Aprofitem les vacances de Nadal per anar a València i visitar l’exposició dedicada a Vicent Andrés Estellés del Centre del Carme. El lector del poeta, fetitxista, s’agrada de descobrir els llibres dedicats, les gasetilles sobre fets d’efímera actualitat, les fotos de joventut i els manuscrits de poemes escrits amb aquella lletra menuda. La mostra, a més, ofereix altres dades interessantíssimes i l’oportunitat d’escoltar les opinions d’altres passavolants. Dues senyores que sembla que el van conèixer es lamenten que els textos només estiguen “en valenciano” i malparlen, encara, de Fuster. Les opinions, ací, són odis atàvics dels quals, ocasionalment, se’n salva el veí o algun membre de la família. Visitem la mostra com hem visitat les cases de Federico a la Huerta de San Vicente i Fuente Vaqueros, la tomba de Dante a Ferrara, com voldríem visitar la Lisboa de Bernardo Soares, i pensem que això està bé, malgrat tenir la certesa que no és prou i que el veritable esdeveniment, que és la publicació d’un llibre inèdit, no ha rebut l’atenció merescuda. Ens hem quedat amb ganes de més rebombori, perquè estem convençuts que es tracta d’un gran esdeveniment. Demanar més que el grapat de crítiques i articles entusiastes que s’han publicat ací i allà, potser seria demanar massa. Encara com l’ajuntament ja no mana cremar la rosa de paper, sinó que fins i tot hi ha una institució que, des de la seua evident mancança de sentit, es dedica a fer exposicions dignes com aquesta. Siga com siga, passegem per l’exposició després d’haver pres un aperitiu en una terrassa de la plaça del Carme, sota un càlid sol nadalenc, i descobrim que és una mostra feta amb rigor i amb l'estima familiar dels hereus del poeta, els familiars i els literaris, que som tots, i escoltem la veu d’Ovidi recitant el Coral romput: “De res. A manar. Ja sap: Misser Mascó, 17” i ens ve al cap aquell poema que ens ha arribat nou, com una carcassa en la nit dels anys, des de 1966, i que tanca L’inventari clement de Gandia i que justifica per sí sol la recuperació d’aquest llibre que s’havia perdut entre els arxius municipals de Gandia i el del mateix poeta. L'últim poema justifica tot el llibre, però no és l'únic. Mireu, si no, aquest, que dóna títol al pròleg que han escrit Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig per a l'ocasió:
LA PÀTRIA, COM EL PA
I
Mirava la ciutat, des de l'horta, al crepuscle.
Sorgia una boirina sufocada, rogenca.
Jo veia la ciutat, des de l'horta, com una
galta de novençana,
com una galta de gerani.
II
Pensava la ciutat, llunyana, des de l'horta,
com la boca d'un forn: com els forns on encara
el pa es coïa amb llenya. Jo encara no tenia
una idea de pàtria:
tenia una idea de forn.
III
(Ara pense la pasta, que s'agafa i es xafa
contra el taulell de fusta amb uns colps violents
i després hom la nafra amb un ganivet ràpid,
i abans d'entrar-la al foc
s'ha de pujar a l'alcavor...).
Comentaris
El motiu del carrer Misser Mascó ens està aportant informació molt interessant sobre la poesia d'Estellés. Segons el propi autor (la informació és de Jordi Oviedo), pensava titular tot el llibre amb el nom d'aquell carrer, que fou el seu domicili en 1958-59. Em pareix que això és un motiu de pes per a descartar rotundament que Estellés se sentira descontent, per exemple, amb L'inventari clement en la versió original, i renunciara voluntàriament a publicar aquell llibre.
Has fet una barreja preciosa entre literatura i vida quotidiana. Eres un estellesià incorregible. Gràcies una altra vegada.
Gràcies a tu i a tots els que heu fet possible que coneguem aquest Estellés nou.
Bon any!
Gràcies per anar plenant les llagunes que l'educació oficial del nostre temps d'estudiants ens deixà.