A la manera grega

Dimecres vaig ser, finalment, a la presentació del número 17 de Pèl Capell a l'Horiginal de Barcelona i vaig recollir alguns exemplars de la revista. En aquest número es publica un article meu sobre el llibre Nova York, un d'aquells volums de la poesia de Blai Bonet que són tan difícils de trobar. La publicació d'aquest monogràfic insisteix en la queixa que s'ha de posar remei a aquesta situació. Queixa i reivindicació justes i necessàries. La queixa: és una barbaritat que els lectors de la poesia de Blai (i de la prosa) hagen de fer cerques infinites per trobar alguns dels seus llibres. La reivindicació: cal posar-hi remei i que es publiquen les obres completes de Blai. Ells ho expressen així a l'editorial:

"Els seus llibres, i ja fa anys que ho denunciam, ni es poden trobar ni es poden llegir. La dispersió en el temps de les idees, la immodèstia en tots els procediments i enganys, insisteixen a fer sang d'una bonhomia de futur..."

Només això es demana, és a dir, que un dels millors poetes que hem tingut siga accessible. La revista, però, no és un reguitzell de lamentacions, sinó una col·lecció d'articles de lectors com jo, però també d'especialistes en el poeta i d'altres poetes amics seus. També hi ha alguns poemes d'homenatge i un grapat de textos inèdits de Blai. Un luxe.

El text que segueix és la meua humil aportació a aquest magnífic número. L'article també ha estat reproduït pel digital de cultura Núvol. Després de l'article he copiat el poema "L'illa d'Skorpios" i he enganxat l'enllaç al film de Pasolini i Maria Callas, Medea, cabdal per entendre el llibre de Blai Bonet. 

A LA MANERA GREGA

"L’home torna sempre a començar a la manera grega”. Aquest retorn a l’origen, a allò primigeni, la llibertat de la natura i del cos és el que em queda després de llegir Nova York de Blai Bonet. Ara deixaria el llibre abandonat amb tots els seus versos memorables, que són molts,  i els seus colors i perfums de raïms, olives i sàlvia, i començaria un viatge per algunes illes. Les illes mediterrànies de Cabrera, Skorpios i San Michele, d’una banda, i l’illa de Manhattan, de l’altra. Blai Bonet, que mai no va estar a Nova York situa els seus personatges, les màscares il·lustres o desconegudes amb què disfressa la pròpia veu en aquests poemes, en l’òrbita de la ciutat, símbol de l’espai on l’home busca la llibertat, però es mou en cercles dibuixats al mapa del metro i als dos rius que empresonen Manhattan. La llibertat de la natura, com All Brow, home dandy i urbanita que, però, anhela que l’amor siga “amb la bèstia d’un garrit jovenet de barriada”, perquè sense les bèsties, la cultura cauria en una gran depressió.

Li ho explicava l’autor a Margalida Pons en una entrevista al diari Avui (22 de juny de 1991):  “Escric contra les marques, contra aquests al·lots, que per ventura són a l’atur, però que duen jerseis que diuen Universitat d’Ohio, Universitat de Yale… L’home, realment, és el seu cos, i el vestit no té la més mínima importància. Però l’home renega de la seva natura i la dissimula rera totes aquestes coses. I això és una dictadura. Han fet apostatar la gent, al món passa el que passa perquè han fet apostatar la gent.” I contra aquesta ciutat, hi ha els exiliats, els desterrats, els diferents: “Mentre hi hagi un hom que espera a la frontera/ hi haurà un home lliure./ On existeixi una diferència, hi haurà una possibilitat”.Tornar a començar és tornar a l’origen. I la ciutat és un miratge on “el cel no va enlloc” i “la llibertat hi és un oblit”. La llibertat és moltes coses al poema titulat “Nova York”, i Bonet hi torna una i altra vegada, per irònica acumulació, a la recerca d’una definició nova, mentre va dibuixant la llibertat il·lusòria que viuen els seus habitants de Nova York, “el poble sempre menor d’edat”, que duen una existència com de còmic, d’eslògan, de graffitti, de jerseis amb logotips d’universitats. En aquesta metròpoli d’éssers disfressats, el poeta descobreix en un altre vers memorable que “la vida és la publicitat de l’univers”.

