Ai de Rubén Luzón




Al segon número de la revista Poetari he publicat aquesta ressenya de l'últim llibre de Rubén Luzón, Ai. Aprofite que dimecres farà una lectura de poemes d'aquest i dels dos llibres anteriors a Ca Revolta, així com d'alguns inèdits per publicar-la ací. Més avall afegisc un vídeo on l'autor parla del seu llibre.

INTRUMENTS, NO ESSÈNCIES

Ai, de Rubén Luzón (Bromera. Alzira, 2012)


Rubén Luzón (València, 1982) va guanyar amb Ai el premi Vicent Andrés Estellés de 2011. Aquest és el seu tercer llibre després de Cames ajudeu-me (Denes, 2005) i Baladaspirina (Edicions 62, 2008) i constitueix una decidida passa endavant en la construcció d’un projecte poètic que va guanyant en profunditat. A primera vista, Luzón és un poeta de qui cal elogiar l’ofici. S’agrada de jugar amb formes clàssiques i inclou als seus llibres sonets rimats i sextines i, fins i tot, a Baladaspirina es va atrevir amb un contrafactum de l’estampida Kalenda maia de Raimbaut Vaqueiras que ha conegut certa celebritat en lectures públiques. La varietat de formes no s’atura ací i encara hauríem d’insistir en altres aspectes del seu mester, com ara l’hàbil combinació de registres, l’agosarament i l’avantguardisme d’algunes imatges, la riquesa lèxica, etc. Tot plegat fa de Luzón un poeta exigent amb els seus lectors, però també complidor. L’esforç val la pena.
Això era així en els dos primers llibres, i ho és amb escreix en Ai. La poesia de Rubén Luzón s’ha fet més fonda en aquest tercer recull. Tan fonda que travessa la pell dels cossos que l’habiten i hi trobem aortes i caròtides que bombegen versos d’un poeta que ens adverteix, almenys dues vegades, que potser l’objectiu siga “deixar d’escriure”, mentre va teixint, peixant, glapint, resseguint, gargotejant uns versos que interroguen el món, i els seus sotracs. Rubén Luzón condensa en aquests 63 poemes un bon grapat d’interrogants individuals i col·lectius i la seua poesia adquireix, ara més que abans, una dimensió moral, no absent d’ironia i causticitat (dos exemples gairebé a l’atzar del poema 9 l’amor és una butxaca/ atapeïda de caròtides i altres encisadores/ misèries anàlogues; i del poema 11: la rara expectació poruga d’un país més brillant que no compareix).


La mirada sobre el món que compareix en aquest tercer llibre de Luzón molt més persistent, implicada i, potser per això, dolorida, sap que l’únic remei que ens queda és insistir i que insistir en poesia és plantejar-se que un problema formal/ és sempre/ un problema semàntic i que, al capdavall, al poeta (a l’individu) li calen instruments/ no essències per continuar cercant respostes, per seguir vivint en aquest món inhòspit al qual no vols pertànyer de tant que te l’estimes.





Comentaris

És molt d'agrair l'empenta que estàs donant a l'activitat poètica de Revolta. Ja sé que és una tasca de grup, però és important que algú hi aporte il·lusió i energia nova.
M'ha agradat llegir aquest comentari sobre l'Ai! Em pareix, modestament, que Rubén és una de les veus joves que va traçant el seu camí amb més fermesa i més serietat. I alguns dels qualificatius que li dediques, justament, crec, en són la demostració: dimensió moral, ironia, causticitat, agosarament, riquesa lèxica, exigència, complidor. "Complidor" és una paraula perfecta per a definir-lo.
Em pareix que els seus lectors, i els seus col·legues, ens podem sentir afortunats per tot això.
I gràcies també per enllaçar el vídeo, que no coneixia.
M'agradaria anar dimecres, però si no, molta sort.
Sif ha dit…
Gràcies, Maria Josep, pel teu comentari. A Revolta hi ha, com bé dius, una colla de gent que fa feina de fa temps i jo mire d'aportar el que puga ara que m'hi he posat.
Pel que fa a Rubén, crec que és important reconèixer la feina ben feta i la constància, així com la coherència d'un poeta com ell, i sobretot donar-lo a conèixer a qui encara no s'haja atansat als seus versos.
Esperem veure't dimecres!