viatge més introspectiu en què aborda la relació entre vida i literatura.
En cada lectura les imatges que adés eren belles i ràpides es revelen més exactes, descobreixen sentits més profunds i intensitats noves. Hilari de Cara té la rara habilitat de combinar un llenguatge alhora el·líptic i revelador amb símils i metàfores que posen vels davant del sentit del vers, tot i que en realitat són claus de lectura que encaixen a la perfecció al pany i que, en el moment just, saben fer clar el nou sentit que cerca el poeta. Tot plegat amb un ritme que sap ser vertiginós o pausat segons convinga i que sap subratllar un bon grapat de versos memorables.
La “via blanca” per la qual ens proposa de viatjar serveix per mostrar els paisatges i ciutats de l’Europa del nord propera a la mar Bàltica: Polònia, Estònia, Letònia i Rússia, fins a la península de Kamtxatka. La mirada cap enfora del poeta ens presenta un paisatge d’estepes nevades, cafès en ciutats fredes, nits curtes, aurores boreals, i també escenes que arrosseguen el pes feixuc de la història, l’Holocaust i la Unió Soviètica o que dibuixen un futur fosc i plomís, sota el record d’un passat cruel revelat per una “mar sadolla de naufragis, silenci d’aquests segles assassins”. El viatge exterior es fa sense concessions i la mirada del poeta és penetrant.
Tanmateix, això no és tot. Aquest és un llibre d’abast molt més fondo que, més que bifurcar-se com vies de tren que arriben a diverses ciutats, s’eixampla, alhora que escandalla l’interior de la veu del poeta. Ja en un dels primers poemes se’ns diu que “la vida és una frase i una altra” i a mesura que avança el llibre la relació entre vida i poesia va guanyant importància i gravetat. La memòria, la vida, l’amor (sobretot als poemes finals quan creix la presència d’un tu concret), la poesia. El viatge interior de la memòria i de la reflexió poètica també és sense concessions. L’observador esdevé cada vegada més observat, i sospesa la importància de no escriure en va. La poesia no és, per a la veu que parla en aquesta Via Bàltica, per a inscriure-la en el vent, sinó per gravar-la fondament “amb un punxó de ferro en roques de granet”.
Via Bàltica és un viatge cap un nord llunyà, però és alhora un viatge cap endins a la recerca dels secrets més pregons de la pròpia poesia. També és l’excel·lent expressió d’un poeta que fa temps que ha arribat a la maduresa creativa sense rebre l’atenció que es mereix.

Comentaris