Nova York és ple d’éssers desterrats als quals Bonet dóna veu, amb la veu dels quals es confon la del poeta. Ezra Pound i Maria Callas, americans que van voler ser europeus. Visitem la tomba de Pound a Venècia, a l’illa de San Michele on “fa el mort, a ran de mar” i assistim a la conversa de Maria Callas amb Pier Paolo Pasolini a l’illa d’Skorpios. Maria Callas, abandonada per Onassis, com Jasó va abandonar Medea. Les seues cendres novaiorqueses tornaren a la mar dels ancestres, la mar d’Egeu, tercer marit de Medea.

Aquesta tensió entre la gran ciutat, la capital del món, i la Mediterrània de Blai, dels cossos de xicons bruns que somriuen i obren molt els ulls negres com a les pel·lícules de Pasolini i “carden fins a sol post i s’adormen/ entre els lliris de les cebes marines” recorre el llibre, però és només un dels fils conductors, un més en un llibre que aspira a la totalitat, a ser una reflexió sobre la llibertat, l’estètica, el desig, l’infinit, l’amor, la bellesa, la solitud de l’home enfront de la natura, de la cultura i d’ell mateix. Em caldria seguir abandonant el llibre una i altra vegada, per tornar-hi tantes altres. Abandonar-lo per mirar Medea, l’única incursió al cinema de la divina Callas dirigida per Pere Pau i tornar-hi després per entendre que la tensió entre el mite i la raó, entre Medea i Jasó, també es planteja als versos de Blai. Hi ha dos centaures, un de mític i un altre de real al film, dos Quirons que li mostren a Jasó la profunditat del seu amor per la fetillera i els perills que això comporta, com Giuseppe Zigaina i Achille Bonito Oliva que parlen de Pasolini capaç d’alliberar “la mediocritat de la vida a Wall Street” amb el seu art convertit “en un vidre d’augment amb el qual és possible projectar el mancament del temps actual”.

És aquesta tensió la que planteja Blai als seus versos? Eliot ja ens va advertir que la reconstrucció de les fonts ens ajudaria a entendre el poema, però potser no a comprendre’l. Bonet deixa córrer molts fils conductors i moltes referències que voldria resseguir per aprofundir més en una lectura completa d’aquest viatge inacabable per les coses que succeeixen a les illes on “l’Infinit sempre és a tocar”, però ja ens ho diu ell, o Pere Pau, convertit en heterònim de Blai que fa com qui escriu el diari de rodatge de Medea: “no gosem veure que la bellesa viu sense tradició ni escola” que “Il tremolar della marina és tant més bell en la mesura que hom pot computar amb la imaginació de l’espectador usuari”.

Aleshores, després d’aquesta revelació, cal tornar a començar i descobrir en els versos de Blai aquesta bellesa, la bellesa dels colors de la mar (raïm macabeu, vi monastrell, instant de blancor fugitiva), la bellesa del present, de l’instant líric en tensió com el bordall vinclat damunt la cuixa tibada d’un jovenet en un quadre de Rafael, o la bellesa de “l’acte lliure de l’amor”.

L’ILLA D’SKORPIOS

Davant la mar color de raïm macabeu
que, després de Cap Agassi,
era un tremolor de la marina
color de vi monestrell,
Maria Callas mirava Pasolini
tot veient i sentint en el rostre
enamorat i fúnebre d’en Pere Pau
que la seva mirada aguantada
era la forma d’una conversa
en la qual ambdós es feien confessions
que no eren voluntàries: patien
el dany de no poder ser ni íntimes
perquè eren i es tenien a la vista
com qui té un noi damunt els genolls.

“Material per a tabernacle”,
deia en Pere Pau quan esmentava 
les seves singulars pintures fetes
amb vi, goma d’aferrar, paper mastegat,
guix de colors, grans de raïm esclafats...
De les converses a l’illa d’Skorpios
entre ells dos se’n podria ben dir
que foren també “material per a tabernacles”, 
conversa entre déus que han de morir
i que, mentre van a l’hora desastrada,
són déus que parlen de la capacitat
de la finor primfilada de l’art
i de la monstruositat de les seves passions.

Durant la conversa davant el pi
i enfront de la mar color d’ull de perdiu,
en realitat callaven,
perquè les paraules que deien,
els pensament que feien i ficaven al foc
talment, ceramistes, les rialles que feien dringar
talment efectes sonors en un film, tot,
tot, tot era
un transparent paper vegetal
sota el qual es veien l’escriptura i la lectura
de l’hora terrible després de la qual
s’havia de produir el fet atroç
que és la continuació de la bellesa
l’endemà de la terribilitat, aquella
hora en la qual hom diu:
“Ajuda’m, sóc un heroi”.